La política de plataformes no acaba amb la regulació: Barcelona com a laboratori, Amèrica Llatina com a mirall

El text blindaria al taxi com a «servei estructural» que complementa el transport públic (amb tarifes oficials, obligació de no rebutjar serveis excepte causa justificada, digitalització i geolocalització) i relegaria els Vehicles de Transport amb Conductor (VTC) a un paper estrictament residual i temporal. La norma preveu la desaparició progressiva de bona part de les llicències urbanes de VTC a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (de l’ordre de 600 sobre 1.000), en convertir-les en intransferibles, de durada curta (dos anys, prorrogables), no renovables automàticament i condicionades a llindars ambientals i d’ocupació de l’espai públic. Alhora, el Govern anuncia una infraestructura de dades per fiscalitzar el compliment i orientar decisions públiques en temps (gairebé) real.

Per què aquest gir importa més enllà de Catalunya? Perquè confirma una tesi central de la meva recent recerca doctoral defensada a la UOC sobre la política de regulació de plataformes a Amèrica Llatina: que la regulació de plataformes no és un moment finit, sinó un procés contingent. Les normes reconfiguren el conflicte, però no el clausuren.

La meva tesi doctoral, que mapa l’estat de la regulació del ride-hailing a la regió, cerca explicar per què alguns països aconsegueixen marcs formals mentre d’altres queden atrapats en el que denomino el «parany de desregulació de facto»: un buit normatiu que es prolonga per la fragmentació institucional, vetos sectorials i estratègies empresarials, tot i que l’Estat cobra impostos o dicta resolucions parcials. Vist des d’aquesta lent, amb la nova llei de Barcelona no s’estaria «expulsant apps», sinó que es reordenarien les jerarquies en el sector del transport urbà: política de plataformes!

La comparació dels VTC a Barcelona i a Amèrica Llatina

Definint al taxi com a columna vertebral del servei públic i situant els VTC com a oferta contingent sota condicions estrictes (contractació per endavant, no captació en via pública, finestres especials per esdeveniments massius com ara el Mobile World Congress), aquest disseny normatiu té dos trets que dialoguen amb els meus resultats.

Primer, la seqüenciació importa: la ciutat no corre darrere de la tecnologia; estableix condicions d’entrada i ús de l’espai urbà abans de liberalitzar la capacitat. A Amèrica Llatina vaig observar el patró invers: plataformes que es consoliden en la incertesa i legisladors que reaccionen tard, alimentant el parany de la desregulació.

Segon, les dades com a poder: l’anunci d’un sistema informàtic per monitorar la congestió, les emissions i els nivells de servei col·loca la disputa on ha d’estar: en indicadors verificables i no sols en percepcions. A Amèrica Llatina, la governança de dades i algorismes és una de les dimensions més ressagades regionalment, en tant les regulacions existents han apuntat a exigir condicions mínimes per al funcionament del mercat. No obstant això, sense dades públiques, la política queda a cegues.

El contrast amb el cas de Xile reforça la idea. Allí, després d’anys de fricció, el Congrés va aprovar una doble via: una llei de mercat (aplicacions i accés) i una llei laboral (drets mínims i classificació), tot i que la seva implementació ha estat treballosa. Barcelona sembla anticipar aquest enfocament dual: prioritat al servei públic, estàndards de qualitat i requisits lingüístics i de conducta per als conductors, mentrestant institucionalitza l’excepcionalitat del VTC amb llicències no transmissibles i de durada fitada. La clau, com a Xile, no és «prohibir» o «permetre», sinó definir un règim de convivència amb limitacions clares a favor d’objectius col·lectius.

Ara bé, un altre aprenentatge de la meva tesi és que regular no elimina el conflicte, sinó que el desplaça. A Barcelona, la coalició protaxi xoca amb empreses de plataformes i patronals que presenten la seva oferta com a «elecció del consumidor i innovació». En la recerca vaig identificar quatre pilars analítics que ajuden a entendre aquest xoc: el poder de les plataformes, els arranjaments institucionals, les dinàmiques locals de la política i les disputes narratives.

Barcelona té institucions capaces d’implementar (inspecció, autoritat metropolitana i capacitat de dades) i una narrativa d’ordenació de l’espai i de transició ecològica. Les plataformes, per part seva, tenen capacitat per desplegar repertoris coneguts: litigi estratègic, aliances reputacionals (patrocinis i convenis) i proves d’«escassetat» (temps d’espera i barris perifèrics) per a pressionar reclamant ajustos. La pregunta no és si tornarà la fricció, sinó com es governarà.

Barcelona, en fixar regles ex ante i construir la capacitat d’aplicar lleis i de mesurament, tria la fricció regulada enfront del buit. Això no garanteix resultats òptims, però evita la deriva llatinoamericana on la combinació d’informalitat laboral, competència de gremis tradicionals i feble coordinació estatal eternitza la indefinició. De fet, en casos llatinoamericans vaig constatar com la judicialització episòdica i la tributació parcial (IVA digital) normalitzen l’excepció, sense resoldre la classificació laboral ni l’accés a dades urbanes.

