Número 112 (juliol de 2021)

Carn, estil de vida i activisme medioambiental

Gemma San Cornelio

 Recentment, enmig de la crisi pandèmica que estem vivint, s'ha produït la difusió d'un missatge del ministre de Consum en el qual s'encoratjava la ciutadania a reduir el consum de carn per motius relacionats amb la salut i el medi ambient. Tot i que el missatge va resultar sorprenent –el moment podria semblar poc adequat tenint en compte les reaccions que va suscitar–, potser aquesta estratègia no hagi estat tan dolenta en el fons, en la mesura que ha obert el debat sobre el tema.

 I com que el missatge no anava acompanyat d'una proposta d'accions relacionades, segurament aquesta havia de ser la intenció: situar el consum de carn a l'agenda mediàtica, posant de manifest contradiccions flagrants i posicionaments oposats entre els polítics de tot l'arc parlamentari. 

 
En aquest article no m'interessa tant aprofundir en el contingut del missatge, sinó en les estratègies comunicatives i d'acció subjacents a les qüestions medioambientals en l'actualitat. Dins del context de la crisi climàtica, la problemàtica de la ramaderia intensiva i el consum excessiu de carn és un fet prou conegut, tenint en compte les recomanacions d'organismes internacionals relacionades amb l'alimentació i també amb el medi ambient. Per a un sector, podríem dir, conscienciat, això no és gens nou. No obstant això, quina informació té la resta de la població? Més enllà dels informes d'organismes oficials, no s'ha obert el debat sobre el tema. 
 
En els últims anys, no sols ha canviat l'alimentació, sinó també el consum de roba de les anomenades marques fast fashion, que han incrementat considerablement els nivells de residus. De fet, la idea del low cost, aplicada a viatges, turisme, roba o qualsevol altre concepte va accelerar un consum desmesurat i de conseqüències devastadores per al planeta en tots els sentits, des de la producció fins a la gestió dels residus. Tots aquests conceptes tenen molta relació amb la crisi econòmica de l'any 2008 i s'han reactivat amb l'actual crisi del coronavirus; per exemple l'Informe Anual del Consumo Alimentario 2020 conclou que el consum de carn a les llars durant la pandèmia va pujar més d'un 12% respecte a l'any anterior, trencant la tendència de descens que es produïa des del 2012.
 
A més, no ens podem oblidar que aquestes qüestions tenen coordenades socials que afecten la classe i el gènere: per exemple, la carn va ser un signe d'estatus, ja que les generacions que van viure la postguerra van tenir grans mancances de la proteïna animal. És difícil ara canviar aquest relat sobre el que significa poder menjar carn a l'Estat espanyol. Però també hi ha connotacions de gènere en l'assumpte: la carn està associada a la virilitat i a la masculinitat, el que s'anomena carnofalogocentrisme (González, 2016), sent el vegetarià o vegà associat a tot el contrari. Aquesta idea es recull, per exemple, en les declaracions del mateix president del Govern espanyol parlant de la chuletón i en totes les mofes generades en les campanyes de Twitter amb el hashtag #chuletonalpunto. 
 
Però bé, malgrat tots els condicionants, el tema està al carrer i la discussió s'ha estès en diversos àmbits: des de l'àmbit polític i el dels sectors productius (el debat sobre ramaderia extensiva i pastoralisme) fins a l'individual. I és en aquest àmbit on es proposa un canvi en l'estil de vida, tornant a recuperar la idea de la dieta mediterrània (amb totes les seves ambigüitats) o assumint la que es considera el seu nou rebranding en forma de flexitarianisme (aquest model nutricional consisteix en una dieta majoritàriament vegetariana però incloent productes animals en una proporció molt més petita). O simplement en la reducció de la quantitat per qualitat o en altres variables dins d'aquestes coordenades. 
 
No obstant això, només podran consumir carn de millor qualitat, la produïda d'una manera més sostenible (o menys industrial, per dir-ho d'una altra manera), aquells que tenen cert poder adquisitiu. No seria raonable demanar als que tenen menys recursos que assumeixin aquests canvis i sacrificis en el consum. És, per tant, una classe mitjana conscienciada la que ha de liderar necessàriament aquest canvi en els hàbits alimentaris que ha de conduir, en conseqüència, a un canvi en les formes de producció, tant del sector alimentari (i el ramader en aquest cas) com d'altres sectors. L'objectiu és que, en sumar aquest tipus d'accions individuals, les corporacions, en la seva voluntat d'adaptació al mercat, també canviaran els seus objectius i formes de producció. No serà a causa de canvis legislatius –que segurament també arribaran en algun moment– sinó per la pressió en els mercats a través d'un canvi en l'estil de vida. 
 
En aquest punt, val la pena recuperar el concepte de moviments d'estil de vida, entesos com a formes d'activisme basades en comportaments que tenen un cert impacte en les estructures productives. Haenfler, Johnson i Jones (2012) afirmen que la separació entre estils de vida i moviments socials ha deixat un punt cec en la investigació, situat en la intersecció entre l'acció individual i l'activisme, el canvi personal i el social, la identitat personal i la col·lectiva. Ells consideren que els moviments socials al voltant de l'estil de vida (Lifestyle Movements) són capaços de promoure activament nous valors i significats culturals, desafiant la cultura hegemònica i fomentant un canvi social més ampli. 
 
A diferència de les mobilitzacions del consum, per exemple, a través de boicots a determinades marques, el canvi en l'estil de vida es planteja com una cosa permanent, que té un efecte més a llarg termini (Holzer, 2006). Dit d'una altra manera, podríem argumentar, d'acord amb Schlosberg i Coles (2016), que l'estil de vida sostenible pot considerar-se com un tipus de moviment social perquè promou fluxos d'accions alternatives. I la seva comunicació, sigui a través de xarxes socials o d'altres canals, contribuirà a estendre aquesta temàtica o aquestes accions. 
 
Aquí és on rau la proposta. El missatge de ministre quedarà com un globus sonda, capaç de moure el debat, introduint el tema en l'agenda mediàtica. Malgrat això, només funcionarà si després venen altres mesures, accions. Altrament, haurà contribuït únicament a deixar en evidència grans contradiccions polítiques.
 
Per a saber-ne més:
 
GONZÁLEZ, A. G. (2016). «Una lectura deconstructiva del régimen carnofalogocéntrico. Hacia una ética animal de la diferencia». Daimon Revista Internacional de Filosofia, (69), 125-139. https://doi.org/10.6018/daimon/221121
 
HAENFLER, R., JOHNSON, B., JONES, E. (2012). «Lifestyle movements: Exploring the intersection of lifestyle and social movements». Social Movement Studies, 11(1), pp. 1-20.
 
HOLZER, B. (2006). «Political consumerism between individual choice and collective action: social movements, role mobilization and signalling». International Journal of Consumer Studies, 30(5), pp. 405-415.
 
SCHLOSBERG, D., COLES, R. (2016). «The new environmentalism of everyday life: Sustainability, material flows and movements». Contemp Polit Theory, 15, pp. 160-181. Retrieved from https://doi.org/10.1057/cpt.2015.34
 
 
Elcacho, Joaquim (julio 2021). «El consumo de carne subió en España por la pandemia, tras 8 años de descensos». La Vanguardia
 
Citació recomanada
SAN CORNELIO, Gemma. «Carn, estil de vida i activisme medioambiental». COMeIN, juliol 2021, no. 112. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n112.2151
 
 
lifestyle comunicació política;  comunicació alimentària;  mitjans socials;  periodisme;  gènere;