En l’era del consum solitari de música en streaming, les listening parties emergeixen com a espais físics per a gaudir de la música de manera col·lectiva. Un punt de trobada entre fans i artistes que s’ha convertit en una font d’ingressos. Aquest article explora els seus orígens i la seva evolució.
L’abril d’enguany, l’artista Aitana va congregar milers de fans al Movistar Arena de Madrid per a presentar el seu disc Cuarto azul. A l’octubre, la cantant internacional Taylor Swift va fer el mateix per a presentar el seu àlbum The Life of a Showgirl, en el seu cas, en cinemes de tot el món. L’objectiu era el mateix: escoltar el seu nou disc abans del llançament, previ pagament d’entrada. En el cas d’Aitana, en directe i amb la presència de l’artista i dels col·laboradors del seu disc, l’entrada costava 16,50 euros. Per part seva, la Taylor Swift va gravar material d’aproximadament una hora amb comentaris sobre les cançons del seu nou disc i també va estrenar el videoclip del single «The fate of Ophelia» a un cost de 29 euros (als cinemes Ideal de Madrid).
Les listening parties no són més que una trobada col·lectiva amb un o una artista amb l’objectiu d’escoltar les cançons del seu últim disc abans del llançament. Hi ha diverses modalitats: en directe i en diferit, físic o a internet, com en els casos de l’Aitana i la Taylor Swift que hem esmentat. El concepte té molt d’analògic: quedar per a escoltar un disc, cançó a cançó, com es feia abans de l’arribada de l’streaming. Per als fans, és un moment de connexió exclusiu i especial amb el seu artista favorit.
‘Listening parties’, ahir i avui
Per als artistes i, sobretot, per a les discogràfiques, les listening parties eren una eina promocional, una despesa que havien d’assumir si volien reunir els crítics musicals perquè escrivissin sobre el disc. El concepte va començar en els anys 50, quan els clubs de jazz organitzaven sessions col·lectives de discos recentment llançats; per exemple, l’organitzada per la discogràfica Blue Note Records que va celebrar una sessió col·lectiva per a presentar Blue Train de John Coltrane. No obstant això, la denominació listening party va començar a utilitzar-se explícitament en la indústria musical britànica i estatunidenca cap a finals dels anys seixanta, coincidint amb l’auge de l’àlbum com a forma artística. Discos com ara Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1967) de The Beatles o Dark Side of the Moon (1973) de Pink Floyd constitueixen un exemple d’això. En els 90, trobem un altre exemple en la presentació del disc Nevermind de Nirvana en un club de ball de Seattle. Ja en els 2000, les pitchblack playback suposen una derivació curiosa de les listening party: es tractava d’escoltar música a les fosques.
Actualment, les listening parties continuen sent una eina de màrqueting, però s’han convertit en una nova font d’ingressos. Un dels primers artistes pop a veure el potencial de les listening parties va ser l’excels Kanye West, qui ha organitzat macroesdeveniments en els quals no sols s’escolta el disc, sinó que també hi ha xou en directe i fins i tot performance.
El periodista Tim Burgess ha fet de les listening party el seu senyal d’identitat. El 2020, durant la pandèmia, va popularitzar el format en les Tim’s Twitter Listening Parties, en les quals milers de persones escoltaven simultàniament un disc mentre un o una artista comentava a Twitter els detalls de l’enregistrament. Actualment, en Tim té un pòdcast amb el mateix concepte. Podem trobar exemples de listening parties a altres plataformes digitals com ara Discord, on podem trobar diversos servidors amb l’etiqueta «listening party» o a Spotify. Fins i tot la ràdio participa del fenomen, per exemple, amb la listening party del disc The Car d’Artic Monkeys a BBC Radio 1.
Finalment, vull compartir la meva experiència amb les listening parties. La primera a la qual vaig assistir és la que he esmentat de la Taylor Swift. Va ser una experiència curiosa: d’una banda, vaig apreciar la novetat; per una altra, em va recordar el que feia abans del streaming: escoltar amb atenció un disc nou i comentar cada detall amb el del costat. El que tinc clar és que m’agradaria assistir-ne a més.
Per saber-ne més:
GOLDMINE CONTRIBUTORS (2025, 22 de gener). «Beatles listening party: Mono a Mono!». Goldmine Magazine, [en línia]. Disponible a: https://www.goldminemag.com/music-history/now-we-are-64/beatles-listening-party-mono-a-mono/
LEE, Wonseok; KAO, Grace (2020). «“You Know You’re Missing Out on Something”: Collective Nostalgia and Community in Tim’s Twitter Listening Party during COVID-19». Rock Music Studies, vol. 8, núm. 1, pàg. 36-52. DOI: https://doi.org/10.1080/19401159.2020.1852772
MORALEDA, Inma. (2025, 8 de juny). «¿Qué está pasando con las ‘listening parties’? El caso Aitana abre el debate». elDiario.es [en línia]. Disponible a: https://www.eldiario.es/spin/pasando-listening-parties-caso-aitana-abre-debate-pm_1_12361217.html
PITCHBLACK PLAYBACK (s. d.). «Pitchblack Playback: Album listening sessions in the dark». Pitchblack Playback [en línia]. Disponible a: https://pitchblackplayback.com
Tim’s Twitter Listening Party (s. d.). «Upcoming Listening Parties». Tim’s Twitter Listening Party [en línia]. Disponible a: https://timstwitterlisteningparty.com
Imatge de Portada:
Foto de Pexels / Caleb Oquendo
Citació recomanada
COSTA GÁLVEZ, Lola. «‘Listening parties’ o com escoltar música en comunitat i guanyar-hi diners». COMeIN [en línia], novembre 2025, no. 159. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n159.2575
