En aquest article, de diferents maneres, sense sortir-me de l’àmbit de la cultura i de la comunicació, abordo la qüestió de la fragilitat d’allò que ens envolta, d’allò impermanent, de com malgrat que ens agrada creure el contrari, no tot està disponible i res ho estarà per sempre. Que necessitem la nostra voluntat, les nostres millors virtuts, per acceptar la pèrdua, però també per seguir en la cerca d’allò perdut, la inquietud cap a la bellesa encara per descobrir, per cuidar-la i compartir-la, mentre sigui possible. Serveix per al nostre ensopit dia a dia, i serveix, per descomptat, per al drama del poble ucraïnès.
Obra de la pintora ucraïnesa Maria Primachenko El nostre Exèrcit, els nostres protectors
Font: Maria Primachenko
Aquesta vegada m’ha resultat especialment difícil trobar com abordar aquest article per a COMeIN. No per falta d’idees (soc més de dispersió que de pàgina en blanc), sinó per un dilema: si deixar un moment de banda els temps difícils en què vivim o, al contrari, intentar dir alguna cosa que connecti amb l’angoixa, la ràbia, la dolorosa empatia, la impotència a la qual ens enfrontem, fins i tot des de la nostra distància.
Mirant la meva llista d’opcions, he trobat un nexe en comú, dues idees a les quals ens abracem per pura necessitat, fins i tot sabent que no són certes: que tot està disponible i que hi ha certes coses en la nostra vida que són estables. Així que aquest article és un petit cant a la impermanència, i allò que implica per acceptar que no podem donar per fet que allò que ens envolta, fins i tot els objectes que ens donen seguretat, siguin permanents. I que malgrat que el nostre context cultural sembla dir-nos que tot està al nostre abast, no ho està, i tot es pot perdre. No cerco amb això sumar-me a més auguris pessimistes, sinó contribuir a fer una crida per posar de la nostra part per no conformar-nos amb aquesta falsa sensació, una crida per explorar, trobar, cuidar i compartir.
Les grans plataformes d’entreteniment
No hi és tot a les grans plataformes
Font: Nicolas J Leclercq
En els temps de les grans plataformes d’entreteniment, és fàcil que creguem que tenim al nostre abast tot el cinema, tota la televisió o tota la música que hi ha. O almenys, la que és rellevant. I que, en certa manera, les nostres preuades subscripcions ens permeten posseir una abundància cultural aparentment inesgotable. Res més lluny de la realitat. No tota la música és a Spotify, us ho asseguro, i tant la determinació d’artistes com Neil Young o Joni Mitchell com una decisió comercial a caprici de la plataforma o l’afartament del maltractat col·lectiu musical, ens ho poden recordar en qualsevol moment. Però, és clar, la tasca de Spotify, com també la de Netflix, Amazon Prime, Disney+, HBO Max, Movistar+, Filmin, etc., és traslladar-nos la sensació de catàleg infinit, perquè és allò que, juntament amb l’exclusivitat i la sensació de novetat, ens pot portar a mantenir-nos enganxats, mes rere mes. I per a això, serveixen també els algorismes, per tancar el nostre patró de consum per mitjà de recomanacions que ens proporcionen una altra creença: que la plataforma s’adapta als nostres gustos. És a l’inrevés, és la plataforma que intenta que ens emmotllem a les seves propostes mitjançant un potent, però poc subtil etiquetatge del nostre perfil de consum. Aquest és un dels motius, només un, pel qual els amants de la música o del cinema recomanen no menysprear els formats físics, tant si són vinils com CD, DVD, BluRay, etc. Sí, en aquest cas sí que «posseïm» l’objecte, tot i que això no ens deslliura d’estratègies similars que ens recordaran que ja no tenim la versió més completa o de millor qualitat. I és clar, amb els anys, també aquests objectes es revelen fràgils i impermanents. Com nosaltres.
El contingut perdut
El ball de produccions que «entren» i «surten» de plataformes no és sinó l’eco que ens recorda que moltes no hi són. I que, a vegades, no hi han estat mai. Encara que tinguéssim la possibilitat, hipotètica, de tenir tot el que està a la venda, tampoc no ho tindríem tot. Com explica un article recent de The Guardian, iniciatives com Missing Movies –que reuneix cineastes, cinèfils i distribuïdors– es dediquen a traçar material cinematogràfic ocult o perdut en embulls de drets que l’han fet invisible públicament durant dècades, almenys en algunes parts del món. És el cas, entre altres, de films com El trencacors (The Heartbreak Kid, 1972), El petó de la dona aranya (Kiss of the Spider Woman, 1986, aquesta sí que es pot veure actualment a Filmin), I Shot Andy Warhol (1996) o Mississipí Masala (recentment, recuperada per Criterion). I això és només la punta de l’iceberg. Com la llarguíssima llista de discos que mai no van arribar a ser reeditats, si no àlbums perduts, que, per diversos motius, es van descartar, es van frustrar, es van arxivar o, fins i tot, es van segrestar, tant d’artistes de primer ordre com altres simplement convertits en involuntàries notes a peu de pàgina. I ara imagineu què succeeix amb les produccions per al web, en què el fet de no poder renovar un domini pot fer desaparèixer tot un projecte valuós per sempre.
