De pràctiques a propòsit: el ‘repurposing’ professional com a proposta de valor

Moltes arriben amb biografies intenses, sovint marcades per dècades d’experiència laboral, responsabilitats familiars i aprenentatges que no figuren en cap currículum formal. El que busquen en reingressar al món acadèmic no és només una titulació, sinó una nova manera d’estar en el món professional. I en aquest trànsit, les pràctiques –habitualment pensades per a joves en formació inicial– es revelen com una cruïlla entre el viscut i el que encara està per construir.

Repensar el rol de les pràctiques en aquest context de longevitat activa i trajectòries no lineals es torna urgent. La idea que una persona de 40, 50, 60 o fins i tot 70 anys s’incorpori a un entorn de pràctiques desafia moltes de les nostres estructures, tant institucionals com mentals. Què significa formar-se a aquesta edat? Quin tipus d’inserció professional es busca? Qui aprèn de qui?

Els estudis més recents sobre talent sènior, com el Mapa del Talento Sénior 2024 (Puyol, Jiménez i Ortega, 2024), indiquen que el 71 % de les persones majors de 55 anys desitgen continuar actives laboralment, no sols per raons econòmiques, sinó també pel desig de contribuir, continuar aprenent i tenir un paper socialment significatiu. Al seu torn, una de cada tres persones d’aquest grup considera canviar de sector o reorientar la seva carrera professional, la qual cosa confirma que el repurposing no és una excepció, sinó una tendència en expansió.

Reorientar-se des del sentit

La motivació de les persones madures no resideix en «començar des de zero», sinó a reorientar-se des del sentit. L’elecció d’un nou camp d’estudi no es dona a l’atzar: sol respondre a una necessitat profunda de coherència, d’alinear valors personals, de perseguir els somnis no complerts de la joventut. És el que podria denominar-se repurposing professional, o replantejament del propòsit laboral.

Aquí, les pràctiques poden transformar-se en alguna cosa més que un entrenament tècnic. Poden ser un espai d’exploració identitària, de validació interna i de retrobament amb la capacitat mateixa de contribuir. Però perquè això succeeixi, és necessari un canvi de mirada. Les pràctiques han de deixar de ser vistes com a «aprenentatge des de zero» i passar a ser enteses com a territoris d’hibridació, on el coneixement formal s’entrellaça amb l’experiència vital.

La pedagogia crítica ja assenyalava aquesta necessitat dècades enrere. Paulo Freire (1996) advertia que educar és, abans de res, un acte de llibertat, i que els processos formatius han de partir de l’experiència viscuda del subjecte. En aquesta mateixa línia, bell hooks (1994) afirmava que ensenyar no pot ser només transmetre continguts, sinó crear condicions perquè l’aprenentatge es converteixi en una pràctica de transformació. A partir d’aquests marcs, permetre que persones madures trobin sentit en les seves pràctiques no és un gest d’inclusió: és una exigència ètica.

Aquest enfocament requereix ajustos institucionals concrets: des de flexibilitzar els formats i horaris, fins a generar interlocucions empàtiques entre tutors, empreses i estudiants. També implica obrir converses incòmodes sobre edadisme, valor del coneixement experiencial i diversitat de trajectòries en els entorns laborals i acadèmics.

Percepció de l’estudiant sènior

Un dels desafiaments que poden emergir amb més força és la manera com les empreses interpreten la figura de l’estudiant sènior. Poden sorprendre’s, poden retreure’s. Existeix el prejudici que una persona madura en pràctiques pot no adaptar-se, tenir «expectatives altes» o «no estar al dia». No obstant això, quan aquests processos es donen en entorns que valoren la diversitat, el que ocorre és revelador: les pràctiques es converteixen en veritables espais de coaprenentatge. L’experiència de vida enriqueix els equips, i l’entorn professional retorna a la persona sènior una forma de reconeixement social probablement molt diferent del viscut abans.

En una societat en la qual les carreres ja no són lineals, i en què l’esperança de vida activa s’estén cada vegada més, és temps que les nostres pràctiques pedagògiques també madurin. El marc proposat per Deleuze i Guattari (1980) sobre trajectòries rizomàtiques –no jeràrquiques, flexibles i multidireccionals– ofereix una metàfora potent per pensar els recorreguts professionals contemporanis: no com a escales que es pugen, sinó com a xarxes que s’expandeixen en múltiples direccions, al llarg de tota la vida.

Dissenyar experiències formatives que no infantilitzin a qui es reinventa, sinó que l’acompanyin des del reconeixement, l’escolta i el respecte, és un pas fonamental. I, sobretot, que entenguin que el coneixement no s’acumula en graons, sinó que s’entreteixeix en trajectòries humanes complexes, dispars i valuoses.

Una pràctica professional pot ser un assaig per a una nova manera de tornar a mirar el món –i el treball– amb altres ulls. Aquest potser és un dels aprenentatges més poderosos que es pugui oferir com a comunitat educativa.

Per saber-ne més:

DELEUZE, Gilles; GUATTARI, Félix (1980). Mille Plateaux. Les Éditions de Minuit.

FREIRE, Paulo (1996). La educación como práctica de la libertad. Siglo XXI Editores.

HOOKS, Bell (1994). Teaching to Transgress: Education as the Practice of Freedom. Routledge. DOI: https://doi.org/10.3366/para.1994.17.3.270

PUYOL, Rafael; JIMÉNEZ, Alfonso; ORTEGA, Iñaki (2024). Mapa del Talento Sénior 2024. Radiografía del talento y el empleo de las personas mayores de 55 años. Fundació MAPFRE i Fundació Máshumano.

Imatge de Portada:

Fotografia d’una persona gran treballant en un portàtil. Font: Pexels / SHVETS production

Citació recomanada

ANTUNES, Patu; MARTINS, Inés. «De pràctiques a propòsit: el ‘repurposing’ professional com a proposta de valor». COMeIN [en línia], gener 2026, no. 161. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n161.2602