Qui és l'últim?

«La pandèmia ens farà millors», deien lemes i articles de premsa, quan la covid-19 va irrompre amb tota la seva letalitat en la nostra societat, al final de l’hivern del 2020. «Amb l’arribada del virus, haurem de ser uns altres», deia la gent al carrer, i destacaven els experts. «Ens hem de transformar», replicaven associacions de veïns i grups civils.

Dos anys després, vivint la sisena onada, amb la variant òmicron que es converteix en dominant, encara no sabem si som millors, si som uns altres o si ens hem transformat. De l’única cosa que estem segurs, és que hi ha hagut un o diversos canvis en el dia a dia de tots.

Així ho certifiquen aquests moments en què amb restriccions o sense per la pandèmia, podem observar amb deteniment quines d’aquestes transformacions han arribat per quedar-se. I el que encara és més important: qui ha quedat exclòs?

A moltes fleques de barri, estancs o altres locals petits, s’ha imposat el costum de fer la cua fora. Cosa mai vista a Barcelona, perquè a la peixateria, la carnisseria, o la botiga, els qui arribaven a comprar, s’amuntegaven prop del mostrador, sota el musical, sonor i ordenador de torn natural «Qui és l’últim?», que preguntava la persona que acabava d’arribar.

Amb la cua, tan organitzada, tan asèptica i tan eficient, a la porta del negoci, ja no has d’interactuar amb els veïns i es van reduint les oportunitats de fer comunitat i compartir físicament. La mateixa línia que segueix la digitalització de la societat.

La covid-19 i la digitalització

La pandèmia ha portat el distanciament social i un afany per evitar el contacte físic. Com a resultat d’això, s’ha accelerat la digitalització de la societat. Alguns canvis els hem anat acceptant amb il·lusió, amb recel, o amb resignació, perquè la necessitat d’un distanciament social era difícil de qüestionar. En passar el temps, ens hi hem acostumat, encara que no fos la millor solució ni s’ajustés als valors, als interessos o a les preferències de tothom.

Però, no només les cues formen part del panorama natural postpandèmia. En el cas digital, podem destacar l’ús dels codis QR, que van arribar per reemplaçar les cartes dels restaurants, o les visites mèdiques, que van passar a ser telemàtiques, com també demanar cita o la recepta de medicaments. També es van deixar de vendre bitllets a l’autobús amb pagament en efectiu. I ni parlar de l’adopció massiva del pagament amb targeta sense contacte i sense clau. Sobre això, es pot dir que, els principals damnificats són les persones que preferien manejar els diners en efectiu, per sentir que així controlen millor la despesa i poden portar millor els comptes.

Fer servir habitualment la targeta com a mitjà de pagament implica utilitzar l’aplicació del banc per controlar la despesa. En restringir el pagament amb efectiu a l’autobús, no només evites l’intercanvi de virus, i optimitzes el temps del conductor, sinó que obligues les persones acostumades a pagar en efectiu (tot i que ja siguin poques) que paguin amb targeta i controlin la despesa per internet.

Exclusió digital

Per exemple, adolescents que aprenen a manejar el seu pressupost amb una paga setmanal en efectiu, persones grans, o persones amb un sou limitat i que no estan interessades a aprendre a fer servir l’app del banc. Encara que siguin poques persones, són justament les que més limitacions tenen en la despesa.

Si no tens un mòbil o un ordinador en condicions, si no tens accés a internet, i si no tens totes les habilitats necessàries per fer aquestes tasques, o no tens interès per aprendre, dependràs d’uns altres per a la gestió d’alguna cosa tan personal com la teva salut o les teves finances i, per tant, perdràs autonomia. És a dir, gran part del pes de la digitalització de la societat cau sota la responsabilitat dels ciutadans.

Els codis QR, que van reemplaçar les cartes als restaurants, continuen presents a molts dels restaurants. Sovint, són difícils de navegar-hi, no es veuen bé les fotos però, sobretot, hi ha moltes persones que no hi tenen accés. Aquestes persones no volen o no poden utilitzar-les. Hi ha qui s’ha hagut de baixar una app per llegir codis QR, que no tenia el seu telèfon de fàbrica, i l’ha après a manejar. Altres passen d’utilitzar els QR. Perquè no tenen prou espai al telèfon per baixar una altra app o perquè no volen distreure’s de l’objectiu principal de quedar amb algú per menjar, que és veure’s i gaudir del moment junts. Qui no vulgui o no pugui llegir un codi QR queda supeditat a la bona voluntat dels seus acompanyants. Generalment, són persones grans o menys interessades en la digitalització i que tenen mòbils més antics i poc interès en la tecnologia.

Les cartes impreses són costoses. Cal netejar-les cada dia. O es desactualitzen constantment. La pàgina web i el QR es poden fer gratuïtament. Utilitzar el codi QR equival a menys feina per al cambrer. En certes coses, les empreses han aconseguit digitalitzar processos que l’usuari hauria rebutjat categòricament si no hagués estat per la pandèmia. I que ara, després de la pandèmia, amb el públic ja acostumat a la incomoditat, no veuen la necessitat de canviar-ho.

La pandèmia ha accelerat la digitalització de la societat. I ha donat poc marge per reflexionar: qui excloem amb aquesta digitalització? Generalment, persones amb menys ingressos, amb menys interès i habilitats digitals. Però, també, persones que valoren l’espontaneïtat, l’adaptabilitat i la possibilitat d’improvisació que et dona la interacció cara a cara. Amb la imposició de la societat digital, moltes d’elles perden autonomia en la gestió de la vida quotidiana.