En països com Kènia i l’Equador l’avortament és un tema de vida o mort per a moltes dones que travessen embarassos no desitjats. Kènia té la taxa més alta d’Àfrica de mortalitat per avortament insegur; prop de 6.000 dones moren cada any per causes relacionades amb l’avortament. Així mateix, a l’Equador l’avortament insegur és una de les principals causes de mort maternes; el 2018 almenys 18 dones van morir per causes relacionades amb avortaments insegurs (FLACSO, 2019).
La llista és llarga i variada: princeses a qui no van deixar regnar, guerreres injuriades, escriptores amb pseudònims masculins, científiques invisibles… Els historiadors i la societat, en general, no els van donar –ni els donen encara– el lloc corresponent. Els relats que ens han arribat sobre les seves vides disten molt de la realitat. Afortunadament, mogudes per la força del moviment feminista, les indústries culturals i de l’entreteniment estan reinterpretant la seva veritable història, atorgant a aquestes dones el lloc que els va ser arrabassat.
La tornada dels esdeveniments presencials en el context de la COVID-19 planteja reptes, entre els quals la recuperació de la confiança per part dels assistents. Com s’ha esdevingut en el passat a conseqüència d’incidents de seguretat, els participants en els esdeveniments esperen una reacció i noves mesures i busquen entorns protegits i de confiança als quals anar. En aquest article s’analitza com la comunicació pot contribuir a augmentar la percepció de seguretat i a la recuperació d’aquesta confiança.
El fotoperiodisme té una clara funció de denúncia, de presa de consciència i de provocar canvis, a la vegada que ens apropa a una realitat que ens ha estat vetada o és llunyana. Els fotoreporters ens mostren una mirada que no és idíl·lica, que en moltes ocasions ens produeix un nus a la gola, llàgrimes, ràbia, impotència o tot barrejat. Una altra finestra per observar el mateix món és la que mostra la xarxa social Instagram, on la majoria dels perfils ens traslladen a una realitat paral·lela i prèviament planificada, que pot ser necessària per a la desconnexió, per mostrar la perfecció, però en cap cas l’única a tenir en compte si volem tocar de peus a terra. El fotoperiodisme és ara més necessari que mai.
Podem entendre per narrativa procedimental o interactive storytelling una història creada o processada, totalment o en part, per un sistema (màquina) o procediment (regles o normes). També podem, de forma general, observar-ne dos tipus: la completament aleatòria, que pren formes de caire més artístic, o la que interacciona amb el lector, espectador o jugador per generar una història personalitzada basada en les opcions escollides. Tres exemples que veurem tot seguit són els llibres de Tria la teva aventura, el capítol interactiu Black Mirror: Bandersnatch i el videojoc Detroit: Become Human.
La contribució a la societat és, en termes generals, la principal raó de ser dels mitjans de comunicació de servei públic. En un context de superació de la comunicació tradicional cal abraçar la innovació com a tret distintiu de la tradició pública en l’escenari multiplataforma.
Els articles publicats en aquesta revista estan subjectes –llevat que s'indiqui el contrari– a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons. Podeu copiar-los, distribuir-los, comunicar-los públicament i fer-ne obres derivades sempre que reconegueu els crèdits de les obres (autoria, nom de la revista, institució editora) de la manera especificada pels autors o per la revista. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/deed.ca