Durant dècades, els corresponsals de guerra van simbolitzar una de les figures més reconeixibles i atractives del periodisme. Eren els enviats als espais del conflicte, professionals encarregats d’explicar què estava passant enmig de la propaganda, la confusió i els interessos creuats. La seva funció anava més enllà de la simple narració dels fets: consistia a contrastar informació, contextualitzar-la i intentar oferir una aproximació verificable a la realitat. Salvant totes les distàncies, els equips verificadors ocupen avui una posició parcialment comparable.
No treballen sota les bombes, però sí enmig d’un altre tipus de batalla: la de la disputa permanent per la credibilitat en l’entorn digital, i enmig també de campanyes de difamació i odi. Fins i tot pretenent la pèrdua de reputació digital del periodista, buscant-ne una mort digital.
Així doncs, els mitjans o entitats de verificació s’han convertit en una peça central de l’ecosistema informatiu contemporani. Projectes com ara Maldita.es, Verificat o Newtral han desenvolupat metodologies específiques per contrastar rumors, imatges manipulades, declaracions polítiques o narratives conspiratives. Durant la pandèmia de la COVID-19, la seva funció va adquirir una rellevància extraordinària davant l’explosió de continguts falsos sobre vacunes, mortalitat, tractaments miraculosos o teories conspiratives. En moments de moltes incerteses, i quan molts mitjans tradicionals no n’informaven, parlaven dels rumors que actuaven com a elefants a l’habitació. Com podia ser que no parlessin del que m’estava arribant al WhatsApp? Parlar-ne directament va permetre trencar aquesta paradoxa. Després, a poc a poc, els mitjans van anar incorporant laboratoris o seccions de verificació, com ara EFE Verifica, VerificaRTVE o Fets o Fakes.
Tanmateix, aquesta mateixa centralitat els ha convertit també en objectius prioritaris de la polarització. El verificador ja no és percebut únicament com un intermediari metodològic. Sovint és presentat com un actor polític. I aquí emergeix un dels grans riscos contemporanis de la verificació: la impossibilitat pràctica de mantenir-se fora del conflicte a les xarxes. Aquí a sota, en veureu un exemple.
Respostes de @capellastardust i de @QusBombin a continguts publicats a X
Font: X
Atacs contra el col·lectiu verificador
Els atacs contra el col·lectiu verificador segueixen patrons molt recognoscibles. Un dels més habituals és associar-los a grans conspiracions globals o interessos ocults. No és estrany veure com organitzacions de fact-checking són acusades de ser «agents de Soros», d’estar finançades per elits internacionals o de formar part d’una presumpta maquinària coordinada per controlar el debat públic. Aquest tipus d’acusacions no busquen discutir una verificació concreta, sinó erosionar la legitimitat de qualsevol mecanisme de contrast. De nou, allò de matar al missatger o deslegitimar l’àrbitre.
És una estratègia especialment eficaç perquè transforma el debat en quelcom quasi identitari, de fe, creure-hi o no. El problema deixa de ser si una dada és falsa o manipulada. El focus passa a ser qui verifica, qui el finança o a quina xarxa internacional pertany. D’aquesta manera, el mateix acte de verificar és reinterpretat com una forma de censura o d’activisme ideològic. Aquest fenomen s’ha vist clarament en els atacs recurrents contra Maldita.es, sovint acusada a les xarxes de formar part d’una estructura globalista o de treballar al servei d’interessos polítics progressistes. També Verificat ha rebut campanyes de descrèdit especialment intenses en debats vinculats a immigració, llengua o processos electorals. En el seu cas, a més a més, se la va barrejar amb un fals verificador. Darrerament, també ha estat assenyalada per rebre massa subvencions pel perfil que «digereix» i difon dades extretes del conegut portal Menjòmetre. Aquesta informació ha estat posteriorment amplificada per Moncloa.com o Crónica Global.
En molts casos, el nivell d’agressivitat digital supera la crítica puntual i entra directament en la deshumanització o l’assetjament. La paradoxa és evident. Els verificadors i verificadores intenten introduir matisos, context i contrast en un ecosistema que premia exactament el contrari: la simplificació, la indignació i la viralitat emocional. A les xarxes socials, una verificació rarament circula amb la mateixa força que el contingut fals original. El desmentiment acostuma a arribar més tard, és bàsicament menys emocional i exigeix més esforç cognitiu. Sovint, a més, només arriba a audiències que ja tenen predisposició a acceptar-lo. Una petita onada que no ha pogut anar tan lluny com tsunami desinformatiu.
