A Espanya, l’equiparació mediàtica i cultural entre símbols que representen històries polítiques profundament diferents s’ha convertit en un fenomen creixent en l’última dècada. En un entorn digital regit per formats breus i ritmes virals, cada gest pot convertir-se en un signe sense context, i aquest buit permet que el passat sigui manipulat, banalitzat o fins i tot reivindicat sense comprensió històrica. La memòria no és un repertori d’estampes intercanviables: és un camp de disputa on es juguen sentits ètics, experiències i lluites per la democràcia i els drets humans.
Eduardo Galeano va al·ludir a l’«amnèsia obligatòria» a El derecho al delirio en al·lusió a la dictadura a l’Argentina per a assenyalar com, després de períodes de violència i repressió, l’oblit s’imposa com a mandat polític i cultural. Enfront d’això, l’autor reivindica la memòria i el dret a imaginar com a formes de resistència enfront la normalització del passat i la clausura del futur.
La manifestació del partit feixista Falange a Madrid el 20 de novembre de 2025 va ser un exemple dolorosament clar d’allò sobre què m’agradaria reflexionar en aquest text. Alguns mitjans van abordar l’acte amb un to lleuger, gairebé folklòric, com si fos una curiositat més del calendari polític. Però el que allí es reivindicava no era una tradició cultural innòcua, sinó la legitimació d’un projecte dictatorial l’himne del qual, el «Cara al sol», va ser usat per glorificar la violència política, la repressió sistemàtica i l’exclusió de la pluralitat democràtica. Normalitzar-lo equival a permetre que el simbolisme de l’autoritarisme recuperi presència pública sense ser qüestionat ni rebatut.
Enfront d’aquestes expressions, resulta reveladora la difusió que ha tingut en xarxes socials la cançó Bella Ciao, especialment després de la seva incorporació a la banda sonora de La casa de papel el 2019. Originalment himne de resistència partisana antifeixista, la cançó ha estat apropiada en contextos molt diversos, entre ells per sectors acomodats i joves de dretes a Espanya que la utilitzen de manera humorística o com a moda estètica, despullant-la així de la seva càrrega política i del seu compromís històric. Aquest fenomen, que ja vaig assenyalar en aquells dies en un article per a El Periódico, subratlla un perill: la despolitització dels símbols de lluita quan se separen de les memòries que els sostenen.
No obstant això, la mateixa cançó pot tenir un significat molt diferent en contextos de resistència real. El curt documental A String Among The Ruins (Una corda entre les ruïnes), de Mahmoud Abu Qaraya, mostra a infàncies palestines enmig de la guerra cantant Bella Ciao al costat de la seva professora de música, Rola Daloul. Lluny de la ironia o la moda, en aquest escenari la música opera com una manera d’afirmar la dignitat i la memòria enfront de la violència en un acte de resistència col·lectiva que reconnecta la cançó amb les seves arrels històriques antifeixistes des del present. La presència de Bella Ciao en aquest context contrasta radicalment amb el seu ús trivialitzat a xarxes socials, ja que allà no és un accessori cultural, sinó una eina d’afirmació.
Debats sobre memòria i retrotopia
Aquests debats s’entrellacen amb la noció de retrotopia, formulada per Zygmunt Bauman per a descriure la tendència contemporània a buscar en el passat un refugi idealitzat enfront de la incertesa del present. La retrotopia –ho estem veient diàriament en els discursos de la ultradreta global– promou narratives nostàlgiques que semblen oferir ordre i seguretat, però que acaben per consolidar imaginaris autoritaris i regressius. Acords com l’anomenat «pacte de l’oblit» a Espanya, en nom de la «convivència», que va buscar tancar ferides després de la dictadura sense abordar responsabilitats profundes, són un altre clar exemple, avui dia, de l’alt preu que va portar silenciar sofriments reals i deixar de costat les demandes de justícia i reparació.
Aquest fenomen també es reflecteix en la cultura audiovisual recent. La sèrie Anatomía de un instante, dirigida per Alberto Rodríguez i basada en la novel·la homònima de Javier Cercas, ha estat presentada com una revisió històrica del 23F, però en realitat es concentra en tres figures ja canonitzades i reforça una narrativa heroica tradicional que no interroga els silencis, pactes ni continuïtats estructurals de la Transició respecte al franquisme, reproduint així un relat superficial que clausura més que obre la comprensió històrica d’aquell fosc període.
En contrast amb aquest enfocament, RTVE ha desenvolupat en els últims anys iniciatives que mostren una lectura més àmplia i contextualitzada de la història recent. Documentals com ara Voladura 76, emès dins el cicle «50 años del gran cambio », o la programació especial dedicada al 50 aniversari del 20N i al 44è. del cop d’estat, han apostat pel treball amb arxiu, testimoniatges i context històric per explicar processos, no sols personatges. Aquest tipus de producció demostra que el servei públic pot contribuir a una memòria democràtica més complexa, capaç d’anar més enllà del relat heroic i d’assumir el conflicte, les continuïtats i les zones incòmodes del passat.
Aquesta lògica no opera només en cançons o productes culturals, sinó també en banderes, llocs de memòria o fórmules discursives aparentment neutres –com ara l’apel·lació constant a «els dos bàndols»– que funcionen com a símbols despolititzats d’una equidistància que esborra responsabilitats històriques i, de pas, a les seves víctimes.
Aquesta urgència per la recuperació de la memòria també es manifesta en declaracions públiques de figures culturals que van viure aquelles èpoques de repressió. L’actriu Loles León, en una entrevista recent en el programa Julia en la Onda, va criticar durament la percepció positiva que una part del jovent espanyol té del franquisme i va cridar a «posar una mica de memòria en l’assumpte», recordant que en aquells temps la persecució política i la repressió eren una realitat quotidiana per als qui lluitaven per la llibertat i la cultura independent.
La memòria com a recurs polític
La memòria és un recurs polític. D’això no hi ha dubte. Els Estats poden arribar a determinar què es recorda, què s’oblida, què se celebra i què es qüestiona i, en això, els mitjans de comunicació i la cultura tenen un paper cardinal. Quan els mitjans, les xarxes o, fins i tot, el cinema, simplifiquen o equiparen símbols amb històries i ètiques irreconciliables, es contribueix a un clima en el qual discursos d’odi i nostàlgies autoritàries poden reaparèixer sense ser analitzats críticament ni disputats. Restaurar la memòria històrica en l’espai públic no és un exercici de melancolia, sinó una condició de possibilitat ineludible per tal que la democràcia sigui conscient dels seus assoliments i de les seves fragilitats.
No es tracta, per tant, d’una qüestió semàntica ni d’un debat estètic sobre cançons o símbols, sinó de la defensa de la memòria enfront de l’oblit, de la democràcia enfront de la retrotopía autoritària i de la història crítica enfront de les simplificacions virals. Només des d’una memòria situada, conflictiva i responsable serà possible que els símbols de lluita i resistència continuïn significant el que han significat per a milions de persones al llarg de més d’un segle.
Per saber-ne més:
BAUMAN, Zygmunt (2017). Retrotopía. Barcelona: Paidós.
Imatge de Portada:
Il·lustració de la portada de l’edició en anglès del llibre de Bauman Retropia. Font: Polity Press.
Citació recomanada
HERRERA SÁNCHEZ, Sonia. «Contra l’amnèsia obligatòria: símbols, mitjans i disputa per la memòria democràtica». COMeIN [en línia], gener 2026, no. 161. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n161.2603