Particularitats dels VTC a Barcelona

Què pot sortir malament a Barcelona? Identifico almenys tres riscos, a la llum comparada. Primer, la implementació sense dents: si la infraestructura de dades no és interoperable, auditable i oportuna, la llei esdevé mera declaració. Segon, la transició laboral desordenada: si no hi ha passarel·les reals per la reconversió (formació en català, homologació i calendari raonable), se socialitzen els costos i s’alimenta el greuge. I tercer, sobreprometre: si la política nega la fricció inherent, el pèndol tornarà amb força.

Així mateix, veig tres oportunitats en aquesta nova conjuntura. Primer, per generar evidència pública d’acompliment, publicant temps d’espera per barri/franja, reclamacions, ocupació i petjada ambiental, comparant taxi amb VTC segons les regles del joc. Segon, per exigir una flexibilitat fitada i mesurable, autoritzant finestres temporals i geogràfiques en pics de demanda, amb avaluació ex post. I tercer, per exercir una cogobernanza transparent, sota un comitè de seguiment amb actes públiques en les quals estiguin presents taxi, conductors VTC, plataformes, consumidors i col·lectius d’accessibilitat.

També compta la política simbòlica. El recent conveni de patrocini oficial entre el Barça i la plataforma Uber recorda que la governança de les plataformes es juga tant en la ciutat-marca i les seves aliances privades com en els butlletins oficials. La sortida no és la crispació, sinó el disseny contractual: clàusules de dades obertes agregades, estàndards de seguretat i d’accessibilitat, i coherència amb els objectius de la llei. Així, la ciutat evita missatges creuats que erosionin la legitimitat reguladora.

En síntesi, dels resultats de la meva tesi es desprèn una lliçó general: poder, institucions i idees coprodueixen la regulació. On l’Estat coordina i mesura, la política pot domesticar la tecnologia; on el buit s’eternitza, la tecnologia domestica a la política. Barcelona ha optat pel primer, mentre que Amèrica Llatina ofereix el mirall del segon i, en el cas xilè, un antecedent de com sortir del parany de la desregulació. L’aportació comuna és entendre que la «plataformització de la ciutat» no marca un final tecnooptimista de les friccions de la política, sinó una condició que exigeix governança contínua.

En aquest 2026, d’aprovar-se, l’èxit de la nova regulació catalana no es jugarà en el enunciat de la prioritat al taxi, sinó en la seva implementació: funciona el sistema de dades per orientar decisions i l’escrutini ciutadà?, existeix capacitat inspectora suficient i proporcional?, hi ha rampes de transició per a conductors i ajustos calibrats per indicadors? Si la resposta és «sí», Barcelona podrà exportar alguna cosa més que una llei: un mètode per a governar plataformes amb objectius públics clars. Si la resposta és «no», la ciutat descobrirà el que Amèrica Llatina ja sap: la política de les plataformes no acaba amb la llei.

Per saber-ne més:

SÁENZ-LEANDRO, Ronald (2023). «Platforms, Politics, and Policy Change: Framing A Governance Approach to TNCs in the Gig Economy». RIPS: Revista de Investigaciones Políticas y Sociológicas, vol. 22, núm. 2, pàg. 1-16. DOI: https://doi.org/10.15304/rips.22.1.9463

SÁENZ-LEANDRO, Ronald (2025). «The Battle for TNCs in Latin America: Navigating Policy Trends and Sociotechnical Controversies in the Regulation of Ride-hailing Platforms». Tapuya: Latin American Science, Technology and Society, vol. 8, núm. 1. DOI: https://doi.org/10.1080/25729861.2025.2495521

SÁENZ-LEANDRO, Ronald; SÁNCHEZ MORENO, Roberto Luis (2021). «From Technological Disruption to Political Mobilization: An Approach to Social Protest on Lean Platforms». PAAKAT: Revista de Tecnología y Sociedad, vol. 11, núm. 21, pàg. 1-28. DOI: https://doi.org/10.32870/Pk.a11n21.606

SÁENZ-LEANDRO, Ronald; FERNÁNDEZ-ARDÈVOL, Mireia (2024). «The Politics of Policy Change in Platform Capitalism: A Systematic Review of the Literature on the Regulation of Transportation Network Companies (TNCs)». Platforms & Society, núm. 1. DOI: https://doi.org/10.1177/29768624241304599

Imatge de Portada:

Senyal lluminós d’un taxi. Font: Pexels / Efrem Efre.

Citació recomanada

SÁENZ LEANDRO, Ronald. «La política de plataformes no acaba amb la regulació: Barcelona com a laboratori, Amèrica Llatina com a mirall». COMeIN [en línia], gener 2026, no. 161. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n161.2606