Després de dos anys ben estranys, ara pot ser un bon moment per qüestionar-nos la vida, en general, però també, en particular, coses com de quina manera compartim la professió del disseny, com ens relacionem amb els i les nostres col·legues, o si els festivals de disseny són un bon espai per fer-ho. Quin sentit tenen? Moriran? Han canviat? Canviaran?
Els festivals de disseny estan pensats per ser un espai de trobada entre professionals i estudiants, aportar inspiració, conèixer el backstage dels projectes, o el seu procés de treball, i, sobretot, fer networking.
Ara bé, de vegades, aquestes premisses donen lloc a biaixos que, al meu entendre, desvirtuen el format. Un dels elements que sovint es cola en els festivals són les conferències que se centren a mostrar uns treballs que es poden veure tal qual al web de qui els explica, un passi de diapositives que no aporta més valor que el que podríem veure asseguts davant l’ordinador o el mòbil. En segon lloc, sorgeix una tendència a convertir-se en un espai on es porten estrelles de rock que van fent gira per tots els festivals. Quan has vist la persona X al festival Y ja no cal que el vegis al festival Z, perquè són bolos calcats els uns als altres. Per acabar, també cal tenir en compte que no tothom té competències comunicadores. Una persona pot ser molt bona dissenyadora, però no saber explicar, engrescar o crear un fil narratiu que enganxi qui l’escolta, i aquestes no són tasques senzilles.
Podem afegir a aquestes observacions, com a contratemps, el context de la pandèmia. Als festivals tal com els havíem conegut fins al 2020, s’hi trobaven cent, dues-centes, tres-centes persones, que passaven hores dins un espai tancat i se saludaven i s’abraçaven en els moments de descans. Alguns festivals es van adaptar a la situació amb rapidesa.
Festivals adaptats a la pandèmia
En són exemples el BLANC! 2021, que, amb un temps rècord, va crear un metavers en el qual es podia interactuar amb la resta de persones assistents mentre gaudien del festival, o Serifalaris 2020, que es va convertir en un autocinema, on qui hi anava compartia cotxe amb la seva bombolla de convivència, mentre escoltava les conferències a la ràdio i les veia en un projector gegant. Fins i tot, en temps de pandèmia, es va gestar la primera edició de Latent Festival, que es va inaugurar el 2021, amb l’objectiu de tornar a retrobar les persones interessades en l’àmbit del disseny en una ciutat sense tradició festivalera com ara Terrassa.
El metavers de BLANC! 2021
Font: Blanc! Festival
I, doncs, com tornem als festivals? Per una banda, molta gent s’ha acostumat al format online i potser ara li fa més mandra desplaçar-se. Per contra, hi ha qui té ganes de retrobar-se i abraçar-se de nou. Hi ha companys i companyes de professió que quasi no es troben si no és en un festival, així que és un punt de trobada quasi sagrat per a molts dissenyadors i dissenyadores.
Serifalaris 2020
Font: Serifalaris
Com poden mutar els festivals de disseny per no morir?
Crec que el pilar que han de cercar és l’emoció. Més que veure projectes l’un darrere l’altre durant hores, han de compartir emocions, arribar al públic per una via més íntima i significativa. Les conferències que més recordo són aquelles que m’han emocionat, com la de Pepe Cruz Novillo al BLANC! del 2013 (la podeu recuperar al web de Cruz más Cruz), amb un llarg aplaudiment apoteòsic del públic, o, més recentment, la conferència de María Rufilanchas (Teta&Teta), al Serifalaris del 2022, en què mostrava projectes socials profunds i plens de sentit.
Un altre aspecte important és que com més inter(i trans)disciplinari sigui el contingut, molt millor. I no parlo de barrejar diferents visions del disseny, sinó d’incloure persones que no tinguin res a veure amb la disciplina. Si el que veiem és allò que ja coneixem, o que és afí al nostre llenguatge o procés de treball, no hi ha creixement. En relació amb aquest punt, afegeixo que com més qüestionaments ens aporti el festival, millor. Aquests esdeveniments han tendit a l’endogàmia i, de vegades, acaben reforçant la raó que ja portàvem integrada abans de començar. En definitiva, que anar a un festival sigui respirar aire fresc de veritat.
Per acabar, i tenint en compte que quadrar timings i logística és complicat, integrar la possibilitat d’interactuar més i millor entre la persona que fa la ponència i el públic. Torn de preguntes ben organitzat, espai per trobar-se i comentar la jugada, etc.
Sigui com sigui, muntar un festival de disseny comporta un esforç enorme, que sovint es compagina amb la feina del dia a dia d’un estudi o d’una empresa, així que espero que aquest article es percebi més com una reflexió –que és el que vol ser– que com una crítica gratuïta.
És possible que la reflexió que acabes de llegir sigui extrapolable a altres tipus de festival, de fotografia, cinema o música, per exemple. Repensem els festivals i fem que esdevinguin experiències que ens aportin valor, emoció i inspiració.
Visca els festivals!
Proposta de festivals de disseny:
BLANC! (Vilanova i la Geltrú)
Festa del grafisme (Portbou)
Latent Festival (Terrassa)
Selected (Bilbao)
Serifalaris (Getxo)
Citació recomanada
MASSAGUER, Lluc. La vida o la mort dels festivals de disseny? COMeIN [en línia], juliol 2022, no. 123. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n123.2246
