L’octubre del 2019, vaig publicar un article sobre DORA (Declaration on Research Assessment, la declaració de San Francisco sobre l’avaluació de la recerca) en el qual parlava de les implicacions que tenia la signatura d’aquesta declaració per a la UOC. Molt sintèticament, DORA critica les limitacions del factor d’impacte i, d’una manera més general, denuncia una avaluació de la ciència basada en idees d’excel·lència exclusivistes, bibliomètriques i mecanitzades.

Els passats 19, 20 i 21 d’octubre es va celebrar a Granada la XLVII Reunió d’Estudis Regionals, que s’emmarca en la International Conference on Regional Science. La sostenibilitat, els canvis demogràfics i la desigualtat social dels territoris van ser els temes més recurrents durant les jornades. Però, el més gratificant va ser comprovar que, com a solució a molts dels problemes plantejats, apareixien estratègies relacionades amb allò col·laboratiu.

Sota el nom clau d’«Operació Pont de Londres», es va treballar tot el conjunt d’accions operatives que calia dur a terme en el moment de la mort de la reina Isabel II, la Queen del Regne Unit durant set dècades. Dins del conjunt d’actes i esdeveniments preparats, l’organització de la històrica cua per a la capella ardent de la reina ha estat tan destacada que ha aconseguit tenir nom propi: la Queue (la Cua, en majúscules).

Les revistes científiques són una peça clau en la vida acadèmica del professorat, ja que sense publicacions no es pot progressar –de moment– en l’alpinisme universitari. Una revista, mirada amb ulls d’autoria, és una capçalera que té unes característiques d’indexació, posicionament segons les cites, tarifes més o menys cares –poques sense APC (càrrec per processament d’articles)–, un web més o menys amigable, potser una edició en paper, un equip editorial, terminis diferents en els processos d’acceptació, unes instruccions d’autoria concretes, etc. Però, amb la mirada d’editora o directora, què en sabem? L’exemple de la revista BiD ens ajudarà a conèixer aquest món editorial.

El passat 15 de setembre es va presentar el llibre Indigenous Media Activism in Argentina. Publicat per Routledge en el marc de la sèrie «Media and Communication Activism. The Empowerment Practices of Social Movements», al costat de l’autora, Francesca Belotti, van participar tres comentaristes de prestigi internacional: Claudia Magallanes-Blanco (Universitat Iberoamericana de Puebla, Mèxic), Amalia Córdova (Smithsonian Institution, Estats Units) i Salvatore Scifo (Universitat de Bournemouth, Regne Unit).

En aquests últims mesos, l’atenció s’ha fixat en els moviments de compra i d’inversió en les plataformes social media. Això explica la cobertura donada a les temptatives i la compra de Twitter per Elon Musk. El sector de la comunicació, però, està en canvi constant i els dubtes sobre el model de negoci planen sobre els grups mediàtics, en els quals també es produeixen canvis habituals entre els inversors. Al costat d’interessos comercials, hi ha altres atractius i raons estratègiques darrere d’aquestes actuacions.

Tal com vam veure en el primer lliurament d’aquest article, el funeral de la reina Elisabet II del Regne Unit va reunir més de 500 mandataris d’arreu del món, 2.000 convidats a l’abadia de Westminster i una audiència de milions de persones que en van seguir la retransmissió en directe. L’acte, que va durar menys d’una hora, va ser un exemple de cerimonial, etiqueta i protocol. En aquest darrer lliurament, n’analitzem els símbols, la part musical, l’etiqueta i l’ornamentació floral.

El passat 14 d’octubre, va tenir lloc una acció duta a terme per dues activistes al museu National Gallery de Londres: el llançament d’una llauna de sopa de tomàquet sobre una de les versions del quadre Els girasols (1888) de Van Gogh, que –val a dir– està protegit per un vidre. L’acció ha tingut força repercussió a les xarxes i ha posat sobre la taula el debat sobre la crisi climàtica i les diverses formes d’activisme. En aquest article, exposo algunes de les idees contraposades que s’han donat en aquest cas.

El funeral de la reina Elisabet II d’Anglaterra va reunir més de 500 mandataris d’arreu del món, 2.000 convidats dins l’abadia de Westminster i una audiència de milions de persones que en van seguir la retransmissió en directe. L’acte, que va durar menys d’una hora, va ser un exemple de cerimonial, etiqueta i protocol. En aquest primer lliurament de l’article, n’analitzem el caràcter de funeral d’Estat, la planificació meticulosa, l’espai, els convidats i el programa.

Sota el títol de «‘COMeIN’: passin i sàpiguen», el primer article publicat en aquesta revista constituïa una inequívoca invitació a endinsar-se en el coneixement que es genera en els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC: endavant, passeu, no us quedeu fora, come in. Encara que no és el mateix acceptar una invitació que colar-se per la cara, a vegades totes dues coses poden resultar sorprenentment semblants.