Els darrers anys, la transparència s’ha convertit en una paraula imprescindible en el vocabulari polític i administratiu. Tothom n’està a favor. Ara bé, una cosa és defensar-la i una altra, força més complexa, practicar-la de manera efectiva, comprensible i útil.
Aquesta és una de les principals conclusions d’un estudi recent que hem dut a terme sobre la transparència i la gestió dels grups d’interès (empreses, associacions, sindicats, col·legis professionals, entitats socials o altres actors que volen traslladar demandes, aportar coneixement o incidir en polítiques públiques) a Catalunya. La recerca analitza l’aplicació de la Llei 19/2014 de transparència i el funcionament del Registre de grups d’interès de la Generalitat de Catalunya a partir de les percepcions de càrrecs directius de l’Administració catalana, personal de suport i representants de grups d’interès.
El punt de partida és senzill: en una democràcia madura, la influència sobre les decisions públiques no hauria de ser un problema en si mateixa. El problema apareix quan aquesta influència és opaca, desigual o difícil de rastrejar. Dit d’una altra manera: el lobbisme no és necessàriament una mala notícia. El lobbisme opac, sí.
El repte, per tant, no és evitar la influència, sinó fer-la visible, ordenada i comprensible: saber qui parla amb qui, sobre què i amb quina finalitat. Aquí és on entra en joc el Registre de grups d’interès. Sobre el paper, és una eina valuosa; a la pràctica, però, el seu funcionament evidencia una tensió habitual: la distància entre el compliment formal i la transformació cultural.
Publicar no sempre vol dir comunicar
L’estudi mostra una adhesió general al principi de transparència: ningú no qüestiona el valor democràtic de publicar informació, retre comptes o fer visibles les relacions entre Administració i grups d’interès. El problema és que aquesta adhesió conviu amb una percepció força estesa de càrrega burocràtica.
Quan una política pública es percep només com un tràmit, el risc és fer el mínim necessari per complir, però no necessàriament el més útil per a la ciutadania. Es publiquen dades, però no sempre s’expliquen; es registren reunions, però no sempre es contextualitzen.
Una de les persones participants ho resumia amb una frase especialment encertada: «hem après a publicar, però no sempre a comunicar». Aquesta és una de les grans paradoxes de la transparència contemporània: podem tenir molta informació disponible i, alhora, poca comprensió pública sobre el que realment passa.
Entre la incertesa i el tràmit
Un altre resultat destacat és la confusió conceptual. Tot i que la idea de grup d’interès és relativament compartida, els límits pràctics no sempre són clars. Qui s’ha de registrar? Una empresa? Evidentment. Una patronal? També. Una ONG? Probablement. Un sindicat, un col·legi professional, una altra administració pública o una universitat pública? Aquí comencen els dubtes.
Davant d’aquesta incertesa, molts equips opten per una estratègia defensiva: registrar de més. L’actitud és comprensible, però revela un problema de fons. Quan els criteris no són prou clars, la transparència deixa de ser una eina de confiança i es converteix en una assegurança davant del risc. I, quan això passa, el sistema pot generar soroll: informació de rellevància desigual, categories imprecises i dades difícils d’interpretar.
També hi ha diferències segons el perfil. Per als grups d’interès, el registre pot funcionar com un instrument de reconeixement i legitimitat. Per als càrrecs directius, és una eina positiva però sovint llunyana, perquè la gestió concreta acostuma a recaure en equips de suport. I per al personal de secretariat, que sovint fa la feina operativa, el registre es converteix sobretot en una eina instrumental: cal trobar el número correcte, introduir les dades i actualitzar l’agenda.
Així, una eina pensada per reforçar la qualitat democràtica pot quedar reduïda a camps, codis i formularis. Formularis massa llargs, camps redundants, duplicitats o manca d’interoperabilitat expliquen que sovint sigui percebuda com una càrrega afegida. La democràcia també es juga en la usabilitat dels formularis.
El lobbisme sota sospita
Més enllà dels problemes tècnics, hi ha una qüestió cultural important: la paraula lobby continua arrossegant una forta càrrega negativa, associada a pressions ocultes, portes giratòries, privilegis i interessos particulars.
És evident que aquesta sospita no neix del no-res. Hi ha hagut, hi ha i hi haurà males pràctiques. Però convertir tota activitat d’influència en sospitosa tampoc no ajuda a construir una cultura democràtica més madura. La influència pot ser pressió, sí. Però també pot ser aportació de coneixement, deliberació, contrast tècnic o participació organitzada.
En aquest sentit, una de les feines pendents és comunicativa. Cal explicar millor què és un grup d’interès, què és una activitat d’influència i per què és important que aquestes relacions quedin registrades. La ciutadania hauria de poder entendre que la pregunta no és si els actors socials i econòmics intenten influir en les polítiques públiques. La pregunta és si ho fan a les clares o a les fosques.
Com fer que la transparència sigui útil?
La recerca apunta tres grans línies de millora. La primera és simplificar: reduir la complexitat, eliminar duplicitats i adaptar les obligacions a la diversitat real dels actors. La segona és formar: oferir criteris clars, materials pràctics i canals de consulta àgils. La tercera és comunicar: passar d’una transparència pensada per complir a una transparència pensada per fer comprendre.
Catalunya disposa d’un marc avançat en matèria de transparència i registre de grups d’interès, però un bon marc normatiu no garanteix automàticament una bona pràctica institucional. Entre la llei i la cultura administrativa hi ha rutines, pors, procediments i aprenentatges.
La transparència del futur no serà només la que publiqui més informació, sinó la que ajudi a entendre millor com es prenen les decisions públiques. I això exigeix tecnologia, normes i procediments, però sobretot lideratge, pedagogia i voluntat de convertir el compliment en convicció. Perquè la transparència només transforma quan deixa de ser una obligació administrativa i passa a formar part de la manera d’entendre el servei públic.
Per saber-ne més:
COMPTE-PUJOL, Marc; MARCA FRANCÉS, Guillem; CUENCA-FONTBONA, Joan (2026). «Transparencia y gestión de los grupos de interés en Catalunya: un diagnóstico cualitativo sobre influencia y cambio institucional». Revista Española de la Transparencia, núm. 24, pàg. 243-279. DOI: https://doi.org/10.51915/ret.464
Imatge de Portada:
Imatge d’una figura amagada entre maniquins transparents. Font: Unsplash / Anh Tuan To.
Citació recomanada
COMPTE PUJOL, Marc. «Qui parla amb qui? El repte de fer visible la influència pública». COMeIN [en línia], juliol 2026, no. 167. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n167.2650
Marc Compte PujolProfessor de Comunicació a la UOC
