Cuidar monstres: anàlisi de la cura i aprenentatge mutu en animació i videojocs contemporanis

Cuidar no és un gest sentimental, sinó un treball relacional i material històricament feminitzat i distribuït de manera desigual (Fisher i Tronto, 1990; Tronto, 1993). Alhora, les relacions humà-animal es configuren com a assemblatges de tècniques, afectes i dependències que mai estan lliures de poder (Haraway, 2003, 2008). La «domesticació» del monstruós funciona, així, com un laboratori públic per a observar com es narren la tutoria, la maternitat ampliada i la possibilitat d’una cohabitació ètica.

 

Marc de lectura

 

S’entén la cura com una pràctica que sosté la vida i que exigeix responsabilitat, atenció i resposta en front la vulnerabilitat aliena. No és un atribut natural de certs cossos, sinó una tasca situada amb dimensió política (Tronto, 1993; Puig de la Bellacasa, 2017). Aquest marc es creua amb la proposta d’Haraway de pensar els vincles com a companion species: cofabricació del món entre espècies, més que com a domini unidireccional (Haraway, 2003, 2008, 2016). Interessa menys celebrar la tendresa i més examinar les seves condicions: qui defineix les regles, com es reparteix el treball afectiu i si existeixen el consentiment i la sortida del vincle. També convé recordar que la cura pot estetizarse i tornar-se invisible quan s’administra com a emoció disponible i agradable, quelcom que la sociologia ha descrit com a «treball emocional» (Hochschild, 1983).

 

A continuació, s’analitzen tres escenes de cura.

 

Afecte i captura: ‘Pokémon’ (1996-)

 

A Pokémon, la criança de criatures és el bucle principal. Nomenar, alimentar, curar i entrenar produeix vincles significatius i una alfabetització afectiva entorn de la diferència. No obstant això, aquestes pràctiques s’integren en una infraestructura de captura, propietat i rendiment: la Poké Ball, les lligues, els valors d’esforç. L’afecte, en aquest cas, actua com a mediació que suavitza una arquitectura competitiva.

 

La dimensió de gènere apareix en la distribució simbòlica de tasques: amb freqüència, personatges feminitzats sostenen cures sanitàries i logístiques, mentre que l’èpica del viatge s’associa al reconeixement públic. El temps invertit a fer eclosió, optimitzar i curar es presenta com a oci plaent, la qual cosa dificulta reconèixer-ho com a treball afectiu. El mèrit del text no desapareix per això; simplement revela l’ambivalència entre tutoria i explotació suau.

 

Herois que aprenen a sostenir: ‘How to Train Your Dragon’ (2010-2019)

 

La trilogia situa a un jove protagonista i a un drac en un règim d’interdependència singular. L’heroi deixa de mesurar-se per la força per a definir-se per l’observació, el disseny de pròtesis i la paciència. Cuidar aquí és coordinar ritmes i assumir que volar junts exigeix ajustos materials i afectius.

 

La sèrie incorpora la figura d’una mare que, després d’anys apartada de la seva comunitat, protegeix als dracs com a ecosistema: cuida hàbitats i xarxes, no sols individus. Aquest desplaçament és rellevant per als estudis de gènere perquè treu la cura de l’espai domèstic i l’inscriu en una política de convivència a escala ambiental. Ara bé, la iconografia del vol també recorda l’asimetria: la tècnica humana habilita i regula la capacitat de l’altre. La pel·lícula ofereix una resposta utòpica a aquesta tensió; la reciprocitat compensaria la dependència, però no esborra la pregunta.

 

Vulnerabilitat i opacitat: ‘The Last Guardian’ (2016)

 

El vincle entre un nen i una criatura híbrida introdueix un altre tempo. No hi ha control total ni obediència garantida: hi ha fam, ferides i una gramàtica de mirades. La tutoria oscil·la d’un costat a un altre i obliga a acceptar l’opacitat de l’altre. Des d’aquesta perspectiva, l’ètica de la cura es defineix menys per la domesticació que per la disposició a sostenir incertesa i lentitud.

