El passat 2 de maig vaig visitar Jauría, l’exposició de Yolanda Benalba al Centre del Carme de Cultura Contemporània de València. La mostra –una instal·lació audiovisual i performativa travessada per una suggeridora recerca sobre la veu humana i el llenguatge dels cànids– proposa un recorregut entre cossos, reixes, dibuixos, vídeos, udols i frases suspeses en una penombra vermellosa. Hi havia una cosa liminar en tot el recorregut, com qui travessa un llindar entre l’humà i l’animal, entre el llenguatge i el crit, entre la vulnerabilitat i la resistència.
Però convé detenir-se aquí en una qüestió important, perquè Jauría no treballa l’animalitat com a metàfora de la regressió o de l’amenaça –associació molt present, d’altra banda, en determinats relats culturals occidentalistes i colonialistes sobre allò salvatge o allò bàrbar, per exemple–, sinó més aviat com a possibilitat de pensar vincles que excedeixen les lògiques individualistes i autosuficients imposades pel neoliberalisme i l’antropocentrisme. La gossada apareix així, no com a sinònim de violència (res més lluny, de fet, de la connotació negativa associada avui a la paraula bandada), sinó com a espai de supervivència compartida.
En una de les frases presents a la instal·lació pot llegir-se: «El crit és la veu de qui, enfrontant-se a la mort, reivindica el seu desig de viure». En aquest sentit, el crit no apareix tant com fracàs del llenguatge –o no únicament– sinó com allò que emergeix quan determinades experiències desborden els marcs convencionals de representació i obliguen a buscar altres maneres de mediació afectiva. No es tractaria, per tant, d’absència de sentit, sinó més aviat d’una intensitat difícil de contenir dins dels límits de la paraula.
Frase present a la instal·lació
Font: foto de Sonia Herrera
Potser aquí resideix un dels desplaçaments més suggeridors que proposa l’exposició, perquè Jauría sembla preguntar-se constantment què ocorre amb la veu quan el llenguatge ja no és suficient, quines formes de comunitat poden emergir allí on el subjecte modern –suposadament autònom, autosuficient, impermeable– comença a esquerdar-se.
Les peces audiovisuals i performatives que articulen Jauría treballen amb cossos i veus que es desplacen progressivament vers registres no domesticats del llenguatge: la respiració agitada, el panteix, el grunyit o l’udol. Hi ha una cosa profundament coral en aquesta acumulació de cossos i sons que semblen situar-se en un territori fronterer i ambigu en què la veu comença a excedir la racionalitat comunicativa per funcionar també com a petjada corporal o gest de reconeixement mutu.
‘Jauría’ i les seves reflexions
No resulta casual, en aquest sentit, que la mostra dialogui de forma tan clara amb tota una genealogia de pensament feminista i posthumanista que, des de fa dècades, va qüestionant les fronteres rígides entre cos, llenguatge, afecte i comunitat. Donna Haraway, per exemple, ha insistit en diverses de les seves obres en la necessitat d’imaginar parentius més enllà de l’exclusivament humà. Enfront de l’ideal modern de l’individu sobirà i independent, Haraway proposa pensar xarxes d’interdependència entre espècies, cossos i formes de vida diverses. La seva proposta de «making kin», construir parentiu, implica precisament reconèixer que sempre sobrevivim amb altres i gràcies a altres.
L’exposició de Benalba sembla moure’s prop d’aquesta intuïció en la qual la veu humana es barreja amb l’udol, fins i tot amb el gutural. El cos deixa d’aparèixer com a entitat tancada per a convertir-se en territori a la intempèrie, permeable, afectat… I les reixes que travessen bona part del recorregut reforcen aquesta sensació ambivalent, ja que funcionen com a metàfora del tancament, sí, però també introdueixen una pregunta incòmoda sobre el nostre present: pot allò que limita convertir-se també en refugi?
Les frases manuscrites disperses per la instal·lació intensifiquen encara més aquesta dimensió relacional i dialògica amb els qui transitem per ella. «Crec que saps com estimar més que qualsevol de nosaltres, per això et resulta tot tan dolorós», pot llegir-se en una de les peces. I just aquí l’exposició aborda un problema especialment contemporani, i paradoxal, si es vol: l’experiència de subjectes atomitzats cada vegada més travessats pel dolor del món i, alhora, profundament necessitats de xarxes de sustentació col·lectiva.
Frase present a la instal·lació
Font: foto de Sonia Herrera
A l’obra Vulnerabilidad en resistencia (Bellaterra, 2024), editada per Judith Butler, Zeynep Gambetti i Leticia Sabsay, les autores plantegen que la vulnerabilitat no ha d’entendre’s pas com l’oposat a la resistència, sinó com una de les seves condicions de possibilitat. Els cossos vulnerables no resisteixen malgrat la seva fragilitat, sinó des d’ella. Més que superar la ferida, per tant, la resistència emergeix precisament a través de cossos exposats, afectats i dependents d’altres cossos.
Crec que Jauría materialitza visualment i sonorament aquesta intuïció de manera especialment potent. No perquè representi el dolor de manera explícita o espectacularitzada, sinó perquè desplaça la mirada a allò que sol quedar fora dels relats contemporanis sobre fortalesa, productivitat o autosuficiència: la fragilitat, la necessitat d’empara i cura, la interdependència…
Per això resulta tan significativa una altra de les frases presents en la mostra: «El llenguatge deixa de ser aquí instrument per convertir-se en mediació». L’important ja no és únicament què es diu, sinó quins cossos s’afecten mútuament en dir, en escoltar, en respirar o en cridar junts.
Frase present a la instal·lació
Font: foto de Sonia Herrera
Davant d’una cultura travessada pel mandat d’invulnerabilitat, Jauría desplaça la mirada vers cossos que necessiten d’altres cossos per a sostenir-se. I potser aquí resideix una de les principals claus de l’exposició: recordar-nos que el crit no sempre expressa derrota, dolor o amenaça. A vegades, com succeeix en tota gossada, l’udol és simplement una manera de no quedar-se sola davant la nit.
Imatge de Portada:
Fotograma d’un dels audiovisuals projectats a l’exposició Jauría. Font: Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana.
Citació recomanada
HERRERA SÁNCHEZ, Sonia. «Yolanda Benalba i la política de l’udol». COMeIN [en línia], juny 2026, no. 166. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n166.2639
