La ciència no acaba en el laboratori ni en la publicació d’un article en una revista d’alt impacte. En el paradigma actual, la recerca només completa el seu cicle quan el coneixement retorna a qui el finança i el necessita: la societat. Sota aquesta premissa, vaig participar en el recent Congrés CoDI, en el qual es va debatre, entre altres aspectes, com la Ciència Oberta i la comunicació científica estratègica són les claus per democratitzar el saber i afrontar les complexitats del segle XXI.
La transformació de la ciència a Espanya no és només un desig ètic, sinó també un mandat normatiu. La Llei 14/2011 de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació (modificada el 2022) és clara: l’accés obert augmenta la transparència i millora la difusió científica. És en l’Article 38, on se situa la cultura científica com un eix transversal, on resideix el canvi real.
Ja no parlem només de publicar en obert per a altres investigadors –el marc legal i l’Estratègia Nacional de Ciència Oberta (ENCA 2023-2027)–, sinó de capacitar la ciutadania perquè participi de manera activa i responsable en la recerca; d’incentivar i reconèixer el paper del personal investigador en la divulgació i d’enfortir les Unitats de Cultura Científica i de la Innovació (UCC+I) com a ponts professionals entre l’acadèmia i la societat.
L’autora de l’article durant la seva intervenció en el Congrés CoDI 2026
Font: foto d’Andreu Sulé
Històricament, la divulgació s’ha vist com una activitat secundària per a les estones lliures del personal acadèmic. No obstant això, en el context de la reforma de l’avaluació (impulsada per coalicions com ara CoARA o per la declaració DORA), la comunicació científica es consolida com l’oxigen que permet que la ciència respiri fora del laboratori. Així, la comunicació ja no és un hobby, sinó que es converteix en una responsabilitat.
Si acceptem fons públics, tenim l’obligació ètica de retornar aquest coneixement. Això implica un canvi de mentalitat: la comunicació no és l’últim pas, sinó una part integral del procés investigador. Com assenyala la literatura recent, es tracta de passar del compromís de la societat amb la ciència al compromís de la ciència amb la societat.
Perquè aquest retorn sigui efectiu, necessitem perfils professionals especialitzats:
- El personal docent i investigador ha de formar-se per traduir la complexitat sense perdre el rigor.
- El periodista científic actua com a mediador i generador d’històries, analitzant l’impacte ètic i social de les troballes.
- Les Unitats de Cultura Científica + Innovació –impulsades per la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT)– des de 2007 tenen per objectiu divulgar ciència, tecnologia i innovació, fomentant vocacions científiques i millorant la cultura científica ciutadana a través d’activitats i formació, de manera que actuen com a motors institucionals per gestionar notes de premsa, esdeveniments i estratègies digitals, entre altres formats.
Narratives per a nous temps
Un dels majors reptes de la comunicació científica és la dicotomia entre precisió i claredat. L’objectiu no ha de ser simplificar –que pot desvirtuar el mètode–, sinó traduir conceptes abstractes en metàfores culturals compartides.
Per a això, les noves narratives ofereixen un ventall de possibilitats: des dels formats breus (TikTok/reels/fils, que són les portes d’entrada per captar l’atenció) fins als pòdcasts (ideals per humanitzar la ciència, cosa que permet que el públic escolti els dubtes i l’entusiasme de l’investigador), passant si és necessari per les infografies i la visualització de dades (crucials per combatre la infoxicació i explicar processos complexos de manera instantània) o fins i tot per la ciència ciutadana i la ludificació (en les quals el ciutadà deixa de ser espectador per convertir-se en part del procés de recollida de dades o d’experimentació).
Un altre aspecte clau, tot i que potser menys debatut, és la llengua. El predomini de l’anglès en la ciència facilita la col·laboració internacional, però genera una desconnexió local. Comunicar en les llengües pròpies (com ara el castellà o el català) no és només una qüestió d’identitat, sinó també d’impacte social directe. El ciutadà percep la ciència en la seva llengua materna com una cosa pròxima i aplicable. Un exemple recent és el naixement de La Conversa, la versió catalana de The Conversation, cosa que reforça la sobirania lingüística en la divulgació. A més, l’ús d’un llenguatge no sexista i accessible (lectura fàcil) garanteix que el progrés tècnic no deixi ningú enrere, especialment col·lectius amb més barreres d’accés.
A manera de conclusió, el retorn de la ciència oberta és un compromís amb la veritat i la transparència. Enfortir la comunicació científica és, en última instància, promoure una ciutadania crítica i informada, capaç de combatre la desinformació i de valorar la recerca com el pilar essencial del progrés que realment és.
Imatge de Portada:
Logo del congrés CoDI. Font: Grup SCIMAGO.
Citació recomanada
OLLÉ, Candela. «El retorn de la ciència oberta a la societat: la importància de la comunicació científica». COMeIN [en línia], març 2026, no. 163. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n163.2622
