Durant quinze anys, entre el setembre de 2009 i el juliol de 2025, el grau d’Informació i Documentació de la UOC ha format generacions de professionals que han entès el grau no només com l’únic que els era possible fer, sinó també com el que els convenia en aquell moment vital. I no pas com un recurs neutre, sinó que m’atreviria a dir que com uns fonaments prou sòlids per sostenir les institucions i la ciutadania.
Un grau que vam actualitzar el 2016 i que el setembre del 2018 va començar una llarga extinció fins ara, per permetre els molts estudiants que teníem en aquell moment acabar els seus estudis. En total, 323 titulats han passat pel programa, validant un projecte acadèmic que va néixer amb ambició i que tanca amb la serenitat d’haver contribuït a un ecosistema professional que, malgrat les turbulències, continua essent imprescindible. S’acaba, però, la necessitat de gestionar la informació... oi que no? Oi que sembla contraintuïtiu?
Quan el programa es va desplegar el 2009, en el nou marc europeu, el camp de la gestió de la informació es trobava immers en una transformació accelerada. Les biblioteques redefinien el seu paper, les plataformes digitals començaven a reorganitzar els hàbits de lectura, consulta i consum d’informació, i la gestió documental vivia la transició vers models completament digitals. Tanmateix, en aquell context d’efervescència tecnològica, el grau va apostar per una idea senzilla però valenta: les tecnologies passarien, però la necessitat de mediació informacional persistiria. I així ha estat. No hi ha cap algorisme, de moment, que substitueixi la capacitat humana de comprendre contextos, interpretar necessitats informatives i anticipar riscos derivats de la mala gestió del coneixement. I com més avança la intel·ligència artificial generativa, més clar ho tinc.
Amb els anys, però, la narrativa dominant ha anat insinuant que els intermediaris sobraven, que el futur seria una relació immediata entre continguts i usuaris, sense cap filtre, ni cap capa d’expertesa que ajudés a navegar la complexitat. Aquesta visió ha estat, en part, seductora: prometia autonomia i accés il·limitat. Però la realitat que hem constatat –tant des de l’acadèmia com des de la pràctica professional– és que aquesta aparent desintermediació només ha desplaçat el centre de gravetat. No hem reforçat la proximitat a l’usuari; hem acostat encara més el poder als creadors, a les plataformes i als actors capaços de modelar el que veiem, llegim i acabem considerant veritat. No tenim ciutadans més empoderats sinó més fràgils amb la proliferació de desinformació, al·lucinacions i falses certeses.
La situació actual
Aquest desplaçament no és menor. Quan prioritzem els creadors per sobre dels usuaris, convertim el consum d’informació en un acte unilateral. Les plataformes decideixen la visibilitat, els algorismes defineixen rellevàncies i les audiències esdevenen dades més que no pas persones. Precisament per això, avui la funció dels professionals de la informació hauria de ser més necessària que mai. Necessitem mediadors que facin explícit allò que sovint és opac: els criteris, els biaixos, les absències i les intencions que estructuren la circulació del coneixement digital. I afegeixo que també necessitem saber integrar l'ètica i les emocions en l’intercanvi de coneixement –crec– perquè, si no, ens falten capes de complexitat i perdem la batalla davant la desinformació, com si les dades ho poguessin tot.
En aquest context, pot semblar contradictori que el grau arribi a la seva fi. No volem pensar que sigui el punt final en aquest àmbit, sinó que ens trobem davant d’una reorganització, aprofitant les sinergies que tenim en els nostres estudis amb les xarxes socials, el periodisme i el disseny. Les competències que el programa valorava, com ara l’alfabetització informacional, l’anàlisi crítica i la gestió de dades, o la preservació digital són més valuoses que mai. El que potser canvia és la manera com les impartirem. Així mateix, el mercat formatiu i professional es mou vers formats més flexibles, modulars i immediats, i això ens obre l’oportunitat de repensar el que ja érem bons fent.
El futur de la formació en l’àmbit
És aquí on entren en joc les microcredencials i altres itineraris curts d’especialització, que no substitueixen l’esperit del grau, sinó que l’adapten a un entorn en què les necessitats evolucionen ràpidament. Si la informació és un camp que es transforma contínuament, la formació associada també ho ha de fer. I aquesta flexibilitat ens permetrà continuar generant valor: formant professionals que ja treballen en institucions, responent a demandes emergents, i oferint coneixement actualitzat i profund allà on calgui. En seria un exemple la microcredencial en Verificació d’Informació i Fake News que fem juntament amb l’entitat experta Learn to Check.
Mirant enrere, els quinze anys del grau constitueixen un testimoni de coherència acadèmica i de resistència, si se’m permet, en un moment històric en què la informació s’ha convertit en un camp de batalla polític i econòmic, i també en part de la guerra cultural. I, tanmateix, no deixem espai per a la nostàlgia. Continuarem formant professionals capaços de donar sentit a la informació, sigui des de programes llargs o des de formats breus, des de la universitat en solitari o en col·laboració amb altres institucions.
El títol pot desaparèixer, però la necessitat continua. I és precisament en aquesta necessitat que trobem la continuïtat del projecte: continuar aportant criteri, mirada crítica i capacitat de mediació en un món que, cada vegada més, reclama professionals que ajudin a transformar dades en coneixement i coneixement en decisions responsables, com vam veure amb la COVID-19 o com veiem amb l’emergència climàtica. No ens hi posem per poc.
Imatge de Portada:
Fotografia de Pexels/Pixabay
Citació recomanada
LÓPEZ-BORRULL, Alexandre. «A qui li importa la informació i el coneixement? A nosaltres, encara, molt!». COMeIN [en línia], desembre 2025, no. 160. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n160.2587
