Fredric Jameson ja assenyalava a Postmodernism, or, The Cultural Logic of Late Capitalism (1991) que la nostàlgia constitueix una simptomatologia central de la condició postmoderna, caracteritzada pel pastitx i la crisi de la historicitat. La nostàlgia s’ha convertit avui en una de les lògiques culturals i estètiques dominants més visibles en la producció audiovisual contemporània, particularment en l’ecosistema de les sèries televisives. La seva presència ha adquirit una dimensió estructural en la indústria, on opera simultàniament com a mecanisme emocional i com a dispositiu cultural capaç de transformar les maneres de narrar, dissenyar i consumir ficció.
La nostàlgia, per tant, no és només un record, sinó una força configuradora que modela les estratègies estètiques i les formes de relació afectiva entre l’audiència i els relats mediàtics. L’estrena de l’última temporada d’Stranger Things (Netflix, 2016-2025), un cas paradigmàtic de nostàlgia vuitantera, demostra com la televisió opera com un espai privilegiat en el qual la memòria col·lectiva i l’afecte es reorganitzen mitjançant estratègies visuals i narratives que reconstrueixen el passat no com a document històric, sinó com a experiència estètica sensorial i emocional.
La nostàlgia com a economia afectiva i industrial
Aquest auge nostàlgic, manifestat en la proliferació de remakes, reboots i revivals confirma que la nostàlgia s’ha instal·lat com una estratègia industrial plenament rendible. Títols com The Paper (Peacock, 2025), Dexter: Original Sin (Paramount+/ Showtime, 2024-2025), Cites (Filmax, TV3, Amazon Prime Video, 2024), Dynasty (The CW, 2017-2022), Fuller House (Netflix, 2016-2020), Gilmore Girls: A Year in the Life (Netflix, 2016), Twin Peaks: The Return (Showtime, 2017), 90210 The New Generation (The CW, 2008-2013), per esmentar alguns, confirmen que la nostàlgia és un motor econòmic que garanteix la continuïtat del vincle afectiu amb audiències multigeneracionals.
Mark Fisher (2009) plantejava que resulta gairebé impossible imaginar una alternativa coherent al sistema vigent. En aquest context, la nostàlgia sorgeix com una resposta emocional davant un present incert i un futur que es percep com a amenaçador. En aquest marc sociocultural i polític marcat per la inestabilitat econòmica, l’ansietat climàtica, l’acceleració tecnològica i la polarització sociopolítica, certes produccions utilitzen la nostàlgia com a mecanisme de refugi. La recent sèrie catalana La Casa Nostra (3Cat, 2025), per exemple, recupera estètiques retro i narratives comunitàries que remeten a models de convivència idealitzats. Aquest refugi s’alça com a resposta directa al present, complint la funció de desviar la mirada de l’audiència de la realitat material, especialment de la crisi de l’habitatge i del deteriorament de les condicions de vida, suturant les esquerdes de la contemporaneïtat. D’igual manera, el retorn al negoci familiar a The Bear (FX/Hulu, 2022-) funciona com un espai simbòlic de resistència emocional i d’ancoratge afectiu davant la precarització econòmica i laboral. En aquest escenari, la nostàlgia opera com a llenguatge emocional que promet estabilitat simbòlica i afectiva, oferint un miratge de continuïtat i pertinença enfront d’un món fragmentat.
En l’àmbit audiovisual, la nostàlgia es manifesta a través d’estratègies específiques, entre elles la reconstrucció estètica d’època mitjançant el disseny de producció, el vestuari, la paleta cromàtica i l’ambientació sonora. També s’expressa mitjançant la reutilització d’iconografia cultural a partir d’intertextualitats explícites. Un exemple recent és el videoclip The Fate of Ophelia de Taylor Swift (2025), que integra referències visuals als retrats prerrafaelites de John Everett Millais, al cinema clàssic dels anys trenta i a la figura icònica de Marilyn Monroe, conformant un entramat intertextual sustentat en una cultura visual compartida per diferents generacions. Així mateix, la nostàlgia s’articula en estructures narratives cícliques, en recursos metatelevisius i en simulacres estilístics que estetitzen el passat més del que el representen històricament. Un cas especialment significatiu és WandaVision (Disney+, 2021), una sèrie que recorre dècades de la història de la televisió estatunidenca, des dels anys cinquanta fins a l’actualitat, emprant l’arxiu televisiu com a dispositiu emocional per explorar el dol i el trauma des d’una perspectiva íntima. D’aquesta manera, la nostàlgia opera com una eina afectiva que entrellaça la memòria personal amb la memòria mediàtica.
Conseqüència política i ideològica
Per tant, la nostàlgia no és ideològicament neutra: té conseqüències polítiques directes. La seva capacitat per generar emotional grounding, aquesta sensació d’estabilitat i pertinença associada al familiar, pot operar simultàniament com a eina crítica i com a mecanisme de regressió conservadora. Algunes produccions, com ara The Marvelous Mrs. Maisel (Amazon Prime Video, 2017-2023), utilitzen el retro per a visibilitzar tensions socials i ressignificar la memòria històrica des d’una mirada feminista i expansiva. En canvi, altres com ara Fuller House (Netflix, 2016-2020) o Bewitched (Columbia Pictures, 2005), reconstitueixen el model de família tradicional de classe mitjana alta sense problematitzar les seves dimensions socials, econòmiques o racials, reafirmant valors conservadors sota l’aparença amable de la nostàlgia familiar. Això és perquè aquestes produccions no busquen reinterpretar als personatges des de perspectives feministes, socials o innovadores, ni modificar el to o la dinàmica narrativa; més aviat, el seu objectiu és evocar la nostàlgia del públic, apel·lant als elements que van consolidar la seva popularitat en el seu moment. Reproduint així fantasies normatives aspiracionals que esborren conflictes històrics i promouen la il·lusió d’un passat homogeni, estable i universalitzable, reforçant discursos conservadors que alimenten la narrativa del «tornar a ser grans», retòrica emblemàtica dels projectes populistes i reaccionaris contemporanis.
La televisió contemporània articula, per tant, una relació complexa entre memòria, afecte i identitat cultural. No es limita a evocar un temps passat, sinó que actua com a tecnologia cultural del temps, modulant la nostra percepció del present i les nostres expectatives sobre el futur. La qüestió crítica resideix a determinar si el retorn al passat s’empra per comprendre i transformar la realitat o si, per contra, estabilitza una fantasia paralitzant que bloqueja la imaginació política.
Per tant: mirem al passat per a il·luminar possibilitats futures, o per a refugiar-nos en la il·lusió del que mai va ser?
Per saber-ne més:
JAMESON, Frederic (1991). Postmodernism, or, The Cultural Logic of Late Capitalism. Duke University Press. DOI: https://doi.org/10.2307/j.ctv12100qm
FISHER, Mark (2009). Capitalist Realism. Is there no alternative? Zero Books.
Imatge de portada:
Il·lustració 1950s American living room creada per image_gen. Font: ChatGPT (30-11-2025).
Citació recomanada
LOPERA-MÁRMOL, Marta. «Nostàlgia en les sèries de televisió contemporànies: memòria, lògica cultural i economia afectiva». COMeIN [en línia], desembre 2025, no. 160. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n160.2584
