Trump: de la disrupció comunicativa a l’autoritarisme mediàtic

A les portes d’aquell caucus, el Partit Republicà avançava com un home que camina dins la boira sense saber exactament cap a on va, però amb la certesa incòmoda que el camí ja no és el mateix. L’establishment confiava que el sistema corregiria l’experiment de Donald Trump. Rivals com ara Jeb Bush, Marco Rubio i Ted Cruz representaven el vell ordre.

 

L’1 de febrer de 2016, quan la boira es va dissoldre, Trump no va guanyar el caucus; va quedar segon per darrere de Cruz. En un món pretrumpista, això hauria estat el principi de la fi. Però Trump va guanyar el relat. Va demostrar que el seu estil, basat en la confrontació, la simplificació extrema i l’ocupació sistemàtica de l’atenció, era l’únic capaç de ressonar en un ecosistema mediàtic exhaust i àvid de clics. A partir d’aquell moment, el trumpisme va deixar de ser una anomalia sorollosa per convertir-se en un actor estructural.

 

El que defineix realment els darrers deu anys no és només Trump com a actor polític, sinó Trump com a infraestructura comunicativa: un sistema capaç d’absorbir l’atenció, reorganitzar l’agenda pública i forçar tots els actors (mitjans, plataformes i institucions) a operar en funció del seu ritme i del seu conflicte. Ho analitzem en 10 etapes.

 

1. La política com a ‘reality show’ (2016)

 

La campanya presidencial de 2016 marca un punt de no retorn. Trump converteix les primàries republicanes en un espectacle continu amb les regles d’un reality show televisiu: confrontació personal, frases memorables, dramatització constant. No busca construir una majoria interna dins el partit, sinó dominar l’atenció mediàtica. És omnipresent als mitjans de comunicació nord-americans, a Fox News, en particular.

 

2. Twitter com a infraestructura de govern (2016-2017)

 

Durant 2016 sobrevola l’escàndol de l’ús intensiu de Facebook com a eina de microsegmentació política a través de la tecnologia de Cambridge Analytica, que impactarà a votants específics amb missatges dissenyats per activar les emocions.

 

Un cop a la Casa Blanca, Trump consolida una innovació clau: utilitzar Twitter no com a canal auxiliar, sinó com a centre neuràlgic del poder comunicatiu. Anuncia decisions, desautoritza aliats, ataca adversaris i marca l’agenda des del seu compte personal. El president parla directament a la seva audiència sense filtres institucionals, sense rodes de premsa i sense necessitat de validació mediàtica.

 

3. L’era de les ‘fake news’ (2017)

 

La polèmica sobre el nombre d’assistents en la investidura marca l’inici d’una nova fase en què la veritat deixa de ser un marc compartit. Amb el concepte de «fets alternatius», l’equip de Trump converteix la realitat en un terreny de disputa política i simbòlica. A partir d’aquí, les fake news no serveixen per assenyalar errors concrets, sinó per deslegitimar el sistema mediàtic en bloc, convertint els mitjans en un enemic estructural. El resultat és una erosió profunda de la confiança en el periodisme i la transformació del conflicte en un estat permanent de mobilització emocional.

 

Segons les dades recopilades per The Washington Post, durant el seu primer mandat (2017-2021) Donald Trump va emetre un total de 30.573 declaracions falses o enganyoses.

 

4. La col·lisió amb el coneixement científic (2020)

 

Durant la pandèmia de COVID-19 la comunicació trumpista entra en conflicte directe amb el coneixement científic. Minimització del risc, contradicció als experts, politització de les dades sanitàries: tot forma part d’una mateixa lògica.

 

El maig de 2020, l’assassinat de George Floyd esdevé un incident catàrtic que rellança l’oposició ciutadana contra la brutalitat policial i, per extensió contra el relat de fortalesa de Trump. Com està passant aquests dies, amb els assassinats d’Alex Pretti i Renee Good, també a Minneapolis, es produeixen protestes massives arreu del país. És l’any en què TikTok es transforma de xarxa social per a adolescents en plataforma política intergeneracional.

 

5. Biden derrota Trump (novembre de 2020)

 

La derrota electoral no tanca el relat, sinó que l’amplifica. Trump reclama falsament que hi ha hagut frau electoral amb una narrativa emocional, sistemàtica i adreçada a les seves bases. Milions de persones actuen com si el frau electoral existís, perquè el relat els dona sentit i identitat per actuar.

 

6. L’assalt al Capitoli (gener 2021)

 

El discurs previ de Trump a l’assalt al Capitoli marca una frontera històrica amb un Moisès conduint al poble escollit. La comunicació deixa de ser simbòlica i es converteix en activador d’acció col·lectiva. L’ambigüitat calculada, l’apel·lació emocional i l’absència de desautorització clara de la violència mostren fins on pot arribar un relat sostingut en el temps.

 

És el moment en què el llenguatge deixa de ser metàfora i esdevé instrument en l’assalt al cor de la política nord-americana. Podria ser la fi de Trump i el trumpisme, però no és així. El trumpisme es transforma d’audiència a comunitat política activa.

