La vigència de la relació amb els mitjans, la rellevància de les mètriques qualitatives i, sobretot, l’impacte de la intel·ligència artificial (IA) en la comunicació digital son alguns dels temes abordats en aquesta segona part de l’entrevista realitzada a en Miquel Pellicer, periodista i antropòleg que actualment és director d’Estratègia Digital a l’Àrea de Comunicació de la UOC. Podeu recuperar la primera part de l’entrevista aquí.
La memòria del franquisme no es disputa només en lleis, arxius o actes públics. També es juga en les sobretaules familiars, en els cognoms que pesen, en els silencis que protegeixen els victimaris i en les històries d’algunes filles i netes que deixen d’obeir. A partir del moviment Historias Desobedientes, nascut a l’Argentina i prolongat a Espanya per veus com la de la Loreto Urraca, abordem una forma incòmoda de responsabilitat.
Miquel Pellicer, periodista i antropòleg, format en mitjans locals, és director d’Estratègia Digital a l’Àrea de Comunicació de la UOC. Ha ocupat càrrecs com director d’Innovació a Interprofit, director d’Estratègia i Comunicació al Grup Lavinia i coordinador de continguts digitals internacionals al FC Barcelona. Edita el butlletí Periodismo Digital sobre tendències en comunicació, mitjans i intel·ligència artificial (IA).
Conec l’artista visual Antoni Muntadas des de l’any 2011, quan jo cursava el Màster en Estudis Independents del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i vaig incloure l’estudi de la seva feina com a pioner de l’art visual a Catalunya i Espanya als anys 70. Primer com a membre del col·lectiu Grup de Treball i després ja com a autor investigador de les noves tècniques videogràfiques arribades dels Estats Units; en concret, del seu espai de vida des dels anys seixanta, Nova York.
Cada vegada que la publicitat ha tingut por, ha evolucionat. La impremta va espantar els copistes per la possibilitat de reproducció massiva. Els il·lustradors van témer a la fotografia quan va començar a endinsar-se en els anuncis del segle XIX, per la seva rapidesa i realisme. El mateix els va ocórrer als productors de ràdio amb la televisió en el segle XX, els qui van veure en el seu impacte audiovisual una amenaça.
Els darrers anys, la sostenibilitat ha deixat de ser una preocupació minoritària per convertir-se en un dels grans consensos socials del nostre temps. Empreses, institucions, administracions públiques, mitjans de comunicació i ciutadania han incorporat aquest concepte al seu vocabulari quotidià. Avui dia, és difícil trobar una marca, una política pública o una campanya institucional que no apel·li, d’una manera o altra, a la necessitat de construir un futur més sostenible.
Aquest article reflexiona sobre com ha canviat la creativitat publicitària des de les seves primeres expressions fins a l’actual irrupció de la intel·ligència artificial (IA). A través de casos històrics i de moments de crisi que han marcat la professió, mostra com la creativitat ha actuat sempre com un instint de supervivència i com aquest impuls continua sent clau en un present i un futur guiats cada cop més per la tecnologia.
T’has imaginat alguna vegada la publicitat com un espectacle d’il·lusionisme? He contemplat aquesta idea durant temps, tenint en compte que publicitat i creativitat són termes que han estat units al llarg dels anys i que el tàndem que formen té la capacitat de fer riure, somiar, inspirar, reflexionar i sorprendre a una audiència àvida de contingut.
A vegades, per comprendre una trajectòria migratòria i educativa, no n’hi ha prou amb preguntar: també cal escoltar. El pòdcast Sonidos que cuentan historias. Relatos sonoros de aprendizaje y migración, elaborat en el marc del projecte MyWay, parteix d’aquesta idea. La proposta explora com la veu, els silencis i els paisatges sonors poden convertir-se en una via per comprendre l’experiència viscuda i produir coneixement des d’altres registres.
Aquest article proposa entendre el dibuix no pas com una fase prèvia al resultat final, sinó com una pràctica de pensament en si mateixa. A partir d’aportacions de la teoria del disseny, de la cognició visual i de l’ètica de la cura, es reflexiona sobre les condicions temporals i materials de la docència contemporània en les disciplines visuals. En un context marcat per l’acceleració i la fatiga digital, es defensa la necessitat de dedicar temps al dibuix com una decisió pedagògica que afavoreix processos reflexius, sostenibles i situats.
Els articles publicats en aquesta revista estan subjectes –llevat que s'indiqui el contrari– a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons. Podeu copiar-los, distribuir-los, comunicar-los públicament i fer-ne obres derivades sempre que reconegueu els crèdits de les obres (autoria, nom de la revista, institució editora) de la manera especificada pels autors o per la revista. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/deed.ca