Als festivals, a les conferències, en els casos d’èxit que ens mostren mentre estudiem disseny, veiem projectes impactants, amb conceptes innovadors, peces que requereixen una gran inversió de temps, col·laboracions internacionals o amb professionals d’alt nivell. Però, com s’ha arribat fins allà? Des d’on partien, quin suport econòmic hi havia darrere, quin suport familiar o quantes hores es podia permetre treballar qui va dissenyar aquests projectes tan espectaculars?
Quan es parla d’un procés de disseny, de com s’ha realitzat un projecte, o bé s’explica que s’ha fundat un estudi o agència, no s’acostumen a abordar les condicions en les quals s’ha pogut fer. Com en tot a la vida, hi ha qui té més recursos, siguin econòmics, de temps o de suport familiar. I sí, també es pot dissenyar des del privilegi. Tenir un coixí econòmic important o venir d’una família de classe alta, amb el tipus de contactes que això representa, ens pot permetre triar els projectes que volem fer o dir que no a aquells que ens semblen poc interessants. Ens permet emprendre amb més seguretat o deixar una feina estable (però sovint poc motivadora) per muntar el nostre propi estudi.
Mentre pensava en aquest article, em va aparèixer a Instagram una il·lustració del Javi Royo que explicava molt bé això a què em refereixo.
Il·lustració del Javi Royo que al·ludeix als ‘paracaigudes’ familiars
Font: © Javi Royo
La bombolla dels festivals i les conferències
Sembla que es premiï arriscar-se, en una mena de «romanticisme del risc» que invisibilitza completament les condicions materials i contextuals de cadascú. El famós «Has de sortir de la teva zona de confort!» depèn molt del context que t’envolta. El mal que ens puguem fer en la caiguda depèn de la xarxa de seguretat (o del paracaigudes, en el cas de la il·lustració de Royo) de la que disposem, i això passa per tenir suport econòmic, però també per tenir algú que es dediqui a la resta d’aspectes vitals com poden ser la cura familiar o la gestió domèstica, entre d’altres, mentre nosaltres ens podem focalitzar en la feina.
Aquesta xarxa de seguretat permet comprar temps i aquest temps serveix per experimentar més i millor, per fer projectes personals, per disposar de recursos i materials als quals podem accedir sense gaires restriccions, etc. Però aquests casos no són la majoria. No tothom es pot permetre entrar en un assaig-error infinit amb la tranquil·litat que, si no hi ha un retorn econòmic, només hauran perdut temps. En canvi, però, el que es mostra als festivals o conferències de disseny, com a exemples de notorietat, són aquella minoria que ha arribat a l’èxit, sovint, amb una xarxa de seguretat sota els seus peus.
Contextualitzar els casos d’èxit
És per tot això que des d’aquí reivindico afegir aquest tipus de context a l’hora de mostrar projectes o casos d’èxit. A les xerrades, als premis o als festivals de disseny sempre veiem els guanyadors o guanyadores, aquells qui van arriscar i els va sortir bé. Veiem, doncs, una veritat a mitges. Ningú puja a un escenari a dir: «Vaig poder llançar aquest projecte experimental de tipografia perquè la meva família pagava el lloguer de l’estudi durant els primers dos anys» o «Vaig poder dedicar 15 anys de la meva carrera a tancar-me a un estudi d’art gràcies al fet que a casa hi havia algú que mantenia la cura dels nostres fills». Tot plegat genera una enorme frustració a dissenyadors i dissenyadores joves, de classe treballadora, que pensen que el problema de no arribar a aquest èxit és la seva falta de talent o de valentia, quan en realitat és, moltes vegades, una falta de capital o de recursos.
I en el dia a dia d’aquests dissenyadors o dissenyadores primerenques, que no disposen d’una xarxa de seguretat, què passa quan, per omplir la nevera o poder pagar un lloguer, han de fer projectes que no els agraden o que clarament no guanyaran mai cap premi (una fita que sembla marcar l’èxit de qualsevol professional del disseny)? El privilegi et permet rebutjar projectes que no s’alineen amb els valors estètics de la professió (la dels premis i els festivals de disseny), però fer catàlegs de cargols industrials, maquetar pàgines i pàgines de llibres de text o dissenyar les targetes per a una botiga de barri és totalment digne.
De la mateixa manera que als llibres de cuina et diuen el temps de preparació, els «estudis d’èxit» haurien de fer un exercici d’honestedat, en aquest sentit, quan divulguen els seus projectes. Des d’aquí demano una pedagogia del disseny més realista: que els i les professionals expliquin, també, com compaginen la feina precària amb els projectes personals, i que es premiï l’enginy de la supervivència tant o més que l’estètica del privilegi.
Dit tot això, aquest article ha estat escrit, també, des del privilegi d’una dona blanca, europea, amb una feina estable, amb una casa on dormir i una nevera que pot estar sempre plena. Em sembla un molt bon exercici que cadascú identifiqui els seus nivells de privilegi i que, després, els qüestioni a qui li explica casos d’èxit o li mostra projectes premiats.
És molt interessant conèixer, i s’ha de continuar explicant, com s’ha creat una tipografia, quin concepte ha estat el disparador d’una idea brillant, què s’ha fet fins a arribar a una imatge final, com s’ha gestionat el temps o quanta gent ha treballat en aquell projecte, però és del tot imprescindible afegir, també, una capa de context real a tots aquells projectes de disseny que divulguem.
Per saber-ne més:
MASSAGUER, Lluc. Dissenyar i ser client/a alhora: autoencàrrecs i projectes personals. COMeIN [en línia], febrer 2022, no. 118. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n118.2209
Imatge de Portada:
Fotografia d’una xarxa en primer pla. Font: Unsplash / Andrés Canchón
Citació recomanada
MASSAGUER, Lluc. «Dissenyar des del privilegi i la importància de posar context». COMeIN [en línia], juny 2026, no. 166. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n166.2643