 

7. Expulsió de plataformes digitals (2021-2023)

 

Després del 6 de gener, Trump és expulsat de les principals plataformes digitals. La resposta no és tornar al centre, sinó construir un ecosistema comunicatiu propi amb Truth Social. Aquest moviment inaugura un model de sobirania comunicativa parcial: un espai tancat, ideològicament homogeni, autosuficient. Un precedent que avui repliquen altres actors polítics arreu del món. Steve Bannon, el gran ideòleg del trumpisme, exporta el model, la retòrica i les accions a Hongria, Itàlia, Espanya, Regne Unit, Brasil, Argentina…

 

8. TikTok, eina electoral: de la prohibició al control de la infraestructura de l’atenció (2023-2025)

 

Un dels girs clau de l’era Trump és el pas de la confrontació amb les plataformes al control indirecte de les infraestructures de l’atenció. El precedent és la transformació de Twitter en X després de la compra per part d’Elon Musk: no tant una manipulació directa de l’algoritme com un canvi del marc normatiu i cultural que reequilibra el clima discursiu i converteix Musk en un aliat mediàtic central. Aquest model s’amplia amb un ecosistema propagandístic més complex, basat també en creadors de contingut que connecten amb el públic jove.

 

Aquest gir anticipa l’estratègia amb TikTok: del discurs de prohibició a una governança pragmàtica basada en la segmentació als EUA, el control de dades i l’entrada d’inversors alineats. La diferència és d’escala: X estructura el debat polític explícit, mentre TikTok socialitza hàbits, llenguatge i identitat abans de la consciència ideològica. Així, TikTok USA esdevé la culminació d’un procés en què Trump passa de dominar l’atenció a governar el clima cultural que la fa possible.

 

9. Ofensiva legal i pressió sobre els mitjans (2024-2026)

 

Trump passa de deslegitimar els mitjans a intervenir-hi estructuralment mitjançant demandes judicials, pressió econòmica i intents de control indirecte sobre capçaleres i cadenes com ara The Washington Post, CBS News o CNN.

 

Ja no es tracta només que el públic no confiï en els mitjans, sinó que aquests operin sota estrès permanent, amb costos legals, reputacionals i empresarials creixents. És l’intent de condicionar les condicions materials del periodisme.

 

10. Normalització de l’autoritarisme mediàtic (2025-)

 

Després d’una dècada de disrupció, polarització, desintermediació i control indirecte de plataformes i mitjans, el trumpisme ja no opera com una excepció, sinó com un nou estàndard possible. Un canvi estructural: la normalització d’un model d’autoritarisme mediàtic dins una democràcia formal amb el suport de les empreses tecnològiques.

 

L’atac a Veneçuela i la captura de Maduro es transformen en accions dignes de pel·lícules de Hollywood. Trump controla el relat a través de les seves xarxes socials, les seves compareixences i uns canals federals controlats pel relat oficial. La Casa Blanca construeix el seu propi mitjà de comunicació, Wire. El Ministeri de la Veritat. No tornem a 2016, sinó a 1984.

 

Per saber-ne més:

BBC Mundo (2017, 23 de gener). «“Hechos alternativos”: la primera guerra de Donald Trump como presidente es contra los medios de comunicación». BBC News Mundo [en línia]. Disponible a: https://www.bbc.com/mundo/noticias-internacional-38718106

DE LLANO NEIRA, Pablo (2018, 18 de març). «Una consultora que trabajó para Trump manipuló datos de 50 millones de usuarios de Facebook». El País [en línia]. Disponible a: https://elpais.com/internacional/2018/03/17/estados_unidos/1521308795_755101.html

KESSLER, Glenn; RIZZO, Salvador; KELLY, Meg (2021, 24 de gener). «Trump’s false or misleading claims total 30,573 over 4 years». The Washington Post [en línia]. Disponible a: https://www.washingtonpost.com/politics/2021/01/24/trumps-false-or-misleading-claims-total-30573-over-four-years/

KELLY, Makena (2025, 30 de gener). «The ‘Contentification’ of Trump Policy». WIRED [en línia]. Disponible a: https://www.wired.com/story/trump-content-creation-dnc-election/

NEROZZI, Diana (2025, 2 de maig). «White House unveils Drudge Report-style website for positive Trump news». The New York Post [en línia]. Disponible a: https://nypost.com/2025/05/02/us-news/white-house-unveils-drudge-report-style-website-for-positive-trump-news/

PELLICER, Miquel (2025, 1 de octubre). «TikTok USA: Las claves del acuerdo». Periodismo Digital [en línia]. Disponible a: https://periodismo.substack.com/p/tiktok-usa-las-claves-del-acuerdo

SIDDIQUI, Faiz; THADANI, Trisha (2024, 15 de desembre). «Elon Musk put $277 million into the election. Now he’s $200 billion richer». The Washington Post [en línia]. Disponible a: https://www.washingtonpost.com/business/2024/12/15/elon-musk-trump-election-wealth/

 

Imatge de Portada:

Marxandatge electoral de Trump per les presidencials de 2020. Font: Pexels / Allen Beilschmidt Sr.

 

Citació recomanada

PELLICER, Miquel. «Trump: de la disrupció comunicativa a l’autoritarisme mediàtic». COMeIN [en línia], febrer 2026, no. 162. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n162.2610