Dues de les sagues de ciència ficció televisiva i cinematogràfica que més repercussió mundial han tingut són Star Wars i Star Trek. Totes dues continuen la seva expansió transmèdia, que inclou preqüeles i seqüeles a cinema i televisió, i tot tipus de marxandatge, esdeveniments, i influència social i en la conversa en línia. Ara bé, heu pensat alguna vegada que Star Trek podria arribar a representar el sempre difícil de representar col·lectiu freelance?
La meva reflexió sobre els freelance o autònoms ve donada per la darrera versió de Star Trek, Picard, que s’emet actualment a través de la plataforma Prime Video d’Amazon (en col·laboració amb CBS Access).
No soc ‘trekkie’… de què em parles?
Pels qui hagueu viscut en un altre planeta i no la conegueu, Star Trek és una mítica sèrie televisiva de ciència-ficció estatunidenca que la cadena CBS va estrenar l’any 1966. Les aventures de l’icònic capità Kirk i la seva tripulació igualment icònica –senyor Spock, tinents Sulu i Uhura, doctor McCoy–, que recorrien la galàxia del segle XXIII fins arribar «allà on no ha estat mai ningú», van esdevenir un èxit internacional que va portar a rodar sis films relacionats, i escriure’n novel·les derivades i altres formes de fan fiction creades pels seguidors de la sèrie original.
Així mateix, a partir de la dècada de 1980, es va propulsar un seguit de noves exploracions espacials ambientades al segle XXIV com The Next Generation (amb el capità Picard), o Voyager (amb la capitana Janeway), i també les preqüeles dels segles XXII i XXIII Enterprise (amb el capità Archer), Discovery (amb els capitans Lorca o Pike), i, en emissió recent, la nova Strange New Worlds amb el capità Pike com a contemporani i col·laborador del capità Kirk.
En aquesta franquícia, els capitans no només són els responsables de les seves respectives naus, sinó també els representants màxims de l’organisme conegut com a Federació (Unida) de Planetes, que, al llarg de les sèries i pel·lícules relacionades, va aglutinant noves espècies a banda de la humana.
El sistema de sistemes de ‘Star Trek’
La Federació de Planetes implica la negociació entre civilitzacions que han arribat a una certa entesa, i també, que els qui vulguin pertànyer a la tripulació de les seves naus estel·lars passin per l’acadèmia de l’anomenada Flota Estel·lar.
Així, la Federació i la seva Flota representen el sistema, o millor dit, el sistema de sistemes, on, tot i diverses personalitats, entrebancs i aventures, els nostres capitans estel·lars s’han format.
L’individu i el sistema… interplanetari
Paral·lelament, estic parlant de produccions dels EUA que, considerant les seves audiències globals (o planetàries), s’han anat adaptant a les demandes socials de les noves èpoques (vegeu per exemple la parella d’oficials homosexuals Stamets i Cuber a Discovery, o la importància de l’aleshores cadet femenina Uhura a Strange New Worlds), sense abandonar un tema que apassiona els americans i que ja tractaren els professors Balló i Pérez a la seva obra clàssica La llavor immortal. Els arguments universals en el cinema: la tensió entre l’individu i l’Estat.
Simplificant aquesta perspectiva passada pel sedàs de la mentalitat estatunidenca, les estructures d’Estat enteses com a poder institucional, no responen necessàriament als interessos individuals d’empenta i emprenedoria que corresponen al tarannà americà. Dit amb altres paraules: busca’t la vida, perquè ningú no et garanteix la protecció indefinida.
I aquí és on vull argumentar que Picard, la sèrie de la qual Prime Video emet la tercera i darrera temporada, és un bon exponent de la vida freelance.
Per què ‘Picard’?
A diferència dels capitans Pike o Kirk (o fins i tot de Janeway en alguns capítols de Voyager), personatges instintius i, fins i tot, una mica esbojarrats, o d’Archer, el capità explorador, l’aventurer per excel·lència quan la Federació encara no existia, el capità Picard, interpretat per l’actor shakespearià Patrick Stewart, ha estat un capità intel·lectual, un capità lector i melòman, un personatge dramàtic i, fins i tot, tràgic que ha mantingut les seves passions, les seves malalties, i fins i tot el seu obscur període com a cíborg esclau i esclavitzant, sota control.
