La comunicació de les plantes

La comunicació és una ciència relativament recent; també ho són la psicologia i la genètica, per exemple. Va haver-hi un bum científic en el segle XIX a moltes àrees del coneixement del qual va sorgir la psicologia (abans, els problemes que tracta els assumia la filosofia) i va haver-hi una altra explosió al llarg del segle XX que va originar el fenomen de la comunicació com a nova ciència del tesaurus de sabers.

Van ser, sens dubte, els canvis en els mitjans de comunicació de masses els que van posar de manifest la necessitat d’aprofundir en un procés d’intercanvi de missatges entre les persones i de persuasió de les unes sobre les altres, que abans i durant vint-i-cinc segles havia tractat la retòrica. El que no va canviar va ser el focus en el qual analitzàvem la comunicació. El focus estava en les persones i en els intercanvis de missatges entre elles. Per què? Perquè als nostres ulls sols les persones havien accedit a un grau superior d’evolució per a poder comunicar-se. Per a comunicar calia ser aquí a dalt. Per sota, i això encara està instal·lat com a lloc comú en la nostra societat, la resta de les espècies no es comuniquen; no amb la riquesa amb la qual ho fem nosaltres.

Investigant a les fronteres de la comunicació

Investigo des de fa anys a les fronteres de la comunicació per a desmentir aquests dogmes, només sustentats pel supremacisme d’espècie, el menyspreu a la resta dels habitants del planeta i la identificació de la comunicació amb el desenvolupament de les nostres capacitats cognitives.

Els animals comuniquen i les plantes també. El procés de la comunicació també se’ls pot aplicar. Ara ho comencem a saber. No estan lluny ni la resta d’animals ni el món vegetal que puguem distingir emissors, receptors, missatges, codis, canals i retroalimentacions. Els seus codis no passen per on passen els nostres, més abstractes. Els seus canals no reprodueixen les transmissions i recuperacions a través de sentits com els nostres, però es produeixen. En això estan embolicats ara etòlegs, biòlegs i botànics de tot el món. No molts, això és cert. Però quan comencin a obtenir resultats objectius, el nostre paradigma del coneixement farà un tomb copernicà.

Comunicació vegetal

Avui vull compartir una lectura, la que va ser la meva primera sobre la comunicació de les plantes. Es tracta del llibre Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal, del botànic italià Stefano Mancuso. Per ell vaig saber que els antics grecs intuïen una ànima en les plantes i que «els motius adduïts per a negar la intel·ligència de les plantes es fonamenten, encara avui, no en dades científiques, sinó sobretot en prejudicis i creences que habiten des de fa mil·lennis en la cultura humana» (Mancuso, 2015, pàg 6).

Mancuso explica des de la primera pàgina que les plantes són organismes sèssils (estàtics) i que van construir «un cos modular, mancat d’òrgans únics», com sí que van fer la resta d’animals. La immobilitat va transformar l’estructura de les plantes en un sistema en el qual els òrgans vitals no podien situar-se en un lloc concret, ja que haurien mort al primer atac d’un depredador. Aquests òrgans van deixar de ser únics per a constituir-se en unitats modulars repartides per tot el cos; la pèrdua d’una part del cos no posava en perill la subsistència, sinó que aquest podria reproduir-se encara que quedés només un cinc per cent de l’estructura. Tal com ell ho diu: les plantes són éssers dotats de nombrosos centres de comandament. I aquesta nova realitat ve acompanyada dels nostres sentits físics i de no menys de quinze més.

Però la revelació que més em va marcar en començar a conèixer la realitat de les plantes és que, efectivament, «les plantes parlen entre elles, reconeixen els seus familiars i donen proves de tenir caràcters diferents». Ja Darwin va tenir alguna intuïció sobre les plantes i després d’investigar-les i publicar la seva recerca (The power of movement in plants), va dir que estava convençut que existia «en l’arrel quelcom similar al cervell dels animals inferiors» (Darwin, 1880). En Francis, el seu fill, també va manifestar que les plantes eren éssers intel·ligents. I Mancuso (2015, pàg. 19) ho subscriu: «Les plantes, certament, posseeixen milers d’àpexs radicals, cadascun dels quals amb el seu propi “centre de càlcul”».

Amb les plantes ens succeeix el mateix que amb «els altres humans», els que no són com nosaltres (cadascun posa la diferència en l’aspecte que més el representa: la raça, la religió, la riquesa…): que els creiem inferiors perquè són diferents. Les plantes ens semblen menys vives que els animals, perquè creixen i es mouen lentament. Aquest estar fixes en un lloc i aquest tenir processos lents de canvi confon els humans, els qui, gairebé sempre, les tracten com a objectes i no com a éssers vius. Lamentable confusió.

Al que anàvem: les plantes comuniquen? És clar que comuniquen. El codi és diferent al nostre; el canal, també. Però comuniquen. La informació es transmet mitjançant senyals electromagnètics, hidràuliques i químiques, però arriba a qualsevol racó de la planta. Quan han de traspassar la informació a altres individus de la seva espècie, les plantes trien l’olor, a diferència dels mamífers que solen triar el so. Per això, diu Mancuso, quan passegem per un prat olorós a la primavera, ara mateix o en uns dies, no sols estem gaudint de l’aroma de les plantes, sinó que estem enmig de les seves comunicacions creuades.

Per saber-ne més:

DARWIN, Charles (1880). The power of movement in plants. Nova York: D. Appleton and Company.

MANCUSO, Stefano; VIOLA, Alessandra (2015). Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal. Barcelona: Galaxia Gutenberg.

Imatge de Portada:

Il·lustració de la portada del llibre de Mancuso i Viola. Font: Galaxia Gutenberg.