 

El desenllaç, marcat per la separació, inscriu una política de la sortida: l’amor no s’equipara a la possessió. Aquesta escena dialoga amb la invitació de Haraway (2016) a «quedar-se amb el problema», això és, a habitar vincles imperfectes i parcials que no es resolen mitjançant solucions totals ni finals triomfals.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El nen i en Trico en una escena de descobriment i interdependència –no dominació– del videojoc ‘The Last Guardian’

Font: Sony Interactive Entertainment

 

Progressió com a guia de lectura

 

Si ordenem els exemples en el temps, la cronologia suggereix una evolució en la narrativa de les cures. Partim de Pokémon, on la cura apareix reglada: donar menjar, curar i entrenar produeix afecte, però aquest afecte s’insereix en un circuit de captura i rendiment. La cura funciona com a energia que impulsa la competició, i bona part del treball que el sosté es naturalitza com a hobby (Hochschild, 1983; Tronto, 1993).

 

Avancem vers How to Train Your Dragon, que baixa el ritme i desplaça l’eix: la tècnica no serveix per dominar a l’altre, sinó per fer possible la convivència. Dissenyar una pròtesi, cartografiar, ajustar ritmes i, sobretot, ampliar la maternitat vers la cura d’hàbitats i xarxes dibuixa una cohabitació tecnopolítica. La història, a més, assaja la possibilitat de dir «prou» i separar-se sense que la ruptura invalidi el vincle.

 

El recorregut culmina a The Last Guardian, on la cura ja no pot confondre’s amb control. Aquí la relació se sosté en l’opacitat i la paciència: hi ha límits, malentesos i un comiat que reconeix la finitud.

 

Vista així, la progressió no és una línia ascendent ni una teleologia de «millors cures», sinó una constel·lació que il·lumina el que podem mirar en llegir, ensenyar o crear. Primer, la visibilitat del treball: alimentar, curar, netejar, negociar pors i dissenyar mediacions són labors concretes que requereixen reconeixement. Segon, el consentiment i la sortida: un vincle ètic implica la possibilitat de dir «No» i de marxar (How to Train Your Dragon el tematitza, The Last Guardian ho assumeix, Pokémon ho deixa en l’ombra). Tercer, l’escala de la cura: del gest íntim al marc ecològic, la cultura popular ens recorda que cuidar també és protegir condicions de vida i xarxes. Amb aquests tres fils, la cronologia es torna mapa: no sols del passat d’aquestes obres, sinó de les preguntes que podem portar a l’aula i al disseny.

 

Conclusió

 

Les narratives de «cuidar monstres» desplacen l’èpica de la conquesta vers pràctiques de sostenir vides en comú. Llegides des de gènere i multiespecie, habiliten una pedagogia pública de la cura útil per a l’aula, la crítica cultural i el disseny. La lliçó no és sentimental: es tracta de parar esment, tècnica i imaginació al servei de vincles no possessius, amb reconeixement explícit del treball implicat i amb mecanismes de consentiment i sortida. En els millors moments, quan The Last Guardian conrea la paciència o quan How to Train Your Dragon amplia el focus a ecosistemes, aquestes obres proposen una cohabitació que no esborra la diferència, sinó que la integra en una ètica situada. Aquest és un horitzó fecund per a pensar la cultura visual i lúdica contemporània: cuidar sense domesticar del tot i fer-ho amb responsabilitat compartida.

 

Per saber-ne més:

FISHER, Berenice; TRONTO, Joan (1990). «Toward a feminist theory of caring». En: E. K. Abel & M. K. Nelson (eds.). Circles of care: Work and identity in women’s lives. pàg. 35-62. State University of New York Press.

HARAWAY, Donna (2003). The companion species manifesto: Dogs, people, and significant otherness. Prickly Paradigm Press.

HARAWAY, Donna (2008). When species meet. University of Minnesota Press.

HARAWAY, Donna (2016). Staying with the trouble: Making kin in the Chthulucene. Duke University Press. DOI: https://doi.org/10.2307/j.ctv11cw25q

HOCHSCHILD, Arlie Russell (1983). The managed heart: Commercialization of human feeling. University of Califòrnia Press.

PUIG DE LA BELLACASA, María (2017). Matters of care: Speculative ethics in more than human worlds. University of Minnesota Press. DOI: https://doi.org/10.5406/illinois/9780252037573.003.0011

TRONTO, Joan (1993). Moral boundaries: A political argument for an ethic of care. Routledge. DOI: https://doi.org/10.4324/9781003070672

 

Imatge de Portada:

Imatge promocional (captura de joc) de The Last Guardian aportada per l’autora de l’article amb finalitats de cita i anàlisi. Font: Sony Interactive Entertainment

 

Citació recomanada

ROCA VERA, Dácil. «Cuidar monstres: anàlisi de la cura i aprenentatge mutu en l’animació i videojocs contemporanis». COMeIN [en línia], desembre 2025, no. 160. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n160.2585