En aquest article recupero el tema de la música generada per intel·ligència artificial (IA), ara per acostar-me al fenomen contrari. Davant la popularització de la música a base de prompt, amb totes les polèmiques, pànic i interrogants culturals que genera, trobem corrents i fenòmens d’èxit, en estudi i en directe, en què es reivindica tot allò que té d’humana la creació artística, invocant les seves qualitats antiIA. Donem-los-hi una ullada.
Ensenyar a la universitat no consisteix únicament a transmetre coneixements ni a desenvolupar competències professionals. A les aules també s’aprenen maneres de mirar el món, de nomenar-lo i de representar-lo. Com a professores en l’àmbit de la comunicació, sabem que les imatges, les paraules i les narratives no són neutrals. Contribueixen a construir imaginaris socials que condicionen el que veiem, el que pensem i el que considerem possible.
La mateixa eina que fa viral un esdeveniment pot buidar de sentit la raó per la qual algú paga per ser allí. El telèfon mòbil ocupa avui un lloc a vegades contradictori en els esdeveniments en viu: és canal de comunicació, amplificador de marca i, alhora, pot ser el principal obstacle per viure l’experiència que l’esdeveniment promet.
Durant dècades, els corresponsals de guerra van simbolitzar una de les figures més reconeixibles i atractives del periodisme. Eren els enviats als espais del conflicte, professionals encarregats d’explicar què estava passant enmig de la propaganda, la confusió i els interessos creuats. La seva funció anava més enllà de la simple narració dels fets: consistia a contrastar informació, contextualitzar-la i intentar oferir una aproximació verificable a la realitat.
Conecta va celebrar entre els dies 25 i 28 del passat mes de maig la seva desena edició en una nova ubicació: la localitat mallorquina de Magaluf, en plena reconversió urbanística i de model turístic.
Als festivals, a les conferències, en els casos d’èxit que ens mostren mentre estudiem disseny, veiem projectes impactants, amb conceptes innovadors, peces que requereixen una gran inversió de temps, col·laboracions internacionals o amb professionals d’alt nivell. Però, com s’ha arribat fins allà?
La recent visita del papa Lleó XIV a Espanya, entre el 6 i el 12 de juny de 2026, no ha estat purament religiosa. També ha suposat un dels més grans desafiaments afrontats mai en termes d’organització d’esdeveniments, protocol institucional, estratègia de comunicació i logística.
Una fontanera, jove, d’esquerres i ecologista que ha denunciat l’abús d’alcohol entre els parlamentaris britànics en hores de feina. Així es presenta, la Hannah the plumber Spencer, una de les noves figures polítiques femenines amb una popularitat creixent al Regne Unit. Té 34 anys i és diputada del partit dels Verds per l’àrea de Manchester (Gorton i Denton). Però per què la podem considerar una veu única i diferent dins dels lideratges polítics femenins en el marc de les democràcies occidentals?
La revisió per parells no es degrada només quan es corromp; també s’erosiona quan s’automatitza sense dir-ho. Aquest és un dels problemes més seriosos que avui enfronten moltes revistes acadèmiques.
El passat 2 de maig vaig visitar Jauría, l’exposició de Yolanda Benalba al Centre del Carme de Cultura Contemporània de València. La mostra –una instal·lació audiovisual i performativa travessada per una suggeridora recerca sobre la veu humana i el llenguatge dels cànids– proposa un recorregut entre cossos, reixes, dibuixos, vídeos, udols i frases suspeses en una penombra vermellosa.
Els articles publicats en aquesta revista estan subjectes –llevat que s'indiqui el contrari– a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons. Podeu copiar-los, distribuir-los, comunicar-los públicament i fer-ne obres derivades sempre que reconegueu els crèdits de les obres (autoria, nom de la revista, institució editora) de la manera especificada pels autors o per la revista. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/deed.ca