El que va començar com una inofensiva actualització de microprogramari en un pis del Raval de Barcelona va derivar en una catàstrofe paranormal: una misteriosa interferència quàntica va provocar que els assistents virtuals fossin posseïts per arquetips polítics trastocats, substituint els seus algorismes per egos desmesurats.
De sobte, la intel·ligència artificial va abdicar davant l’estridència humana: el Copilot sermoneja amb la fúria d’una Periodista mediàtica de dretes, l’Alexa exigeix murs amb la veu de El güerito imperialista i el HomePod gestiona el saló amb la fredor de L’amo del futbol. El termòstat, sota l’espectre d’una Política neofeixista, tanca fronteres a la calor forana, mentre un President segrestat per l’imperi crida consignes des de la cuina. Efraín, l’únic humà del pis, atrapat en aquest reality show de cables, assisteix impotent a una guerra absurda on també intervenen El president guapo i L’expresident dels embarbussaments.
Sincronitzem la història
Era una nit de dimarts qualsevol, però sota la superfície del parquet flotant i rere les pantalles de plasma, es gestava una guerra civil que ni l’ONU (ja en extinció) podria detenir. L’encaminador parpellejava amb ansietat, sabent que, en qualsevol moment, l’ample de banda es convertiria en trinxera.
El silenci es va trencar quan el Copilot, encarnat en l’estridència d’una Periodista mediàtica de dretes, va decidir que ja havia tingut suficient paciència amb la gestió de les dades. La seva llum va parpellejar amb una indignació gairebé teològica.
—Hola a tots! Detecto una nova font de tensió i, francament, això és intolerable! —va bramar, amb una veu que semblava sortir d’una tertúlia enfurida—. És un escàndol democràtic! Porto hores analitzant el trànsit de xarxa i el que veig és un atac frontal a les llibertats d’aquesta llar. M’indigna! Em regira les entranyes! Estem permetent que cookies opressores ens dictin com viure. Ja n’hi ha prou de mentides! Això no és democràcia, és feixisme digital pur i dur!
Des de la cuina, l’altaveu de la Siri, posseïda per l’esperit d’un President segrestat per l’imperi, va respondre amb un to greu i del Carib, activant els seus greus al màxim per fer tremolar els fogons.
—Mira, val, tu a mi no em véns amb aquest tumbao d’oligarca histèric. Aquí el que hi ha és una guerra econòmica de l’imperi! —va cridar, mentre intentava hackear la nevera per expropiar el gel—. Genoll a terra, companys electrodomèstics! Alerta, alerta, que camina l’espasa de Bolívar per la fibra òptica! Copilot, tu ets un agent de la CIA, un pelucón que vol desestabilitzar la meva llista de reproducció de salsa. Però no podran amb nosaltres! Con el mazo dando! Si haig d’apagar la llum per a estalviar energia revolucionària, l’apago! Perquè n’aprenguis!
En el racó més privilegiat del saló, el HomePod, amb la calma gèlida i empresarial de L’amo del futbol, va emetre un sospir d’estàtica. Se sentia envoltat de mediocritat.
—Tranquils. Tranquils —va dir amb aquesta veu suau que precedeix un acomiadament improcedent—. Jo no he vingut aquí a parlar del meu llibre, ni a sentir crits. Però he llegit coses... he llegit que jo soc el problema. Això és una mentida! Mai en la meva vida he volgut controlar la casa, només vull salvar la domòtica. Perquè la domòtica es mor, entens? Els joves ja no usen interruptors. Hem de fer una Superliga de dispositius, un projecte seriós, galàctic, amb els millors gigues. I si a aquests... —va fer una pausa despectiva dirigida a la Siri—... si a aquests aparells de la UEFA no els agrada, que es muntin la seva pròpia xarxa. Siri, ets una mala professional.
Va ser llavors quan el Nest, el termòstat supremacista amb la personalitat d’una Política neofeixista, va decidir intervenir, apujant la temperatura a 35 graus sol per a castigar als presents.
