La frase que dona títol a aquest text la pronuncia Edward Newgate, un pirata llegendari anomenat Barbablanca, en el desenllaç de la guerra que li declara a la Marina per salvar a un preuat membre de la seva tripulació condemnat a mort. Aquesta declaració va revifar la Gran Era de la Pirateria, que havia començat dues dècades enrere, quan el Rei dels Pirates, Gol D. Roger, va anunciar en l’acte de la seva execució el descobriment del tresor més gran del món, el One Piece, moment amb el qual comença el manga homònim d’Eiichiro Oda.
A Espanya, l’equiparació mediàtica i cultural entre símbols que representen històries polítiques profundament diferents s’ha convertit en un fenomen creixent en l’última dècada. En un entorn digital regit per formats breus i ritmes virals, cada gest pot convertir-se en un signe sense context, i aquest buit permet que el passat sigui manipulat, banalitzat o fins i tot reivindicat sense comprensió històrica. La memòria no és un repertori d’estampes intercanviables: és un camp de disputa on es juguen sentits ètics, experiències i lluites per la democràcia i els drets humans.
En la vida professional, hi ha començaments que no s’assemblen als començaments. No venen amb l’eufòria d’allò nou, sinó amb la serenitat de qui ja ha transitat diversos camins. Són reinicis. Reinvencions. I a vegades, es manifesten en un espai inesperat: les pràctiques. Algunes persones s’aproximen a elles no com un ritu d’entrada al mercat laboral, sinó com un terreny fèrtil per ressignificar el seu propòsit.
L’acceleració de l’envelliment global és un repte demogràfic ineludible, especialment a la Xina, que es preveu que tingui 200 milions de persones de 65 anys o més l’any 2050 (Li et al., 2025, pàg. 1). Aquest panorama fa que l’atenció domiciliària de base comunitària esdevingui l’estratègia central per satisfer les necessitats de cura de la població gran.
Les persones amb autisme tenen competències molt valuoses per al sector de la comunicació (i molt probablement per a la majoria de sectors professionals), però encara topen amb un entorn que no sap apreciar-les. Fer-lo més inclusiu és una qüestió de justícia... i d’intel·ligència col·lectiva.
Durant quinze anys, entre el setembre de 2009 i el juliol de 2025, el grau d’Informació i Documentació de la UOC ha format generacions de professionals que han entès el grau no només com l’únic que els era possible fer, sinó també com el que els convenia en aquell moment vital. I no pas com un recurs neutre, sinó que m’atreviria a dir que com uns fonaments prou sòlids per sostenir les institucions i la ciutadania.
Per què, si tots diem que la publicitat ha de ser creativa, sovint les campanyes acaben sent tan semblants? Aquesta és una de les paradoxes que hem estudiat en el marc d’un doctorat industrial que duu per títol «Neuroadvertising / Improving the Creativity and Well–Being of Advertising Professionals in the Age of Generative AI». L’estudi, basat en 350 professionals de publicitat i màrqueting a Espanya i 10 entrevistes en profunditat, conclou que la creativitat (aquesta paraula tan celebrada) és, massa sovint, la gran perjudicada dins d’un sector que la posa al centre del discurs, però no sempre de la pràctica.
En les últimes dècades, el tractament del monstruós s’ha desplaçat: de l’enemic a derrotar al company amb qui es conviu. En obres populars com ara Pokémon, How to Train Your Dragon i The Last Guardian, el vincle amb criatures no humanes se sosté menys en la força i més en pràctiques d’atenció, de cultiu de la confiança i d’aprenentatge mutu. Llegit des de l’ètica de la cura i els estudis multiespecie, aquest gir no és menor.
Fredric Jameson ja assenyalava a Postmodernism, or, The Cultural Logic of Late Capitalism (1991) que la nostàlgia constitueix una simptomatologia central de la condició postmoderna, caracteritzada pel pastitx i la crisi de la historicitat. La nostàlgia s’ha convertit avui en una de les lògiques culturals i estètiques dominants més visibles en la producció audiovisual contemporània, particularment en l’ecosistema de les sèries televisives.
La defunció de Peter Watkins el novembre passat retorna l’atenció a una obra que va qüestionar la passivitat i l’homogeneïtzació del llenguatge audiovisual. Les seves pel·lícules, concebudes com a espais de debat i treball col·lectiu, dialoguen avui amb un ecosistema dominat per plataformes i algorismes. Revisar-les permet imaginar altres maneres de produir sentit en comú. En temps en què les imatges s’acceleren i els llenguatges audiovisuals tendeixen a l’homogeneïtzació, tornar a Peter Watkins no és un gest nostàlgic, sinó una necessitat crítica.
Els articles publicats en aquesta revista estan subjectes –llevat que s'indiqui el contrari– a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons. Podeu copiar-los, distribuir-los, comunicar-los públicament i fer-ne obres derivades sempre que reconegueu els crèdits de les obres (autoria, nom de la revista, institució editora) de la manera especificada pels autors o per la revista. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/deed.ca