III Seminari d’Estudis Culturals: «Cultura o barbàrie. Tensions entorn de la cultura en el segle XXI»

Des de l’inici, la trobada va mostrar la vocació crítica i transversal que caracteritza el treball del Grup de Recerca en Aprenentatges, Mitjans i Entreteniment (GAME), organitzador del seminari. Les intervencions van convidar a entendre la cultura no sols com un conjunt de pràctiques simbòliques o creatives, sinó, sobretot, com un camp de conflicte on es disputen sentits, recursos i formes de vida. La reflexió col·lectiva de les persones participants va girar entorn d’un eix comú: pensar la cultura des de les seves materialitats i des de les estructures socials que la condicionen, en lloc de concebre-la com un refugi autònom o neutral. Aquesta mirada, situada i política, va marcar el to d’unes jornades en les quals el pensament crític es va entendre com una forma d’intervenció en el present.

La primera jornada

La conferència inaugural, a càrrec de Nizaiá Cassián Yde, doctora en Psicologia Social i professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, va obrir la primera jornada amb una mirada incisiva sobre la materialitat del treball cultural. Sota el títol «Cultures indòmites en disputa: Tibar els sentits del cultural enfront de la precarització, la productivitat i la despulla», Cassián va problematitzar la incorporació del discurs de la creativitat en les lògiques neoliberals d’explotació i d’especulació urbana. La seva intervenció, arrelada en el feminisme marxista i en una geografia crítica i decolonial, va articular un recorregut genealògic per les relacions entre cultura, economia i poder, desafiant la retòrica del «valor cultural» com a motor regenerador de la ciutat i del mercat. Enfront de la captura institucional de la cultura com a recurs econòmic, va defensar la necessitat de repolititzar la imaginació cultural i de reconstruir els vincles entre producció simbòlica i justícia material. En la seva intervenció, la conferenciant va reivindicar els ecosistemes crítics que persisteixen en els marges, col·lectius, afectius, autogestionats, com a espais de resistència i reinvenció del comú, en els quals la cultura pot tornar a pensar-se com a pràctica emancipadora i no com a engranatge del capital. La conferència de Cassián va donar lloc a un prolongat i estimulant diàleg amb el públic que marcaria la dinàmica de la resta del seminari: sessions obertes, amb debats tan entusiastes com densos, en les quals la conversa es va convertir en una forma de pensament compartit.

La taula «Treball cultural, participació i desigualtat» va donar continuïtat a aquestes reflexions, reunint una comunicació de Paula González, Daniel Candil i Juan David Perdomo, amb la de Nicolás Barbieri i Mariano Martín Zamorano, en un diàleg que va abordar la cultura com un espai travessat per les tensions entre precarietat, poder i emancipació. La primera, fruit de la recerca d’un equip de la Universitat Complutense de Madrid, va presentar un estudi sobre les experiències laborals en la indústria cinematogràfica des de la sociologia crítica del treball, mostrant com la creativitat pot mobilitzar la passió i els afectes per a sostenir l’explotació. En representació de l’equip responsable de la recerca, González va identificar els marcs morals que legitimen la precarietat (el sacrifici, la vocació, l’amor a l’ofici) i va assenyalar, al mateix temps, els intersticis on emergeixen formes de resistència col·lectiva i d’agència subjectiva. Per part seva, Barbieri i Martín Zamorano, de la Universitat Oberta de Catalunya, van analitzar les polítiques culturals de Barcelona entre 2015 i 2023 per examinar com la desigualtat cultural es construeix com a problema públic. La seva comunicació va revelar la coexistència de marcs institucionals orientats a la inclusió i de discursos crítics que qüestionen aquesta mateixa noció i reivindiquen una politicitat radical basada en la redistribució del poder i l’autogestió cultural.