Aquest caràcter de Picard, dins d’una Federació que malda per mantenir delicades aliances i que estructura la formació i la carrera espacial per mitjà de la Flota Estel·lar, representa, a priori, el personatge com un capità i posterior almirall ideals: de fet, en començar, la sèrie Picard ens mostra un almirall molt veterà, gairebé retirat de la vida pública, que ha gaudit d’una trajectòria interestel·lar admirable.
Aleshores, què té a veure un capità comme il faut amb la vida sovint caòtica i precària –amb moltes hores de feina, de facturació incerta, basada en col·laboracions puntuals que no sempre es garanteixen– del freelance?
Val a puntualitzar que el meu gust per la ciència-ficció no ve tant de l’interès per veure lluites i batalles com per detectar al·legories, més o menys aconseguides, de la nostra vida contemporània.
Mentre la primera temporada de Picard reflexionava sobre els límits de la humanitat humanitzant l’espècie maquinal dels borg, i la segona temporada munyia la psique de Picard per recol·locar els seus dimonis a cavall entre la seva pròpia vida i la de la seva antecessora, Renée Picard, la tercera temporada d’aquesta producció de streaming abraça una dimensió social posant Picard sota el perill de situar-se «fora del sistema», de trobar-se, en el final de la seva vida, geogràficament i mentalment, fora de la Federació que ha donat sentit a la seva existència.
Sense espòilers, puc comentar que a la tercera temporada de Picard, l’ara almirall es veu embolicat en una conxorxa professional i familiar en què els seus col·laboradors principals són, en molts casos, un grapat de misfits, de persones que «no encaixen»: no arriba a encaixar mai Set de Nou, la dona (cí)borg, ni tampoc Raffi, l’aventurera que fa la feina bruta del sistema i sacrifica la seva vida personal en el procés, però tampoc no semblen encaixar gaire bé il·lustres personatges de la Flota com l’excapità Riker o l’excap de seguretat Worf.
Suposadament, tots aquests personatges –i la veterana doctora Crusher– pertanyen a la Federació, però actualment, o a la temporada prèvia, o d’un temps ençà, han «caigut del sistema», han perdut els honors… i tot i això, en la tercera temporada de Picard, es troben més que actius.
Perquè tots aquests personatges continuen treballant, a la seva manera, pel sistema. Ho fan sense saber si els aguantaran o aguantaran a la nau on estan destinats. Ho fan sense saber si rebran una missió, o es quedaran penjats en un planeta on no tenen formes de guanyar-se la vida. Ho fan perquè és el seu «deure» per mitjà de la professió mèdica, a llocs on està precaritzada i, fins i tot, perseguida. Ho fan, encara que hagin rebut reconeixements i medalles, perquè pot arribar una nova espècie com els «canviants» (changelings) que, com a les actuals fake news o deep fakes, desautoritzi les seves identitats i assoliments en qualsevol moment.
Els personatges de Picard –i no els he esmentat tots– treballen, d’alguna manera, pel sistema, però no són el sistema. No en són funcionaris, i encara que de vegades semblin fins i tot trobar-se en situacions professionals estables, se situen en un ordre de les coses –dels acords interestel·lars, de la Federació, de la Flota– molt fràgil, i per tant molt precari.
Queden encara alguns capítols per conèixer el desenllaç de Picard mentre es continuen rodant Discovery i Strange New Worlds, i ja veurem què passa tant amb els nous films de Star Trek com amb una possible seqüela de Picard sense Picard, però trobo que amb la Picardactual es fa una bona feina per incloure actors madurs i estimats per l’audiència no només pel fan service i per evocar la nostàlgia, sinó també per indicar que no és bo «adormir-se» laboralment, que l’estabilitat del happy ending que sembla donar-se per feta en els personatges o persones veteranes no està pas garantida.
Veure Picard i els seus amics desposseïts del poder que donen els càrrecs amb l’estímul de getting the band back together no és un recurs narratiu nou, però, considerant la conversa global que té lloc en el món real sobre els futurs professionals, sobre les dificultats de mantenir els sistemes de pensions, i sobre la impossibilitat de tenir una sola feina estable per a tota la vida, trobo que aquesta ficció aporta una perspectiva –galàctica– interessant per a aquestes qüestions contemporànies.
Citació recomanada
HERRERA, Raquel. «‘Star Trek Picard’, o per què la vida dels ‘freelance’ pot trobar-se a les estrelles». COMeIN [en línia], maig 2023, no. 132. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n132.2332
