L’Arxiu Muntadas (ARXIU/AM): aprenentatges d’un ‘arkhe’ relacional

Ens vam reunir en una cafeteria al carrer Diputació, ben a prop de la seva casa-arxiu barcelonina. Des de llavors, hem habitat espais de tota mena: bars, restaurants, galeries d’art, cases-estudi i, sobretot, carrers de Barcelona, de Cadaqués, de Nova York… Per a Muntadas, la llar comença al carrer, a la vida mateixa, a la quotidianitat. I així és com transitar amb una mirada atenta i observadora, durant més de mig segle, els carrers de les ciutats i indrets d’arreu del món ha esdevingut la seva forma d’estar al món.

 

A Nova York, ens vam retrobar quan jo hi vaig anar a viure per cursar el doctorat. Es tractava de prosseguir les meves converses filmades amb ell sobre la seva obra dels anys setanta. Ell hi resideix parcialment; la resta de l’any el cohabita a Venècia, a São Paulo, a Barcelona i a on els projectes el portin, perquè, tal com ens va explicar a les Terceres Jornades ImCreA, ell viu on els projectes es fan i on els contextos succeeixen. Així ho feia constar en una peça preliminar del 1973: Arte ⇄ Vida.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

‘Arte ⇄ Vida. Proyectos’ (1973-1975)

Font: ARXIU/AM

 

Muntadas, ‘arkhe’ i arxiu

 

Els carrers i els espais de conversa són per a ell el verdader arkhe, l’espai on es produeix coneixement i alhora es guarda de forma segura. Per a Muntadas, els interlocutors són els verdaders guardians del coneixement, i per això fa de la seva històrica generositat una eina de transmissió no sols cultural sinó també política i ètica. Recordo una nit en particular. Era 2015 i feia molt fred a Nova York. Muntadas em citava per sopar amb dues figures històriques de l’avantguarda de l’art visual: Marshall Reese, amb qui Muntadas ha codirigit Political Advertisement (1952-2024) durant dècades, i Peter d’Agostino, professor de cinema i arts mediàtiques a la Universitat de Temple (Filadèlfia) i autor del mític llibre pioner de l’estètica videogràfica Transmission: Theory and Practice for a New Television Aesthetics (1985). Considerava que eren fonts imprescindibles per als meus capítols de tesi sobre els orígens utòpics i pedagògics d’un mitjà que molt ràpidament va esdevenir un mercat i un producte de consum: la televisió. Vaig aprendre en dues hores de sopar i conversa més que en moltes jornades inacabables d’arxius silenciosos i sovint silenciats, tants als Estats Units com a l’Estat espanyol.

 

A Mal d’archive : une impression freudienne (Galilée, 1995), Jacques Derrida fa una anàlisi polisèmica del concepte grec d’arkhe per entendre el recorregut històric que ha tingut la pulsió humana d’arxivar, de recollir, de guardar la nostra història material. El terme grec, significativament, es refereix tant a la idea de començament com a la de manament. És a dir, és tant aquell lloc o seu original, que determina un punt de referència per a una comunitat, nació o Estat, com una font d’autoritat. El terme arkhe, de fet, prové d’arkheion, que podríem definir de forma simplista com a casa o residència. Com sabem, tota casa o espai de residència implica un a dins i un a fora: tothom pot arribar a ser benvingut a una casa, però no tothom n’és habitant o resident habitual.

 

Arxius no restrictius

 

L’analogia amb els arxius de l’art és pertinent. Esdevenen tant el lloc de poder i autoritat de la nació, de la ciutat o d’una determinada cultura, alhora que són un espai de visita restringida i fetitxitzada. Molts arxius es funden, primerament, sobre la necessitat d’exclusió. De fet, la inclusió en els arxius de les cultures occidentals és, històricament, el romanent d’allò que no ha quedat fora. Qui té dret a entrar-hi?, ens podríem preguntar a partir de Derrida. Qui ha determinat la llei sobre tal arxiu? Qui té la darrera paraula sobre com interpretar o llegir un arxiu?

 

És contra aquesta concepció restrictiva de la idea d’arxiu que lluita Muntadas. A banda de dur els arxius a la maleta, com un Walter Benjamin del nostre segle, l’artista proposa uns sosteniments dels espais d’arxiu que siguin plens de vida, que no només vigilin sinó que també produeixin coneixement. Com ens deia en el documental Arqueologia d’un arxiu. Muntadas i el temps contemporani (2026), tot arxiu és personal i, per tant, «contextual».

 

 

 

 

 

 

 

‘Arqueologia d’un arxiu. Muntadas i el temps contemporani’ (dir. Ignasi Gozalo Salellas, 2026)

Font: ARXIU/AM

 

El caràcter no finit en el procés de conèixer i crear de Muntadas posa en relleu la principal crítica que l’artista fa a l’èmfasi teòric que, segons ell, l’acadèmia i l’art han fet sobre la noció d’arxiu. Perquè tot arxiu és inexacte en tant que infinit.

 

L’Arxiu Muntadas

 

Així ha viscut la seva vida: com un arxiu d’experiències, d’exposicions, de bitllets de tren, de filmacions, de treballs en estudis aliens, sempre a cavall entre diferents paisatges del món –ni ciutats ni països; indrets–. Davant la impossibilitat de capturar totes aquestes capes de cultura viva, Muntadas ha pensat el seu llegat com un «arxiu d’arxius», que sumi les moltes latituds, períodes, materialitats, formats, temàtiques i memòries que hi ha darrere de cada document que ha acumulat al llarg de mig segle. D’aquest interès neix ARXIU/AM, l’arxiu que l’Associació Arxiu Muntadas. Centre d’Estudis i Recerca (ARXIU/AM) ha establert a l’Hospitalet de Llobregat com un espai motor que generi coneixement i dialogui amb possibles altres espais de vigília activa d’un «arxiu viu i en procés, ampliat cada dia amb noves aportacions», com diu el lloc web de la iniciativa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Muntadas en una seqüència d’‘Arqueologia d’un arxiu. Muntadas i el temps contemporani’ (2026)

Font: ARXIU/AM

 

Com diu Muntadas, contra «l’ús i abús dels últims anys» fet del concepte d’arxiu, cal entendre els arxius com a dispositius capaços d’activar cultura, «com pot ser una biblioteca o una hemeroteca» i abandonar les modes i el fetitxisme del document com a tresor d’un arkhe que no interpel·li ningú. Alhora, iniciatives com ARXIU/AM ajuden a mobilitzar l’experiència material i relacional que és afrontar una col·lecció de milers de documents, en una era marcada per la cultura de la immediatesa i l’automatització que són internet i la recerca d’informació a través de buscadors plens de biaixos i buits d’experiència.

 

Imatge de Portada:

Arte ⇄ Vida. Proyectos. Font: ARXIU/AM.

 

Citació recomanada

GOZALO SALELLAS, Ignasi. «L’Arxiu Muntadas (ARXIU/AM): aprenentatges d’un ‘arkhe’ relacional». COMeIN [en línia], maig 2026, no. 165. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n165.2635