The Pitt (Max, 2025-) s’inscriu en la tradició del drama mèdic televisiu nord-americà inaugurada per ER (NBC, 1994-2009), sèrie creada pel novel·lista i metge Michael Crichton. La continuïtat creativa entre totes dues produccions és significativa: John Wells, productor executiu d’ER des dels seus inicis, i R. Scott Gemmill, qui també va formar part de l’equip de guionistes d’aquella sèrie, conformen al costat de Noah Wyle el nucli productor de The Pitt.
Wyle, conegut per la seva prolongada participació a ER (Urgencias a España) com el Dr. John Carter, encarna ara al Dr. Michael «Robby» Robinavitch, metge de guàrdia a urgències. L’impacte de la sèrie en el panorama televisiu ha estat immediat i substancial. En la 77a edició dels Premis Emmy, el drama mèdic va obtenir cinc guardons: Millor Sèrie Dramàtica, Millor Actor Principal en Sèrie Dramàtica, Millor Actriu de Repartiment en Sèrie Dramàtica, Millor Actor Convidat en Sèrie Dramàtica i Millor Càsting en Sèrie Dramàtica. En recollir l’Emmy a Millor Sèrie Dramàtica, el creador i showrunner R. Scott Gemmill va dedicar el guardó al personal sanitari amb les paraules: «Respecteu-los/es, protegiu-los/es, confieu en ells/es». Per part seva, Noah Wyle va dedicar el seu premi als treballadors de la salut en actiu. El reconeixement de l’Acadèmia de Televisió va contribuir, a més, a revitalitzar l’interès del públic pel drama mèdic clàssic, impulsant el consum d’ER a plataformes digitals com ara Netflix.
Realisme formal: l’estructura en temps real com a dispositiu narratiu
Una de les decisions formals més rellevants de la sèrie és la seva estructura en temps real: cada episodi cobreix amb precisió una hora del torn de quinze hores, de manera que la temporada completa reprodueix la durada d’una jornada laboral a urgències. Aquest recurs narratiu no constitueix un mer artifici dramàtic, sinó que genera una experiència d’immersió que permet a l’espectador interioritzar l’acumulació de tensió, la fatiga cognitiva i emocional, i la cadència de presa de decisions sota pressió que caracteritza el treball en serveis d’urgències.
Aquest tractament del temps diegètic afavoreix, a més, una representació més fidel de les condicions reals del treball sanitari: la continuïtat de l’acció, sense el·lipsis temporals significatives, evita la idealització de la pràctica clínica i obliga a mostrar l’atenció mèdica com una labor humana ininterrompuda que exigeix recursos materials, suport institucional i reconeixement professional. La sèrie rebutja, així, la narrativa de l’heroi/heroïna individual en favor d’una representació coral i sistèmica de la medicina d’urgències.
Crítica estructural: privatització, recursos i governança sanitària
Més enllà de la seva dimensió dramàtica, The Pitt articula una crítica sostinguda a les condicions estructurals en les quals s’exerceix la medicina contemporània. La narrativa exposa amb rigor les conseqüències de l’amuntegament en els serveis d’urgències, la insuficiència de plantilles, la pressió administrativa sobre la presa de decisions clíniques i l’impacte de les retallades pressupostàries en la qualitat assistencial. La sèrie planteja, així mateix, una reflexió crítica sobre la incorporació acrítica d’eines tecnològiques –inclosos els sistemes d’intel·ligència artificial– a l’entorn clínic, subratllant que cap innovació tecnològica no pot substituir el judici clínic, l’ètica professional ni la competència emocional del professional sanitari. Cal assenyalar que la sèrie no explora en profunditat el potencial diagnòstic d’aquestes eines, la qual cosa constitueix una limitació deliberada de l’enfocament narratiu.
Tot i que la sèrie reflecteix les particularitats del sistema sanitari privat estatunidenc, el seu diagnòstic adquireix especial pertinència en el context espanyol i, de manera particular, en la Comunitat de Madrid, on el creixent protagonisme de grups hospitalaris privats i el debat sobre l’externalització de serveis sanitaris públics plantegen interrogants anàlegs. La sèrie funciona, així, com un advertiment: la garantia de condicions laborals dignes per als/les professionals de la salut no constitueix únicament una qüestió de justícia laboral, sinó un requisit estructural per a la qualitat assistencial i la seguretat dels pacients.
Salut mental dels i les professionals de la sanitat
A més, la ficció aborda amb una franquesa infreqüent la salut mental dels/les professionals de la sanitat. Al llarg de la temporada es representen, amb diferent grau de desenvolupament narratiu, situacions de depressió clínica, síndrome de burnout, trastorn d’ansietat amb episodis de pànic, pèrdues gestacionals durant la jornada laboral sense possibilitat d’abandó del lloc de treball, i altres manifestacions de sofriment psicològic derivades de l’exercici professional.
The Pitt evidència que l’exposició sostinguda a situacions d’alta complexitat emocional, l’extensió dels torns i la sobrecàrrega administrativa generen un impacte que transcendeix la fatiga física i s’inscriu en l’esfera de la salut mental. La ficció defensa que l’atenció a la salut psicològica dels/les professionals sanitaris/es no pot quedar relegada a l’àmbit del contractual o el tècnic, sinó que requereix suport psicològic estructurat, modificacions organitzatives i el desenvolupament d’una cultura institucional que reconegui i gestioni el cost emocional inherent a l’exercici de la medicina. Aquesta dimensió de la sèrie connecta directament amb la literatura científica sobre benestar professional en entorns d’alta exigència.
Dimensió ètica i rellevància sociopolítica
En un pla més ampli, el drama mèdic planteja interrogants de caràcter ètic que no admeten una resposta unívoca: com compatibilitzar l’eficiència sistèmica amb la dignitat dels qui sostenen el sistema?, com preservar la dimensió vocacional de la medicina quan la pressió institucional orienta la pràctica a criteris de rendibilitat? En retratar metges/sses en situació d’esgotament, pacients en situació de vulnerabilitat i conflictes institucionals de difícil resolució, la sèrie defensa que la qualitat de la medicina depèn tant dels seus professionals com de la societat que els sosté i del marc polític que garanteix les seves condicions de treball.
En el context de les mobilitzacions entorn de l’Estatut Marc, la sèrie funciona com a mirall i advertiment: el que ocorre quan s’ignora el benestar dels nostres metges/sses no és un problema gremial, sinó una fallada estructural amb conseqüències directes per a la població. D’aquesta manera, The Pitt transcendeix els límits del drama mèdic convencional per a constituir-se en un objecte cultural de notable densitat crítica, capaç d’articular rigor formal, anàlisi sistèmica i compromís ètic en un mateix relat.
NOTA:
Aprofito aquest article per expressar el meu agraïment a tots els/les metges/sses i, en particular, als qui formen part del meu entorn: Laia, Carlos, Ramón i Teresa.
Imatge de portada:
Cartell de The Pitt. Font: John Wells Productions / Max / R. Scott Gemmill Productions / Sky Studios / Warner Bros. Television.
Citació recomanada
LOPERA-MÁRMOL, Marta. «De la pantalla a la vaga: ‘The Pitt’ com a artefacte cultural en temps de precarització sanitària». COMeIN [en línia], abril 2026, no. 164. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n164.2627