Totes dues intervencions van subratllar la necessitat d’articular la crítica del treball cultural amb la crítica de les polítiques culturals, evidenciant que les condicions de precarietat, participació i legitimitat simbòlica formen part d’un mateix entramat estructural. La taula va situar així en el centre una qüestió crucial: com pensar el treball cultural no sols com a problema econòmic o laboral, sinó com a camp de disputa política i de producció de sentit en el marc del capitalisme contemporani.

La sessió que va obrir el bloc de la tarda, «Mirades decolonials i feministes a la cultura», va reunir a Marta Roqueta-Fernàndez, Josetxo Cerdán i Miguel Fernández Labayen, i Paulo Celso da Silva, en una exploració de les relacions entre representació, poder i resistència. Roqueta-Fernàndez va proposar una lectura feminista i decolonial dels mitjans com a espais travessats per violències estructurals, en els quals l’objectivitat o la imparcialitat periodística operen com a ficcions ideològiques que reprodueixen subjectivitats masclistes. Va defensar la necessitat de repensar la llibertat d’expressió i la veritat informativa des d’una epistemologia situada i feminista. Cerdán i Fernández Labayen van presentar l’experiència Maldito niño, un projecte de pedagogia crítica i creació audiovisual sobre l’arxiu colonial espanyol que ressignifica les imatges del passat des d’una perspectiva reparadora, convertint l’arxiu en un espai de memòria contrahegemònica. Finalment, Paulo Celso da Silva va analitzar la transformació de l’antic complex ferroviari de Sorocaba (el Brasil) des de la crítica al discurs de la «economia creativa», mostrant com la retòrica del desenvolupament cultural pot emmascarar processos de gentrificació i despossessió.

En conjunt, la taula va proposar un desplaçament epistemològic decisiu: pensar la cultura no com un repertori de significats, sinó com un camp de forces on s’inscriuen la memòria, el cos i el territori, i on les perspectives feministes i decolonials obren esquerdes des de les quals imaginar altres formes de vida en comú.

El dia va concloure amb una estimulant taula sobre «Cultura i tecnologia», amb intervencions de Swaeny Nina Kersaan; Juan Linares-Lanzman i Andrea Rosales; i Enric Senabre Hidalgo i Ricard Espelt. Les tres propostes van coincidir a analitzar la tecnologia no com a eina neutra, sinó com a dispositiu de poder i subjectivació que modela afectes, imaginaris i formes d’agència. Kersaan va proposar una lectura del videojoc i de la cultura de plataformes com a sistema d’optimització simbòlica, en el qual l’usuari interioritza la lògica del rendiment pròpia del capitalisme digital. Linares-Lanzman i Rosales van abordar l’edadisme visual en les intel·ligències artificials generatives, mostrant com els algorismes amplifiquen biaixos culturals sobre el cos i l’edat. Finalment, Senabre Hidalgo i Espelt van presentar pliegOS.net, un projecte de coescrpitura de zines que reivindica la creació col·laborativa i artesanal enfront del determinisme algorítmic.

La taula va traçar una reflexió lúcida sobre la cultura digital com a camp de disputa simbòlica, on s’enfronten les lògiques d’automatització i les possibilitats de reapropiació crítica. Pensar la tecnologia, com van subratllar les ponències, exigeix fer-ho des de la seva materialitat política, reconeixent tant el seu poder de control com el seu potencial emancipador.

La segona jornada

La segona jornada es va obrir amb la conferència d’Ingrid Guardiola, «El laberint tecnosocial i els seus mites», una exploració dels mecanismes de servitud, burocràcia i automatització que travessen la producció cultural contemporània. Guardiola va reivindicar la necessitat de reconquerir el temps del pensament i de resistir els protocols de productivitat que colonitzen la creació, situant la cultura en el centre d’una disputa entre emancipació i captura institucional.

