Dimarts 14 de gener, una explosió en una empresa química al sud de Catalunya. Durant 48 hores regna el silenci. Dimecres 15 de gener, el jutge imputa l’antiga cúpula d’una companyia de supermercats. La resposta dels protagonistes: silenci. Mentrestant els mitjans de comunicació elaboren relats que posen en dubte la gestió d’aquestes companyies, la xarxa bull i la societat o cada individu, lliurement, es configura la seva pròpia idea.

Recentment he tingut l’ocasió de veure una certa quantitat de pòsters alternatius de pel·lícules de cinema i també de sèries de televisió. La veritat és que, malgrat que coneixia el fenomen, no tenia consciència de l’abast del mercat paral·lel que constitueixen aquest tipus de productes, distribuïts en llocs, com, per exemple, Mondo Posters. En aquest article comentaré breument quines són les principals característiques d’aquest tipus de productes, que estan a mig camí entre el disseny el fan art.

Vam dedicar l’article de la setmana passada a anunciar el terreny de joc on podrien créixer i aflorar notícies falses amb relació a les eleccions presidencials als Estats Units. A la vegada que reclamàvem una anàlisi continuada de la realitat dels EUA per entendre’n la complexitat, també valoràvem el marc on Trump va situar els mitjans crítics amb la seva ideologia, primer, i gestió, després. Ara abordem la relació amb la veritat, la verificació i els efectes en les primàries demòcrates. 

Continuem amb la revisió dels fenòmens emergents en la mobilitat urbana. Com vam proposar en el text anterior l’escenari actual de les ciutats ens dibuixa possibilitats de noves línies d’acció pel que fa al disseny. Una d’aquestes línies és la relacionada amb la fabricació digital com a forma de manufactura DIY (do it yourself), entès com el “Fes-ho tu mateix”, una mentalitat molt pròpia de la pràctica artesanal o dels moviments hackers.

Un tema relacionat amb la història de la comunicació al qual es presta poca atenció és el de l’espai que ocupen, transformen o creen els mitjans. Prenguem l’exemple de la televisió. La seva implantació va implicar una transformació de l’espai, i fins i tot la construcció d’entorns físics especialment dissenyats per al seu desenvolupament. No ens referim a la infraestructura de telecomunicacions necessària per transmetre els seus continguts, sinó a la colonització literal de l’espai físic, a la seva imbricació en el teixit mateix de la realitat quotidiana. 

Apuntin una data, el 3 de novembre del 2020. Potser per a alguns serà l’única dada certa: el dia de les eleccions presidencials als Estats Units. I prenguin paciència, això no ha fet més que començar, atès que els mitjans encara tracten el tema de forma prou allunyada; a mesura que avancin les primàries l’onada anirà sent més gran i finalment, de nou, tornaran a ser unes eleccions globals i omnipresents. 

Fa una mica més d’un any, jo circulava per la vida amb el pilot automàtic activat. Tenia feina, parella i lloc de residència estables. En l’àmbit professional, sobretot, feia més de dos anys que treballava a la mateixa empresa i ja em coneixia tots els protocols d’actuació. Em vaig adonar que necessitava un repte, algun imprevist que trasbalsés la rutina i em fes agafar, altra vegada, el volant: què tal, per exemple, un màster a la UOC?

Quan es parla de protocol hi ha qui opina que es tracta de quelcom anacrònic, antiquat, encarcarat... Quelcom allunyat del progressisme i la modernitat. Fins i tot s’arriba a pensar que és quelcom innecessari i prescindible. Res de més lluny de la realitat.

Educació mediàtica, educomunicació, media literacy... Són diversos els termes i fins i tot les tradicions i enfocaments que hi ha darrere d'aquest concepte. Un ensenyament que resulta fonamental per desenvolupar coneixements i habilitats necessaris per prevenir riscos però també aprofitar les possibilitats que ofereixen els mitjans. Un prisma des del qual es projecten diferents feixos que il·luminen noves pràctiques i tendències en un context en què les tecnologies de la informació i la comunicació constitueixen una part essencial de la nostra vida quotidiana.

L’estrena recent d’una nova versió del clàssic relat Dràcula, produït per la BBC en col·laboració amb Netflix, ha aixecat una forta expectació i no poca polèmica per les llibertats que es pren no només amb l’original literari, sinó amb les estructures narratives i temporals tradicionals. Ambdues coses no són gens estranyes si tenim en compte que darrere d’aquest nou Dràcula hi ha Mark Gatiss i Steven Moffat, que ja van dur a terme una operació transgressiva similar a Sherlock.