Recentment vaig tenir l’oportunitat de conèixer l’Ingrid Calvo Ivanovic, investigadora especialitzada en epistemologia del color. La trobada la va propiciar una bona amiga que té una tècnica meravellosa per ampliar la seva xarxa de contactes: quan visita una ciutat nova, intenta quedar amb amics dels seus amics, col·legues dels seus col·legues i amigues dels seus col·legues que hi resideixen.
Segons explica la meva amiga, gairebé sempre es produeix la màgia, i així va anar també amb l’Ingrid, a qui vam conèixer en un bar a Milà, aprofitant la visita que les professores Irma Marco, Lluc Massaguer i jo vam fer al Politecnico di Milano.
Dies després de la trobada, recupero part de la conversa a través d’aquestes preguntes i respostes que he intercanviat amb l’Ingrid. Espero que us resulti tan interessant com a mi.
Elena Bartomeu (EB): A les escoles de disseny ens ensenyen el color gairebé com una fórmula matemàtica o una veritat absoluta: sistemes de representació de color, cercles cromàtics rígids, combinacions correctes i incorrectes… Si haguéssim de desmuntar aquesta ontologia que hem mamat des del primer dia de classe, què és el primer que hauríem de desaprendre sobre el color?
Ingrid Calvo Ivanovic (ICI): El primer que caldria desaprendre és que ja coneixem el color. Aquest és el parany més profund. A diferència de qualsevol altre domini del disseny –la tipografia, els materials, l’ergonomia– el color arriba a nosaltres abans que ningú ens ensenyi res sobre ell. L’hem viscut des que naixem, tenim opinions fortes sobre ell, reaccions immediates, preferències profundes. I aquesta familiaritat, que sembla un avantatge, en realitat funciona com un obstacle: quan alguna cosa se sent com ja coneguda, la pregunta de si hi ha més per aprendre es torna molt difícil de formular.
Després d’això, caldria desaprendre la idea que el color té significats universals i fixos. Que el vermell és passió, que el blanc és puresa, i que certes combinacions són correctes i altres incorrectes. Tot això són convenis culturals d’una tradició particular –majoritàriament occidental i del segle XX– que s’ensenyen a les escoles de disseny com si fossin lleis naturals. No ho són. I quan un dissenyador porta aquesta certesa a contextos culturals diferents, l’error es torna visible i, a vegades, costós.
I, finalment, cal desaprendre que el color es resol amb un cercle cromàtic. El cercle cromàtic és una eina útil per entendre les relacions entre tons, però descriu només una fracció molt petita del que el color fa en el món real. Un dissenyador que només sap de cercles cromàtics és com un arquitecte que només sap dibuixar línies rectes.
El que caldria aprendre en el seu lloc és que el color és un fenomen extraordinàriament complex: és simultàniament físic, perceptiu, cultural, material, ecològic i ètic. No té una única àrea disciplinar –ni la física, ni la psicologia, ni el disseny l’esgoten per si sols. I precisament per això, treballar bé amb el color exigeix quelcom que la formació tradicional rares vegades desenvolupa: la capacitat de moure’s entre dominis de coneixement diferents, de saber què preguntar en cadascun, i d’assumir que les decisions cromàtiques que prenem com a dissenyadors tenen conseqüències que van molt més enllà de si alguna cosa és maca o no.
EB: Algunes professionals comparteixen la sensació que el color s’aplica malament, com un acabat cosmètic que apareix gairebé al final del procés de disseny, i no pas com un element estructural. D’on prové aquesta pedagogia del color? Com planteges tu les assignatures de color?
ICI: Ve de la tradició de la Bauhaus, on el color s’ensenyava únicament com a matèria bàsica o elemental en el primer any del Vorkurs o curs preliminar, i no ha canviat molt des de llavors. Els exercicis que Albers va desenvolupar en els anys quaranta –el paper de color, les il·lusions perceptives, els estudis de contrast– continuen sent el nucli de l’ensenyament del color en la majoria de les escoles de disseny del món. No és que siguin mals exercicis; són molt bons per entrenar la percepció relacional del color. El problema és que mai van ser dissenyats per ser una educació completa en color per a un dissenyador contemporani. Van ser dissenyats per ensenyar una cosa molt específica: com el color canvia segons el context. I en algun moment, això es va convertir en tot el que s’ensenya.
El que ha perpetuat això és una espècie de bucle generacional: els educadors ensenyen el que els van ensenyar a ells, perquè ningú els va donar eines per anar més lluny. I a més existeix el que jo anomeno el problema de l’estatus: en disseny, les decisions de forma, de material, de tipografia es justifiquen. Les decisions de color, no. Si ningú et pregunta per què vas triar aquest color –si la intuïció és una resposta acceptable– llavors mai desenvolupes la necessitat de saber més.
En la meva manera d’ensenyar miro de trencar aquest bucle de dues formes. Primer, tractant el color com una cosa present en tot el procés de disseny, no sols al principi i no sols com a teoria. Segon, demanant sempre justificació: per què aquest color?, quina evidència tens?, què vas investigar? La pregunta sembla simple, però per a molts estudiants és la primera vegada que algú la hi fa. I en aquest moment alguna cosa canvia.
El que m’interessa, en el fons, no és ensenyar color com una assignatura més, sinó canviar la relació que l’estudiant té amb el color com a fenomen. Que deixi de veure’l com alguna cosa que s’aplica i comenci a veure’l com alguna cosa que es pensa, que s’investiga, que es justifica i que s’assumeix amb responsabilitat. Això implica portar el color a territoris on normalment no apareix: a les decisions sobre materials, als projectes d’identitat, a les anàlisis d’accessibilitat, a les converses sobre sostenibilitat. Quan un estudiant comença a veure decisions de color on abans no hi veia cap, una cosa fonamental ha canviat en la seva manera de dissenyar. Aquest és l’objectiu real.
En la segona part d’aquesta entrevista, Calvo Ivanovic revelarà, entre altres coses, alguns dels principals biaixos vinculats al color.
Imatge de portada:
Fotografia de l’entrevistada aportada per ella mateixa. Font: Ingrid Calvo Ivanovic.
Citació recomanada
BARTOMEU MAGAÑA, Elena. «Ingrid Calvo Ivanovic: “El color no està en les coses sinó en les relacions” (I)». COMeIN [en línia], setembre 2026, no. 168. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n168.2659
