En aquest article recupero el tema de la música generada per intel·ligència artificial (IA), ara per acostar-me al fenomen contrari. Davant la popularització de la música a base de prompt, amb totes les polèmiques, pànic i interrogants culturals que genera, trobem corrents i fenòmens d’èxit, en estudi i en directe, en què es reivindica tot allò que té d’humana la creació artística, invocant les seves qualitats antiIA. Donem-los-hi una ullada.
«El meu mantra amb aquest disc és: podria una IA haver creat això? Si la resposta és que sí, ho descarto» (Steven Wilson).
En recuperar ara l’article que vaig escriure sobre música i IA el 2023, no puc evitar somriure davant la ingenuïtat del moment, quan encara ens sorpreníem amb les primeres passes d’una tecnologia que ara mateix sembla estar preparada per substituir l’input humà en la música a base de patrons reconeixibles i personalització extrema («Crea’m una lletra sobre la meva xocolata amb xurros a ritme llatí i amb un solo de flauta»). Ara mateix la IA està incorporada fins a tal punt en el consum quotidià de música que és fàcil pensar que ja no hi ha necessitat d’intervenció humana quan, aparentment, només necessites un prompt, una plataforma com Suno –o de fet qualsevol eina generalista–, esperes uns segons i «Xas!», apareix al teu costat.
Un altre exemple. D’una consulta a Gemini sobre música rock feta amb IA, he rebut aquesta resposta...
En el paisatge de música generada amb IA, els projectes musicals sintètics funcionen com a bandes amb membres, biografies i llançaments fabricats, com ara The Velvet Sundown, The Devil Inside o Bleeding Verse. Rere aquests fenòmens hi ha persones que actuen com a «prompt-engineers» i lletristes, alimentant instruccions a models generatius, i publicant el contingut via agregadors com Drokid i poblant plataformes d’estríming.
OK, model... Llavors, punt i final?
La IA: «Els Humans ja no volen saber res de crear música».
Angine de Poitrine: «Aguanta’m el combinat interestelar».
The Velvet Sundown, grup generat amb IA
Font: Instagram/@thevelvetsundownband
Com a aficionat a determinat tipus de música (bàsicament rock i pop-rock), em resulta difícil saber fins a quin punt em trobo amb una reacció real a aquest panorama cultural generatiu, que no creatiu. De la mateixa manera que a principis del segle XX la popularització de la fotografia i el cinema va propiciar el sorgiment d’avantguardes en la pintura que fugien del realisme, podria estar establint-se una tendència de música que reivindiqui el seu caràcter humà i s’alleugi de patrons estandarditzats? O són els algoritmes que em diuen, de nou, el que vull llegir? Entra Angine de Poitrine...
El fenomen de la música ‘antiIA’
Angine de Poitrine és un misteriós duo de la província del Quebec, que realitza música bàsicament instrumental, micronotal, rítmica però altament complexa, tribal, física, a vegades caòtica i que apareix públicament disfressat d’extraterrestre. Tot i que hi ha diverses teories, oficialment es desconeix la seva veritable identitat. A principis del 2026, una actuació a KEXP es va viralitzar fins a la bogeria (en aquests moments supera els setze milions de reproduccions). L’edició original en vinil del seu primer àlbum s’arriba a cotitzar entre els sis-cents i els mil vuit-cents euros, les entrades als seus concerts s’esgoten en minuts i aquest estiu han trobat espai en festivals reservats tradicionalment a bandes de llarga trajectòria.
Angine de Poitrine es converteix en un exemple de fenomen musical antiIA per diferents motius. Quins? D’una banda el factor analògic en temps real (el guitarrista/baixista Khn De Poitrine combina constantment la seva tasca al màstil amb diversos pedals per construir capes de so), l’humor, la teatralitat juganera associada a la seva imatge sorprenent i per com aborden la interpretació, per l’aposta sonora inesperada que repta les estructures establertes, una continuïtat conceptual/temàtica, el virtuosisme que s’orienta a generar un so dens, fluid i complex davant els teus ulls, portant al límit la capacitat tècnica i creativa humana en un tot orgànic. I com es pot veure en els seus concerts, el públic es ret a una espècie de ritual corporal, una experiència tremendament instintiva i física, similar al d’una rave. Un camí similar al d’altres bandes com Babymetal o Henge, per posar només uns exemples.
