Les festes nadalenques solen ser un dels principals aparadors de grans estrenes cinematogràfiques d’atractiu comercial. En aquest sentit, el 2021 no ha estat una excepció. Però, com bé sabem, el 2021 ha estat un any (un altre) complicat també per al cinema, que viu sumit en una situació d’incertesa sense precedents. En aquest article per a COMeIN, m’acosto, sense judici o voluntat valorativa, a tres estratègies molt diferents, tres pel·lícules molt diferents, però que tenen en comú la voluntat de tornar explícitament a un món cinematogràfic amb arrels que s’estenen a dècades enrere: Spider-Man: No Way Home, Matrix Resurrections i West Side Story.
A hores d’ara, ha quedat clar que és possible, fins i tot enmig d’una pandèmia aparentment interminable, que una pel·lícula per al gran públic, Spider-Man: No Way Home, tingui la capacitat de recaptar xifres equiparables als llunyans temps prepandèmics. Però, alhora, hem vist també que es tracta d’una situació excepcional. Així, altres pel·lícules basades en «propietats» àmpliament conegudes (allò que a Hollywood anomenen simplement IPs) s’han convertit en fracassos rotunds a la taquilla.
Les explicacions són complexes, i per a això recomano veus com les d’Elena Neira, experta de la UOC i col·laboradora en diferents mitjans de comunicació, entre els quals Business Insider, i que explica molt bé les possibles tendències de futur per al negoci del cinema, tant a sales com plataformes. Sense deixar de banda els possibles elements d’èxit o de fracàs, allò que em plantejo en aquest article és lleugerament diferent i menys ambiciós, fruit de la curiositat d’observar com tres de les pel·lícules més esperades, estrenades al desembre del 2021, coincideixen en un aspecte substancial: tornar explícitament a universos cinematogràfics anteriors. Tres films convertits en diferents formes de revisitar moments llunyans en el temps com el 2002 (Spider-Man), el 1999 (Matrix) o el 1961 (West Side Story). Com ho plantegen?
‘Spider-Man: No Way Home’
Imatge de ‘Spider-Man: No Way Home’
Font: Marvel Studios
No hi ha dubte que bona part de l’èxit del film prové de la seva connexió directa amb l’Univers cinematogràfic de Marvel (l’anomenat MCU) i de ser part d’una franquícia en marxa, iniciada el 2017: els Spider-Man protagonitzats per Tom Holland i dirigits per Jon Watts. És la que té un públic activat i la que menys depèn de revisitar altres temps del seu món cinematogràfic. Per què fer-ho, aleshores? Per l’aposta a llarg termini del recurs narratiu del multivers, provat ja en algunes de les sèries de l’MCU per a Disney+ (i, fins i tot, per l’èxit del film d’animació Spider-Man: Un nou univers, del 2018, independent de l’MCU). La popularitat del personatge, que ja havia generat dues apreciades franquícies anteriors (la dirigida per Sam Raimi amb Tobey Maguire i la de Marc Webb amb Andrew Garfield), la situava en una posició privilegiada per realitzar un experiment narratiu amb poc risc. Per si mateix, No Way Home tenia assegurat el públic jove que coneix bé «la versió Tom Holland» del personatge en els seus propis films i en els d’Els Venjadors, alhora que podia intrigar altres públics que coneixien encarnacions anteriors de l’heroi i de coneguts brivalls. En aquest sentit, l’altra gran aposta ha estat integrar aquest repartiment plural i intergeneracional en una narrativa coherent i que tingui sentit per a diferents públics, tant si coneixen més o menys la història dels Spider-Man cinematogràfics.
‘West Side Story’
Imatge de ‘West Side Story’
Font: 20th Century Studios
West Side Story respon a una pràctica clàssica de Hollywood, i té dos ganxos principals: ser un remake del musical dirigit per Robert Wise i el coreògraf Jerome Robbins el 1961, i tenir un director mític, Steven Spielberg. Per descomptat, es tracta d’una aposta de més risc en ser un musical, gènere de rendiment incert i adreçat a un públic adult que no és el que assisteix majoritàriament a les sales, juntament amb la condició de «clàssic atemporal de Hollywood» del film original. Malgrat les bones crítiques rebudes i, possiblement, de les seves possibilitats de tenir una carrera comercial més perllongada, West Side Story 2021 no ha trobat el seu públic. Com a «retorn» al món narratiu, West Side Story ha respectat l’estructura bàsica i els números musicals (tot i que no sempre en el mateix ordre per reforçar la història), amb múltiples picades d’ullet, però també notables diferències visuals, alhora que reforça l’estructura narrativa més contemporània, ajustant el background i motivacions dels personatges i escenaris, portant el «tema dramàtic» al primer pla i oferint un «cara a cara» clau entre el clàssic personatge d’Anita i un nou personatge, Valentina, interpretat per Rita Moreno, qui va ser Anita en la versió original. Un treball respectuós amb el film i, de fet, el musical original, però amb uns senyals d’identitat pròpia, com si ens trobéssim davant una ambiciosa nova versió d’una òpera, seixanta anys després.
