En la primera part de l’entrevista a Ingrid Calvo Ivanovic, vam revelar que el color no té significats universals ni és només una qüestió estètica, sinó que depèn de factors físics, perceptius, culturals, materials, ecològics i ètics. En aquesta segona part, aprofundim en els biaixos vinculats al color i, en particular, en els de gènere.
Elena Bartomeu (EB): Tradicionalment s’ha tancat el color en el calaix de la física (la llum) o de la psicologia (les emocions). Però des d’una perspectiva contemporània, el color és un fenomen molt més relacional i cultural. Com podem explicar-li a algú del carrer que el color no està en les coses? Com podem cultivar una comprensió decolonial i amb perspectiva de gènere del color?
Ingrid Calvo Ivanovic (ICI): Per explicar que el color no està en les coses, m’agrada usar un exemple molt simple: una poma vermella en una habitació completament fosca no té color. El color existeix en la relació entre una font de llum, una superfície i un sistema perceptiu: l’ull i el cervell de qui mira. Canvia qualsevol d’aquests tres elements i el color canvia. No és una propietat fixa de l’objecte; és un esdeveniment que ocorre entre l’objecte, la llum i l’observador. Això ja és filosòficament interessant. Però el que afegeix la perspectiva cultural és que aquest observador no és neutre: arriba amb una història, amb una llengua i amb convencions apreses sobre el que significa cada color.
Aquí és on entra la dimensió decolonial. Durant dècades, les escoles de disseny han ensenyat un mapa de significats del color –el vermell, el blau, el verd, el que cadascun comunica– construït sobre recerca realitzada principalment en contextos occidentals i presentada com a universal. No ho és. El blanc no significa el mateix a Europa que en moltes cultures d’Àsia oriental o de l’Àfrica subsahariana. El verd no té el mateix pes simbòlic en tots els contextos. Dissenyar per a una població sense conèixer la seva relació cultural amb el color no és un error estètic: és una imposició.
Amb el gènere passa quelcom similar, però amb una ironia històrica interessant: el rosa, que avui associem culturalment amb el femení en molts contextos occidentals, era en el segle XIX un color considerat apropiat per als nens homes –una versió atenuada del vermell marcial– mentre que el blau s’associava amb la feminitat, amb la puresa mariana. La inversió va tenir lloc en el segle XX, impulsada en part per la indústria tèxtil i la publicitat. Això hauria de bastar per a desmuntar qualsevol idea que els significats de gènere en el color són naturals o inevitables. Són construccions històriques i, com a tals, poden construir-se d’una altra manera.
Tot això té una implicació pràctica que em sembla fonamental per a l’ensenyament del disseny: si el color no està en les coses sinó en les relacions –entre llum, objecte, observador, cultura i història– llavors no pot haver-hi una sola manera correcta d’usar-lo, ni un sol sistema que l’esgoti. El que sí que pot haver-hi són dissenyadors que assumeixin aquesta relacionalitat com a punt de partida: que investiguin el context cultural abans de triar una paleta, que preguntin a les comunitats per a les quals dissenyen en lloc de projectar sobre elles, que tractin el significat del color no pas com una dada fixa sinó com alguna cosa que es construeix, que es negocia i que pot canviar. Això no fa el treball del dissenyador més difícil. El fa més honest.
EB: Newton, Goethe, Itten, Albers... Quan pensem en els grans teòrics del color, la foto sembla la d’un club exclusiu d’homes blancs il·lustrats. On eren les dones en la història de la comprensió del color? Quins referents femenins hauríem de reivindicar per tenir una visió menys esbiaixada de la matèria?
ICI: Eren aquí, treballant, però en els espais que el cànon va decidir no considerar teoria. La història oficial del color és la història dels tractats, dels sistemes, de les publicacions acadèmiques, i aquest espai va estar durant molt de temps gairebé exclusivament reservat als homes. Però si amplies la mirada, les dones apareixen a tot arreu. Paradoxalment, les persones nascudes biològicament dones tenen una percepció del color més aguda i distingeixen més colors que els qui neixen de sexe masculí. Per aquest motiu, el treball amb el color ha estat històricament una activitat considerada femenina, intuïtiva, sensible i, per tant, menor o menys rellevant que no pas la racionalitat de la forma, el dibuix o la perspectiva.
A la Bauhaus, Anni Albers va desenvolupar un pensament extraordinàriament sofisticat sobre el color a través del teixit, un mitjà que la institució va relegar a «taller de dones» precisament per no haver de prendre-se’l seriosament com a pràctica intel·lectual. El seu treball amb la textura, la llum i el color en els materials tèxtils va anticipar preguntes que la teoria del color va trigar dècades a formular.
En el camp de la ciència del color, Dorothy Nickerson va ser una figura central en el desenvolupament del control de qualitat del color, l’ús tècnic de la colorimetria, la relació entre els estímuls de color i les percepcions del color, l’estandardització de les fonts de llum, l’especificació de la tolerància del color i l’estandardització del sistema Munsell durant la primera meitat del segle XX. Però el seu treball és pràcticament desconegut fora dels cercles especialitzats.
En el present, hi ha veus que em semblen fonamentals. Angélica Dass, artista brasilera, fa anys que documenta en el seu projecte Humanae que cap ésser humà té la pell del color que anomenem «carn», i que els sistemes de color estàndard que usem en disseny van ser calibrats per a una norma que exclou a la majoria de la humanitat. O Joy Buolamwini, per exemple, qui demostra amb rigor científic que els sistemes de reconeixement facial basats en intel·ligència artificial funcionen molt pitjor amb pells fosques, especialment les de dones, perquè van ser entrenats amb dades que van codificar el mateix biaix que fa dècades que ignorem en el color de les benes mèdiques i les targetes de calibratge fotogràfic, sempre pensades per al color de pell blanca.
Reivindicar aquestes dones no és només un gest de justícia històrica, tot i que també ho és. És reconèixer que el coneixement sobre el color sempre va ser més plural, més situat i més disputat del que el cànon va voler admetre, i que les veus que aquest cànon va excloure no estaven en els marges per falta de rigor, sinó perquè el rigor es va definir d’una manera que les deixava fora. Avui, quan parlem d’intel·ligències plurals, de coneixement encarnat, de sabers situats, podem entendre que la intel·ligència del color mai va ser singular, simple, o una cosa cosmètica o decorativa. Només se’ns va explicar i se’ns va ensenyar com si ho fos.
Nota biogràfica de l’entrevistada:
Dedicada a la recerca, la pràctica de disseny i l’educació en l’estratègia del color, Ingrid Calvo Ivanovic és doctora en Recerca en Disseny pel Politecnico di Milano i compta amb més de 17 anys d’experiència professional. El seu treball es fonamenta en una convicció clara: les decisions de color mereixen el mateix rigor, evidència i claredat metodològica que qualsevol altra decisió estratègica en disseny. Al llarg de la seva trajectòria, ha desenvolupat marcs de treball, eines i estratègies originals per sistematitzar la presa de decisions sobre el color, aplicant-los directament a la identitat de marca, al disseny d’espais, a la docència i a projectes internacionals de recerca.
Imatge de portada:
Fotografia de l’entrevistada aportada per ella mateixa. Font: Ingrid Calvo Ivanovic.
Citació recomanada
BARTOMEU MAGAÑA, Elena. «Ingrid Calvo Ivanovic: «El color no està en les coses sinó en les relacions» (i II)». COMeIN [en línia], octubre 2026, no. 169. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n169.2661