La verificació avui dia i la crisi d’autoritat
Aquest tipus de controvèrsies reflecteixen a la vegada un problema més profund: la crisi de l’autoritat compartida. Durant bona part del segle XX, els mitjans tradicionals, les universitats o les institucions científiques mantenien encara una capacitat considerable per establir consensos mínims sobre què era verificable. Avui aquest consens sembla estar fragmentat. L’entorn digital ha democratitzat la producció de continguts, però també ha erosionat els mecanismes tradicionals de validació.
Els equips verificadors treballen precisament en aquesta escletxa prou profunda. Però el seu marge és limitat i semblen estar en un equilibri fràgil, massa fràgil. Perquè la verificació funcioni, cal que existeixi un mínim acord social sobre la importància de les evidències, de les fonts fiables o del mètode de contrast. Quan aquest consens desapareix, la verificació deixa de ser percebuda com una pràctica metodològica i es converteix en una opinió més dins del mercat de narratives, aquell mercat on cadascú compra a pes allò que serveix millor als seus biaixos cognitius.
Aquí apareix un altre risc important: l’expectativa d’infal·libilitat. En contextos accelerats, especialment durant crisis sanitàries, guerres o processos electorals, els col·lectius verificadors treballen amb informació incompleta i canviant, massa sovint incerta i extremadament lenta. La ciència mateixa evoluciona, les dades es revisen i els contextos canvien, però als seus ritmes. Però les xarxes socials tendeixen a penalitzar qualsevol rectificació, interpretant-la com una prova de manipulació o incompetència. I aquest ritme lent s’interpreta com a inseguretat o mesellisme respecte del ramat de l’statu quo. També la ciència forma part d’aquesta guerra cultural, però això ho tractarem en futurs articles d’aquesta revista.
Aquesta tensió es va veure clarament durant la pandèmia. Aspectes relacionats amb mascaretes, transmissió del virus o efectivitat de certes mesures van anar evolucionant a mesura que avançava l’evidència científica. Els mitjans que intentaven adaptar-se a aquest canvi constant eren acusats, paradoxalment, tant de censurar com de rectificar massa tard. La provisionalitat pròpia del coneixement científic xocava frontalment amb la cultura digital de les certeses absolutes.
Verificació, xarxes socials i pensament crític ciutadà
D’altra banda, també és problemàtica la relació amb les grans plataformes tecnològiques. Organitzacions verificadores han col·laborat amb Meta, Google o TikTok per limitar la circulació de continguts falsos. Però aquesta col·laboració genera suspicàcies constants. Les plataformes són percebudes simultàniament com a facilitadores de la desinformació i com a àrbitres del debat públic. El resultat és una situació ambigua en què poden aparèixer, injustament o no, com a instruments d’una governança privada de la informació. I mentrestant, en la seva relació cost/benefici, les xarxes socials han anat perdent interès i inversió en la curació de continguts.
Hi ha encara una qüestió més delicada i subtil. La presència de verificadors no vol ni ha de substituir el pensament crític ciutadà, però estableix vincles de confiança a partir dels quals reconèixer narratives desinformadores i crear estratègies personals de verificació. Una societat democràtica necessita ciutadans capaços de contrastar fonts, identificar biaixos i entendre com circula la informació digital. Sense aquesta alfabetització mediàtica, la verificació es converteix només en una resposta reactiva davant un problema estructural. Però sempre sembla un mitjà i llarg termini, que no acaba mai d’arribar, i per això són clau les accions del present, com les que fan els verificadors.
Potser per això la metàfora dels corresponsals de guerra continua sent útil. Els corresponsals no podien explicar tota la guerra ni eliminar la propaganda. Només podien aportar fragments contrastats d’una realitat complexa i conflictiva. Els verificadors tampoc poden erradicar la desinformació. Com a molt, poden construir espais parcials de confiança enmig d’un ecosistema dominat per la sospita, la polarització i la viralització. I probablement aquest és el gran repte contemporani. No només verificar dades concretes, sinó preservar la possibilitat mateixa que una societat accepti que existeixen mètodes compartits per aproximar-se a la realitat. Quan els verificadors passen a ser vistos com a enemics, agents ocults o corresponsals d’una veritat imposada, el problema ja no és únicament informatiu. És profundament democràtic. Gràcies a tots ells.
Imatge de Portada:
Imatge d’un símbol de verificació escrit amb guix en una pissarra. Font: Unsplash / Markus Spiske.
Citació recomanada
LÓPEZ-BORRULL, Alexandre. «Col·lectiu verificador: corresponsals de la veritat». COMeIN [en línia], juny 2026, no. 166. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n166.2645
