El Gran Museu Egipci: una inauguració concebuda com a gran esdeveniment estratègic

Però més enllà de l’obertura institucional d’un espai cultural com ho és un museu, es pot observar un esdeveniment acuradament dissenyat per complir múltiples objectius estratègics. En un moment en què els esdeveniments poden exercir un paper essencial en la construcció del relat d’identitat, la inauguració del GEM és un exemple de com la cultura, la política exterior i la comunicació s’entrellacen amb propòsit.

 

Comunicació, diplomàcia i estratègia compartint escenari

 

L’acte inaugural del GEM no pot entendre’s com un acte cultural aïllat. Va ser, abans de res, un esdeveniment estratègic. Segons destacava Reuters en dies previs, el govern egipci confiava que la cerimònia impulsés «la recuperació del turisme i reforcés la imatge de seguretat i estabilitat del país» en un context d’alta competència internacional. Per tant, estem davant un esdeveniment dissenyat amb una clara voluntat de reposicionament reputacional i de diplomàcia suau: grans esdeveniments culturals o esdeveniments per projectar imatge.

 

Aquesta dimensió diplomàtica es va articular de manera molt calculada. L’elecció de celebrar l’acte de nit permetia una escenografia de gran impacte visual, augmentant la solemnitat i continuïtat històrica. Tot això, en directe, a través de la retransmissió internacional a plataformes digitals i cadenes de televisió, convertint la inauguració en un missatge audiovisual dirigit al món. Sens dubte, i malgrat els retards que convertien aquesta inauguració en un moment esperat per generacions (no exempt de polèmiques i crítiques pel cost econòmic del museu), l’esdeveniment inaugural era una oportunitat per coordinar comunicació institucional, diplomàcia pública i narrativa nacional en un únic dispositiu escènic.

 

La presència de nombroses delegacions oficials va reforçar aquest propòsit: representants de 79 delegacions internacionals, entre ells 39 caps d’Estat, prínceps o membres de cases reials. La imatge del president egipci El-Sisi rebent els rellevants assistents internacionals no sols va servir per a augmentar l’impacte mediàtic de la cerimònia, sinó també per reforçar la idea d’Egipte com a interlocutor cultural global. No és casual, tampoc, que l’obertura del GEM coincidís amb una campanya institucional per reforçar la marca del país; per Arab News, el museu aspira a convertir-se «en el nou rostre cultural d’Egipte davant el món».

 

Públics que miren a Egipte, dins i fora de l’acte, a través del relat

 

Resulta interessant analitzar també com l’esdeveniment inaugural té la capacitat de dirigir-se simultàniament a públics interns i externs, combinant interessos nacionals, expectatives internacionals i fins i tot necessitats polítiques; pura comunicació estratègica. La visibilitat més gran la té el públic presencial i institucional, l’esmentada presència de càrrecs polítics, caps d’Estat i cases reials, però també representants de rellevants institucions culturals o museístiques suposa un exemple de legitimació. Egipte, a través del seu museu, mostra el seu patrimoni al món, i el món (o els seus representants) respon des de la presència institucional.

 

Però l’esdeveniment també mira a Egipte, a la seva ciutadania, intentant transmetre la continuïtat històrica de la grandesa del seu poble i generant sentiment d’orgull. Ho fa a través de la retransmissió televisiva en obert i sense oblidar el paper de les xarxes socials per la seva difusió, mostrant també la seva modernitat. I, no menys important, els espectadors globals i els mitjans internacionals, rebent a través de la retransmissió a plataformes internacionals en un format gairebé cinematogràfic les imatges d’un acte que, en paraules de la BBC, no pretenia únicament inaugurar un museu sinó «oferir al món una imatge renovada d’Egipte, que combina majestuositat faraònica i ambició contemporània».

 

desfilada daurada dels faraons

Amb tot, si va haver-hi un element que va articular i va unificar a aquests públics, va ser la narrativa. Aquí apareix la connexió amb l’anàlisi que la Dra. Olga Casal va realitzar sobre la desfilada daurada dels faraons. Casal ja observava com Egipte convertia un trasllat de mòmies reals en un exemple de storytelling institucional, capaç de transformar un acte «logístic» en una història emocional sobre identitat i continuïtat. La inauguració del GEM reprèn i amplifica aquesta lògica: Egipte reneix a través del seu patrimoni. D’aquesta manera, la narrativa no sols acompanya l’esdeveniment, sinó que el sosté i el legitima, convertint-lo en un instrument per mirar el país, a través del prisma del simbolisme històric.

 

L’escenografia com a eina de comunicació

 

Si alguna cosa va distingir la inauguració del Gran Museu Egipci va ser l’escenografia, un element clau per convertir la cerimònia en una experiència total. En aquest sentit, l’elecció de la nit va ser fonamental, permetent que la il·luminació creés un llenguatge visual pròxim al cinema. La música, interpretada en directe per una orquestra simfònica, es va combinar amb projeccions sobre la façana del museu i raigs de llum que connectaven visualment i simbòlicament l’edifici amb les piràmides. L’èxit radica a saber combinar el to de solemnitat del moment amb l’espectacularitat audiovisual en la posada en escena.

 

De nou, aquesta estratègia escenogràfica reprèn recursos ja observats en la desfilada daurada dels faraons. En tots dos casos, l’acte no es limita a mostrar un patrimoni espectacular per si mateix, sinó que crea un univers simbòlic associat a ell. L’escenografia, així entesa, actua com a llenguatge polític i cultural.

 

I si el que es busca és un impacte global, no n’hi ha prou amb emocionar el públic present, sinó que s’han de generar imatges destinades a circular internacionalment que ajudin a consolidar-lo com el nou símbol cultural d’Egipte. Moments com l’encesa de milers de focus per mostrar les piràmides de Gizeh, i com el recullen els mitjans o apareix a xarxes, són exemples d’aquesta intenció de viralitzar l’esdeveniment.

 

Més que una inauguració: un esdeveniment que modela identitat

 

L’obertura del Gran Museu Egipci és un exemple de com els esdeveniments poden operar com a eines d’identitat col·lectiva. No es tractava únicament de posar en marxa un museu i obrir-lo al públic, sinó de presentar al món un relat sobre el país: un Egipte que mira al seu passat faraònic com a font de legitimitat i al seu futur com a projecte modernitzador. Igual que en altres grans esdeveniments culturals o esportius, la cerimònia adquireix un valor únic: crea la imatge d’un país que redefineix la seva posició global a través de la cultura, el patrimoni i la diplomàcia pública.

 

Des de la perspectiva de l’organització estratègica d’esdeveniments, el cas del GEM ofereix lliçons rellevants. L’escenografia es converteix en narrativa, el protocol actua com a eina diplomàtica i el patrimoni es desplega com a recurs comunicatiu i reputacional. Aquest enfocament, cada vegada més comú en grans inauguracions i celebracions, reforça de nou el paper dels esdeveniments com a eines de comunicació capaces de generar discursos propis, capaços de modelar percepcions, identitats i relacions internacionals.

 

Per saber-ne més:

CASAL MACEIRAS, Olga (2021). «‘Storytelling’ al Caire: la desfilada daurada dels faraons». COMeIN, no. 109. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n109.2130

 

Imatge de Portada:

Vista nocturna de la façana principal del Gran Museu Egipci (GEM). Font: GEM Media.

 

Citació recomanada

MORENO, Carlos. «El Gran Museu Egipci: una inauguració concebuda com a gran esdeveniment estratègic». COMeIN [en línia], gener 2026, no. 161. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n161.2605