La cosa sol anar així: al voltant de determinats fenòmens televisius, sovint adreçats a un públic definit, preferentment però no de forma exclusiva infantil o juvenil, sorgeixen proclames sobre la lamentable qualitat dels productes televisius actuals, dels dubtosos valors que transmeten, de la seva escassa rellevància com a producte cultural.... I no és estrany que s’acompanyin de consideracions sobre millors temps on la creativitat, l’originalitat i els valors ètics marcaven la diferència, on les funcions de la televisió –formar, informar i entretenir– eren considerades com a eixos de referència irrenunciables. En temps d’abjecta teleporqueria  no hi ha dubte que la televisió d’ara no és com la d’abans. Al meu entendre, aquest és un bon lloc per començar a tractar alguns tòpics. En aquesta ocasió, relacionats d’una banda amb la qualitat televisiva i de l’altra, amb alguna cosa encara més etèrea, la nostàlgia.

La demanda de community managers per part de les empreses va en augment i més encara l'oferta formativa que pretén capacitar-nos per a tan importants menesters. No obstant això, segueix sense haver un consens clar sobre quines són les funcions a desenvolupar ni de quin departament han de dependre. El que sí que sembla evident són les necessitats que les xarxes socials estan generant a les organitzacions. El temps dirà si aquestes necessitats ha de cobrir-les una única persona o més aviat un equip coordinat.

Tradicionalment, en periodisme, el temps i l’espai han sigut importants condicionants en la labor informativa. Més enllà del cicle productiu del sector comunicatiu convencional, marcat per la periodicitat del mitjà, la distribució també quedava subjecta a limitacions geogràfiques. La pròpia emissió i publicació de continguts és mesurada en termes temporals o espacials. La irrupció de la Xarxa ha diluït aquestes barreres ampliant les possibilitats de la professió periodística i augmentant les opcions de publicació dels continguts. No obstant això, com es veurà, aquesta major obertura no ha estat exempta de riscos per a l’exercici de la labor informativa.

Passem revista a alguns termes que apareixen sovint quan parlem de la nostra societat en xarxa: innovacions tecnològiques, pràctiques comunicatives basades en la col·laboració, interactivitat, copyleft, remix, mashup... Henry Jenkins, professor i periodista nord-americà, i un dels pioners en l'estudi de la cultura de la xarxa, ens convida a reflexionar sobre els canvis en la producció i el consum cultural que ha comportat la irrupció d'Internet en la nostra vida quotidiana, a partir de la noció de cultura participativa.

 Des de fa uns anys la gestió dels documents administratius està envoltada de legislació i recomanacions, tot i que més en l’àmbit de l’administració pública que en l’àmbit productiu privat. Aquest marc regulatori està generant noves expectatives en la gestió documental.

Recentment m’he trobat amb una de les branques de la ciència que té per objecte d'estudi el cervell i el sistema nerviós: la neurociència. Els seus investigadors estan interessats en com interactua el nostre organisme amb el seu entorn, de quina manera les nostres neurones s'encarreguen de transmetre la informació necessària perquè el nostre organisme respongui de la manera més eficient possible a multitud d'estímuls interns i externs. Parlar d'estímuls en neurociència no només significa temperatura, ph, moviment... sinó també creativitat, aprenentatge, llenguatge, atenció, raonament, empatia o emoció entre d'altres. En definitiva, un estímul té la capacitat de promoure tots aquells processos, respostes i canvis que el nostre organisme necessita per adaptar-se al seu entorn biològicament parlant, però també culturalment i social.

No sembla gens exagerat afirmar que en el segle XXI tot gira entorn d'Internet. Tant és així que als nens i nenes, als adolescents i joves d'aquest segle actual se'ls anomena la generació digital per la quantitat de temps que inverteixen en l'ús de les tecnologies de la comunicació electrònica, com ara la missatgeria, les xarxes socials i els correus electrònics. Els avantatges d'Internet són múltiples, i aquells que, en general, millor els coneixen i més se'n beneficien són els adolescents i els joves, però aquesta eina també implica tota una sèrie de riscos i perills que s'han de conèixer per poder actuar-hi en conseqüència.

No hi ha resposta més ambigua que un sí i un no junts. Aquesta és també l’opinió que donen els experts en legislació a l’hora d’analitzar la Llei de la Ciència espanyola: confusa i difícil d’interpretar. Part de la Llei acaba d’entrar en vigor a inicis del mes de desembre, la resta fa uns mesos, però ara ens centrarem només en l’article sobre l’accés obert i mirarem què ens diuen cadascun dels punts en què es divideix.

En un article anterior vam parlar del concepte d’intel·ligència competitiva (IC), idea gens nova però encara poc explotada a les organitzacions del nostre entorn. Allò que és més nou al nostre país és que aquesta eina s’empri en diferents sectors i organitzacions, tant de caire públic com privat, i que a més les organitzacions col·laborin entre elles per captar, analitzar i donar valor a la informació recollida, tot per impulsar la competitivitat i la innovació en un sentit ampli.