Un dels grans reptes tant de les institucions polítiques com dels partits és mantenir un interès continuat dels joves en la política, tant dins com fora de les xarxes socials. Els joves d’avui, que alguns han etiquetat com a Generació X, són una generació amb un interès puntual per temes polítics que no troba formes efectives de participar en la vida política més enllà dels períodes electorals. A més, malgrat que tenen un baix consum directe de mitjans d’informació política, estudis recents demostren que, quan s’exposen a informació política, responen positivament actuant sobre la informació rebuda.
En conseqüència, les institucions i els partits han de treballar per establir una relació diferent amb els votants més joves. Les noves estratègies de comunicació política destinades als més joves han d'estar dominades per elements de bidireccionalitat, connectivitat i presencialitat.
L’exemple de Mamdani
No podem parlar de noves formes de comunicació política amb el jovent sense fer referència al fenomen Zohran Mamdani, actual alcalde de Nova York. És important entendre que l’èxit que va tenir el jove polític no sols ha vingut pel seu domini de les xarxes socials i el seu llenguatge. Mamdani ha sabut transcendir el món online i crear fortes vinculacions amb el seu electorat més jove a través de nombrosos esdeveniments en persona. No parlem de mítings electorals amb milers de persones, que ha estat fins fa poc la forma més habitual de connexió directa entre els candidats i els seus votants més propers. Mamdani i el seu equip van organitzar, entre altres activitats, un treasure hunt pels carrers de la ciutat com a acte de final de campanya o lligues de bàsquet pels barris de la ciutat. El polític comptava, segons dades facilitades pel seu equip de campanya, amb 22.411 voluntaris, molts d’ells joves, que estaven al darrere de l’organització de bona part d’aquests actes. Certament, el discurs antiestablishment i la proposta de polítiques locals molt trencadores, com ara el transport públic gratuït, van jugar un paper clau en l’èxit de Mamdami. Ara bé, és important entendre que el fenomen Mamdani no s’hauria produït sense que el polític i el seu equip haguessin plantejat una nova forma de relació amb el seu electorat jove que anés més enllà del missatge unidireccional.
Reptes comunicatius
En el complex context comunicatiu actual, els partits polítics i les institucions tenen dos reptes principals per comunicar-se amb el jovent. El primer és entendre les dinàmiques i el llenguatge que opera en els nous escenaris comunicatius com ara les xarxes, molt diferent de la lògica mediàtica que havia operat durant les darreres dècades. No es tracta sols d’obrir un canal a TikTok o YouTube i penjar-hi vídeos dels seus polítics o de les seves institucions informant de noves polítiques públiques. Dins el context de les xarxes, i especialment de les xarxes que més utilitzen els joves, opera una lògica diferent. Per exemple, no es tracta només de tenir al teu polític de torn contestant preguntes en directe a YouTube, sinó que el jovent vol veure els partits reaccionant als debats i tendències que es generen en aquells espais comunicatius perquè, en el fons, són els debats i preocupacions de la seva generació.
És a dir, si el tema de debat a les xarxes aquell dia és, entre altres, els comentaris masclistes del darrer reality show, els joves entenen que els actors polítics han de participar del debat d’alguna forma. Això no vol dir que tota la comunicació hagi d’estar mediada pels debats online, però sí que els joves consideren que els polítics han de mostrar-se sensibles a les preocupacions que circulen per aquests canals. Aquesta és la bidireccionalitat que opera en el món de les xarxes i és un aspecte que els partits d’extrema dreta de les democràcies occidentals han entès bé i han sabut utilitzar ràpidament per promoure els seus idearis radicals.
El segon gran repte que tenen els partits i les institucions és connectar aquesta activitat online amb experiències en persona que no es limitin al tradicional míting polític. Vol dir això que tots els partits han de fer un treasure hunt com Mamdani? Certament, no. Ara bé, en cada context social cada institució o partit ha de trobar una resposta a aquesta demanda de contacte presencial del jovent. La presencialitat dels polítics no és un element nou en les democràcies occidentals. Per exemple, els britànics tenen hores de surgery amb els seus representants de districte; els ciutadans poden demanar cita amb els representants electes i acudir al seu despatx de barri per exposar els seus problemes o demandes. Als Estats Units existeix una forta tradició de convertir-te en voluntari per la campanya del teu candidat preferit i, entre altres coses, fer campanya porta a porta. Però el que demanden les noves generacions són nous formats que els partits i institucions hauran de repensar i experimentar.
Els partits i les institucions tenen reptes molt grans per poder continuar connectant amb el seu públic més jove, però les demandes d’aquest públic semblen estar bastant clares.
Per saber-ne més:
ANDERSEN, Kim; OHME, Jakob; BJARNØE, Camilla; BORDACCONI, Mats Joe; ALBÆK, Erik; DE VREESE, Claes H. (2020). «Generational Gaps in Political Media Use and Civic Engagement: From Baby Boomers to Generation Z». 1a. ed.). Routledge. DOI: https://doi.org/10.4324/9781003111498
SMITH, Alan (2025). «What Democrats can take from Zohran Mamdani’s outreach efforts for 2026». NBC News [en línia]. Disponible a: https://www.nbcnews.com/politics/elections/democrats-zohran-mamdani-outreach-efforts-rcna246862
Imatge de Portada:
Logotip de l’esdeveniment de presa de possessió de Zohran Mamdani com a alcalde de Nova York. Font: Instagram/@zohrankmamdani.
Citació recomanada
TÀRREGA, Mariola. «Poden els polítics parlar el llenguatge dels joves?». COMeIN [en línia], gener 2026, no. 161. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n161.2608