Captura de missingmovies.org
Font: Missing Movies
Els efectes de la guerra en l’art i la cultura
I arribo a Ucraïna. Perquè a Ucraïna, com a totes les parts del món on irromp amb les seves urpes salvatges la guerra, fins i tot aquelles a les quals no prestem atenció, és moltíssim el que es perd. Diuen que la primera víctima de la guerra és la veritat (jo ho poso en dubte, la veritat probablement ha estat sacrificada ja molt abans), però darrere hi ha vides humanes i d’altres éssers innocents. I també són víctimes objectes que defineixen el caràcter i la identitat cultural. Destruir patrimoni, com saben molt bé els talibans, és esborrar del mapa el passat que incomoda per poder-lo reescriure al seu gust. I entre les primeres decisions que cal prendre davant una ocupació militar, hi ha no només la supervivència personal i de les persones estimades, sinó la preservació del patrimoni cultural, tant si són obres d’art com edificis històrics que defineixen un poble. Això succeeix i ha succeït als carrers i als museus de tot el país, on professionals i amants de l’art ajuden a protegir i salvaguardar quadres, monuments, edificis, escultures, material gràfic i fílmic. No es tracta només de «tancar» l’art per a la seva supervivència, sinó també per compartir-lo i portar-lo a espais públics. Això s’ha vist als refugis establerts a les estacions de metro de Kíiv, on es projecta cinema mut clàssic, animació… Maneres de fer oblidar l’horror una estona, però també per recordar la importància de la creativitat. I que no podem donar res per fet, ni en l’època de les plataformes ni dels NFT.
Protegint obres al Museu Nacional Andrey Sheptytsky, a Lviv (Ucraïna)
Font: Bernat Armangue
Per a mi, la impermanència em recorda que tot és excepcional, que vull agrair i gaudir de tot allò que em dona vida, que em motiva, que m’emociona de les persones, els éssers i la cultura amb les quals tinc la sort de coexistir en aquest petit sospir de temps de què disposem. Cuidem-ho i visquem-ho com una espècie de petit miracle. I no oblidem que la fragilitat, la impermanència, ens recorda que tot és excepcional, i que, per tant, allò dolent, el dolor, també ho és.
Per saber-ne més:
GELT, Jessica (2022). «Getty condemns cultural ‘atrocities’ as Ukrainian heritage museum burns». A: Los Angeles Times [en línia]. Disponible a: https://www.latimes.com/entertainment-arts/story/2022-02-28/getty-condemns-ukraine-museum-burning
GITELL, Noah (2022). «‘We can’t afford to lose them’: the fight to bring missing movies back». A: The Guardian [en línia]. Disponible a: https://www.theguardian.com/film/2022/mar/07/missing-movies-streaming-initiative
HARDING, Luke; SHERWOOD, Harriet (2022). «Ukranians in race to save cultural heritage». A: The Guardian [en línia]. Disponible a: https://www.theguardian.com/world/2022/mar/09/ukrainians-in-race-to-save-a-nations-cultural-heritage
LEAS, Ryan (2021). «45 lost albums we want to hear». A: Stereogum [en línia]. Disponible a: https://www.stereogum.com/2004872/lost-shelved-unreleased-albums/lists/album-list/
Missing Movies. Disponible a: https://missingmovies.org/
RAZZALL, Katie (2022). «Ukraine: The race to save the country’s artistic treasures». A: BBC [en línia]. Disponible a: https://www.bbc.com/news/entertainment-arts-60603406
RYAN, Larry (2022). «Listen here: you can’t rely on music streaming. Maybe it’s time to dig out your old CDs». A: The Guardian [en línia]. Disponible a: https://www.theguardian.com/commentisfree/2022/feb/23/music-streaming-cds-spotify
Banda sonora:
SOLOVIY, Khrystyna. I bring peace [en línia]. Disponible a: https://youtu.be/bpvbcpe0doq
VAKARCHUK, Svyatoslav. Знову [en línia]. Disponible a: https://youtu.be/tgzactqycz0
STING (versió 2022). Russians [en línia]. Disponible a: https://youtu.be/r5qhs9ic96a
Citació recomanada
ROIG, Antoni. Perdre, trobar, conservar, compartir: sobre la impermanència de la cultura. COMeIN [en línia], març 2022, no. 119. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n119.2220