Actuació d’Angine de Poitrine per a l’emissora KEXP
Font: KEXP
En un terreny molt més reposadament britànic, el músic, productor i enginyer Steven Wilson ha adquirit una notable popularitat a base d’obres musicals que coincideixen en alguns punts anteriors (so dens, atmosfèric i complex, dimensió conceptual, virtuosisme, canvi constant...) afegint-hi un aire retro en un so que beu del rock progressiu dels setanta i el postpunk dels vuitanta (estils aparentment allunyats però que responen precisament al seu interès pel que fa a la cerca d’una atmosfera distintiva). Per al seu nou àlbum, previst per al 2026, Wilson ha volgut realitzar una aposta per l’inesperat i també per la imperfecció, per exemple, tocant instruments que no domina, per, d’alguna manera, sorprendre i descol·locar el seu públic, en la seva pròpia aposta antiIA, o dit d’una altra manera, allunyant-se de les expectatives prèvies del públic. El que em recorda a la provocadora frase de Noel Gallagher, «al consumidor no se li ha de donar el que vol... Perquè no té ni @#¢$..... idea del que vol», que pretenia criticar la música definida en despatxos a través de tendències de mercat o focus groups. Ara canvien les formes, però no el fons.
Imagen del productor britànic Steven Wilson
Font: foto de Kevin Westenberg per a la promoció de l’àlbum ‘The Overview’
Fins i tot en l’àmbit del pop, tenim l’exemple del celebrat nou àlbum de Raye, This music might contain hope, un disc conceptual interpretat amb instruments naturals, reminiscent del rhythm-and-blues dels seixanta, i que s’ha convertit en un dels fenòmens del 2026. Un disc que remet a la utopia, la calidesa, i com s’evidencia en el seu títol, l’esperança en temps de conformisme distòpic, que no deixa de ser summament capitalista. En certa manera, tot i que no m’hi posaré perquè m’obligaria a posar sobre la taula també elements problemàtics, és un cas similar al del fenomen Lux de Rosalía.
Raye actuant a Nova York el passat mes d’abril
Font: foto de Christopher Claxton / ‘Billboard’
Evidentment, la música generativa no se n’anirà enlloc en el futur immediat. Inundarà, ja ho està fent, les plataformes d’estríming o TikTok amb contingut en forma de música. Es colarà en arranjaments i lletres, generarà polèmiques ètiques, artístiques, de copyright... I per descomptat, hi haurà qui li traurà partit de forma creativa, integrada al seu propi procés artístic (i no serà a Silicon Valley). Però en aquest moment en què el futur digital ens mossega, està bé donar-li una mossegada de tornada recuperant qualitats humanes que ens presenten com a menys eficients i perfectes, però més càlids, sorprenents i arriscats.
Per saber-ne més:
PILLEY, Max (2026). «Steven Wilson has “nearly finished” his “very strange” new album as he launches online platform for studio-quality immersive sound». NME [en línia]. Disponible a: https://www.nme.com/news/music/steven-wilson-has-nearly-finished-his-very-strange-new-album-as-he-launches-online-platform-for-studio-quality-immersive-sound-3929477
WILSON, Steven (2025). «What would AI never come up with». YouTube [en línia]. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=E2cb4JUtwF4
MELLO-KLEIN, Cody (2026). «Why is Angine de Poitrine, a masked math rock band, going viral?». Northeastern Global News [en línia]. Disponible a: https://news.northeastern.edu/2026/04/06/angine-de-poitrine/
Banda sonora:
KEXP (2025). «Angine de Poitrine - Full Performance (Live on KEXP)». YouTube [en línia]. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=0Ssi-9wS1so
Imatge de Portada:
Imatge del duet quebequès Angine de Poitrine. Font: foto de Constantin Monfilliette / TMDQA!
Citació recomanada
ROIG, Antoni. «El futur mossega: música, IA i música ‘antiIA’». COMeIN [en línia], juliol 2026, no. 167. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n167.2648