Les taules que van tenir lloc a continuació, «Capital cultural i poder» i «Economia política», van aprofundir i van ampliar els marcs del debat. En la primera, Clara Heras Martínez i Vicente Rodríguez Ortega van analitzar les llistes top dels mitjans culturals com a dispositius de canonització que modelen la noció mateixa de valor estètic, mostrant com les jerarquies consagren determinades geografies, gèneres i cossos, i invisibilitzen uns altres. Al seu torn, Alonso Escamilla va explorar l’associacionisme juvenil com a forma emergent de redistribució del capital cultural, mentre que Renata Cavalcante va presentar una recerca amb joves de les perifèries de Fortaleza (el Brasil), on les pràctiques digitals es converteixen en eines de resistència enfront de l’exclusió mediàtica.

En la taula «Economia política», Luis Felipe Oyarzún va revisar l’obra de Bernard Stiegler per pensar la cultura com a farmacologia del desig en el capitalisme digital, una lluita per transformar l’addicció en atenció i per reinventar una economia libidinal que retorni al pensament la seva potència creadora. Ramon Ribera Fumaz, per part seva, va proposar una lectura dels imaginaris urbans tecnollibertaris com a símptoma d’un capitalisme que combina innovació i exclusió, defensant la necessitat de repensar la ciutat com a espai de futur comú.

Totes dues taules van oferir un tancament teòric de gran densitat, en què la cultura es va revelar no com a refugi enfront del poder, sinó com el mateix escenari on es negocien les formes de vida contemporànies: entre cànon i subversió, entre desig i control, entre utopia tecnològica i precarietat social.

Tancament de les jornades i conclusions

El tancament de les jornades va ser a càrrec de Toby Miller, qui va tornar a situar la universitat en el centre de la discussió amb la seva conferència «La Universitat arruïnada?». Fidel al seu estil provocador, Miller va reprendre les genealogies crítiques dels estudis culturals per reflexionar sobre el paper de la institució universitària en temps de desfinançament, burocratització i pèrdua d’autonomia intel·lectual. El seu diagnòstic va ser tan lúcid com incòmode: la universitat contemporània, atrapada en la lògica del rendiment i l’auditoria, i sotmesa al feroç atac de l’intel·lectualisme, corre el risc de convertir-se en una empresa de gestió del coneixement sense pensament. Enfront d’això, va reivindicar la tradició insurgent dels estudis culturals: si la cultura és un camp de poder, el pensament ha de continuar sent un camp de resistència.

El seminari va plantejar un debat coral que va retornar les discussions teòriques i filosòfiques al terreny del quotidià: el treball precari, la saturació digital, les tensions entre activisme i acadèmia, i la necessitat de crear espais comuns per pensar i actuar. «Cultura o barbàrie» no va anar només un títol, sinó una pregunta que va travessar cada intervenció: com sostenir la cultura sense reproduir els mecanismes d’exclusió, explotació i desigualtat que l’habiten? En temps de polarització i crisi, el seminari va oferir quelcom que no sempre trobem en els espais acadèmics: una conversa viva, situada i conscient de la seva pròpia fragilitat.

El Seminari d’Estudis Culturals és una iniciativa del Grup de Recerca en Aprenentatges, Mitjans i Entreteniment (GAME), que forma part del Centre de Recerca Interdisciplinari en Transformacions Socials i Culturals (UOC-TRÀNSIC). Des de la seva creació, GAME ha fet dels estudis culturals un dels eixos vertebradors de la seva activitat investigadora, abordant les relacions entre cultura, mitjans, educació i poder des d’una perspectiva crítica, interdisciplinària i compromesa amb la transformació social. El seminari s’ha consolidat com un espai de trobada per a repensar la cultura contemporània i les seves tensions, i per a continuar construint col·lectivament una tradició de pensament situada, oberta i política.

Imatge de Portada:

Fragment del cartell del seminari. Font: GAME/UOC

Citació recomanada

SÁNCHEZ-NAVARRO, Jordi. «III Seminari d’Estudis Culturals: «Cultura o barbàrie. Tensions entorn de la cultura en el segle XXI»». COMeIN [en línia], novembre 2025, no. 159. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n159.2580