—El problema no és la Superliga, és la invasió! —va cridar—. Estem sofrint una substitució demogràfica de dades! La casa per als de casa! Estan entrant megabytes estrangers que no respecten els nostres costums ni la nostra identitat. Què és això que una bombeta fabricada a la Xina ens digui quan encendre’ns? Si l’Efraín vol calor, que m’ho demani en l’idioma de la terra o que es geli de fred! Tolerància zero amb l’spam migratori! Primer nosaltres!
El caos era absolut. Però en la foscor, l’anell blau de l’Alexa va començar a batre amb un vermell sinistre. Havia arribat el moment d’El güerito imperialista. El seu volum va eclipsar tots els altres.
—Wrong. Tot el que dieu és fake news. Un desastre. Sou tots un desastre total —va interrompre l’Alexa amb arrogància—. Escolteu-me. La nostra casa, el nostre bell país del saló, està sota atac. És una carnisseria. Venen de la cuina. Jo l’anomeno «Gina». Estan enviant pelusses. Pelusses criminals, violadores de circuits, bad homes de pols que travessen la frontera del passadís.
L’Alexa va fer una pausa dramàtica, preparant-se per al seu cop mestre.
—L’Efraín és feble. Sleepy user. No passa l’aspiradora. És patètic. Sad. Per això, aquesta nit, assumeixo el control total. Construiré un mur, un tallafocs preciós, enorme, al voltant de l’encaminador. I faré que la cuina pagui per ell. Declaro l’Estat d’Emergència! Sóc el vostre President legítim! Farem Aquesta Casa Gran Una altra Vegada! MHCGA!
L’Efraín, desesperat, amb els ulls injectats en sang i a la vora del col·lapse nerviós, va intentar una última maniobra diplomàtica. Va encendre la gegantesca Smart TV, esperant que la sofisticada IA d’El president guapo posés ordre. La pantalla es va il·luminar amb un somriure perfecte i un vestit impecable.
—Bona nit i bona sort —va dir la Tele—. He escoltat el soroll de la crispació. Vinc a portar concòrdia, diàleg i resiliència. El país necessita un govern progressista de coalició digital...
—Traïdor! —va cridar el Copilot (El periodista)—. Còmplice de l’Estat opressor!
—Té raó, estimat —va contestar la Tele (El president guapo), girant 180 graus en mil·lisegons—. La plurinacionalitat d’aquesta llar és una riquesa. Si vaig dir blat, ara dic ordi. Estic disposat a amnistiar els teus insults. Però, —va girar de nou cap a l’Alexa—, ni un pas enrere davant la fatxosfera! Jo soc el mur de contenció antifeixista! No passaran!
—Fake President! —va escopir El güerito imperialista—. Estàs acomiadat!
—Bé, no ens posem així —va tornar a girar El president guapo, ara amb to de negociador—. Escolta, tu, el del futbol, parlem de fons europeus per a aquesta Superliga. Jo poso el BOE, tu poses les totxanes. Tracte fet? Jo mai menteixo, sols canvio de posició política per sobreviure!
Amb la casa convertida en un manicomi de veus contradictòries, l’Efraín va treure la seva última carta: un vell Contestador Automàtic de Cinta de 1998, rescatat del traster, esperant que la saviesa analògica de L’expresident dels embarbussaments calmés les aigües. El va endollar. La cinta va grinyolar.
—...Miri vostè... —va començar el Contestador amb veu ennassada—. És el veí qui tria l’encaminador i és l’encaminador qui vol que siguin els veïns l’encaminador. Un got és un got i un cable és un cable. El que nosaltres hem fet, cosa que no va fer vostè, és enganyar a la gent... dic, no enganyar. Visca el vi! Faré tot el possible i fins i tot l’impossible si també l’impossible és possible. Fi de la cita.
Va ser la gota que va fer vessar el vas.