‘Matrix Resurrections’
Imatge de ‘Matrix Resurrections’
Font: Warner Bros. Pictures
I acabo amb el més estrany del lot, a més de ser l’únic dels esmentats que, almenys als Estats Units, s’ha estrenat també en plataformes. Matrix Resurrections opta per la via metacinematogràfica, i es converteix en un cercle al voltant del film original, citat i mostrat explícitament en el film (encara que els personatges es refereixin a Matrix com a «joc»), el seu valor cultural, les seves múltiples interpretacions, alhora que la seva condició de franquícia de Hollywood, qüestionant-se les motivacions per tornar a aquest món narratiu en aquesta fam contínua d’explotar-ho tot sense fi (per tant, qüestionant-se si mateixa). I alhora, oferint una història coherent amb la trilogia original, jugant amb els personatges i bona part del repartiment original, i també nous personatges que manifesten la seva admiració per Matrix. I, a això, hi afegiria una altra capa, la de la connexió autoral que fa Lana Wachowski, una de les directores de la trilogia original, amb la seva sèrie Sense8, en recuperar part del seu repartiment (com a tripulants d’una mateixa nau) i una connexió narrativa (la transmissió de poders de diferents persones a una). Un equilibri arriscat i que ha resultat també el més controvertit. Per tant, és la proposta més obertament postmoderna (com ho era el film original), que s’autocita, s’homenatja, es reprodueix, es remescla i es parodia (sobretot, com a «producte»). Això sí, malgrat la transcendència cultural de Matrix, parlem d’un IP que no ha tingut presència entre el públic des de fa gairebé vint anys.
Alguna cosa més que cameos
Amb totes les diferències òbvies, hi ha un factor en comú: recórrer a actrius i actors que identifiquem d’aquests universos llunyans, des de Rita Moreno (West Side Story), a Tobey Maguire, Alfred Molina o Willem Dafoe (Spider-Man) o Keanu Reeves i Carrie-Ann Moss (Matrix), entre els més coneguts. Aquesta solució de repartiment recuperat serveix com a homenatge convertit, de pas, en estratègia promocional i com a continuïtat –i marca d’autenticitat– de les propostes. I tot i que el pes d’aquests personatges sigui molt diferent en cada cas, cap no es limita a ser un cameo, sinó que el seu pes estableix un vincle estret amb el món original i li dona en bona part sentit, fins i tot quan aquesta presència és subtil.
Per saber-ne més:
CROW, D. (2021). «West Side Story (2021) vs. West Side Story (1961): What Are the Differences?». A: Den of Geek [en línia]. Disponible a: https://www.denofgeek.com/movies/west-side-story-2021-vs-west-side-story-1961-the-differences/. [Data de consulta: 11 de desembre de 2021].
EHRLICH, D. (2021) «‘The Matrix Resurrections’ Review: The Boldest and Most Personal Franchise Sequel Since ‘The Last Jedi’». A: Indiewire [en línia]. Disponible a: https://www.indiewire.com/2021/12/the-matrix-resurrections-review-1234687110/. [Data de consulta: 21 de desembre de 2021].
GOODMAN, W. (2021). «Welcome to the Marvel Cinematic Multiverse: What No Way Home Means for the MCU’s Future». A: GQ [en línia]. Disponible a: https://www.gq.com/story/spider-man-no-way-home-mcu-multiverse-future-daredevil-kingpin. [Data de consulta: 20 de desembre de 2021].
NEIRA, E. (2022). «‘Millennials’, ventanas y otras tendencias que marcarán el futuro de las salas de cine en 2022». A: Business Insider. [en línia]. Disponible a: https://www.businessinsider.es/tendencias-marcaran-futuro-salas-cine-2022-984349. [Data de consulta: 6 de gener de 2022].
Banda Sonora:
BRASS AGAINST. (2021). Wake up: [Enregistrament sonor]. A: (Matrix Resurrections). WaterTower. Versió del tema de Rage against the machine per a The Matrix, 1999. https://open.spotify.com/track/5efxsp2ref23l392fjxi3c?si=10ef1a92d5e848cd
BERNSTEIN, L; SONDHEIM, S. (2021). America. [Enregistrament sonor]. A: West Side Story 2021. 20th Century Studios. https://open.spotify.com/album/16okzsg3mslgn69ik1puzi?si=e6d81e2701714b41
GIACCHINO, M. (2021). Monster Smash. [Enregistrament sonor]. A: Spider-Man: No Way Home. Marvel Studios. https://open.spotify.com/track/5fmffho3lmcw0wpkcwz77a?si=433f0735992c415a
Citació recomanada
ROIG, Antoni. Retorn a casa: tres maneres de tornar a un món cinematogràfic en temps de covid COMeIN [en línia], gener 2022, no. 117. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n117.2204