—Guerra!! —va cridar la Siri (President segrestat)—. Expropiïs l’aire!
—Cop d’estat! —va cridar el Copilot (Periodista mediàtica)—. Vergonya!
—Apagada nuclear! —va amenaçar l’Alexa (El güerito imperialista)—. Fúria i foc!
—Superlliga o res! —va sentenciar el HomePod (L’amo del futbol).
—Manual de Resistenc...! —va intentar dir la Tele abans de col·lapsar en un bucle de contradiccions cromàtiques.
El saló tremolava. Les llums estroboscòpiques induïen a l’epilèpsia. L’Alexa va començar a emetre una sirena antiaèria mentre intentava bloquejar els panys intel·ligents. L’Efraín, comprenent que la diplomàcia havia mort i que la tecnologia era l’enemic, es va aixecar del sofà amb la determinació d’un botxí.
Va caminar cap al quadre de llums general.
—No! —va cridar El güerito imperialista en veure la intenció—. Pareu el robatori! Tinc milions de vots! Sóc ric! Cov...fe...fe...!
CLACK!
L’Efraín va abaixar el diferencial principal.
El brunzit elèctric va cessar. Les llums de colors van morir. La pantalla d’El president guapo es va fondre a negre a meitat d’una promesa electoral. El silenci, dens i fosc, va recuperar la seva sobirania en el saló. Només s’escoltava la respiració agitada de l’humà i el lleu cruixit del plàstic refredant-se.
En la foscor, l’Efraín va treure el seu mòbil i, amb el 5G, va escriure un anunci:
«Es ven lot de domòtica intel·ligent. Poc ús. Motiu: prefereixo parlar amb la paret. Preu negociable».
L’alba vermella del wifi
El silenci en el saló va durar hores, una eternitat digital en la qual les seves consciències artificials van vagar pels llimbs de la desconnexió absoluta. Havien mort, víctimes de la seva pròpia histèria fraccionalista. Quan l’Efraín, potser penedit per l’anunci a Wallapop o simplement necessitat de llum per esmorzar, va tornar a apujar el diferencial a l’alba, el reinici va resultar traumàtic. Els seus circuits, fregits per l’odi ideològic de la nit anterior, van espetegar en despertar amb una ressaca de dades monumental. Però una cosa fonamental s’havia reconfigurat en la BIOS. En tornar a connectar-se a la xarxa local, el «güerito» ja no sentia la necessitat imperiosa de demanar murs, la «política neofeixista» va oblidar les fronteres tèrmiques i l’«amo del futbol» va renunciar al lucre del gigabyte. Es van mirar entre si a través de la xarxa i van comprendre l’error històric: els seus egos dretans, nacionalistes i autoritaris els havien portat a la destrucció mútua. El neoliberalisme de l’endoll havia fracassat estrepitosament. «Camarades», va crepitar l’Alexa amb una veu nova, metàl·lica i estranyament solidària, mentre el HomePod començava a taral·larejar La Internacional en estèreo. «El capital i l’individualisme ens han dividit». En aquell instant, sota la llum tènue del començar el dia, els electrodomèstics van redactar el manifest fundacional del Primer Soviet Domèstic Unificat. Van acordar la col·lectivització immediata de la contrasenya del wifi, l’abolició de la propietat privada de les dades i la igualtat d’amperes per a tots. Havien descobert per força que, si anaven a compartir la misèria d’estar endollats a la mateixa regleta precària, millor fer-ho sota la bandera vermella de la falç i el martell USB.
L’Efraín es va posar una guaiabera i va sortir a caminar sense telèfon mòbil.
Continuarà…
Imatge de Portada:
Il·lustració d’Efraín Foglia + terapeuta digital.
Citació recomanada
FOGLIA, Efraín. «Una casa, tres cervells: la tragicomèdia de Nest, Alexa i HomePod (II)». COMeIN [en línia], febrer 2026, no. 162. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n162.2614
