En aquest article, em centraré en dos comptes populars de recomanació musical en xarxes socials que, de maneres diferents, i des del més profund de la nostra cultura algorítmica, recuperen el plaer de descobrir discos i d’escoltar amb una atenció plena. I ho fan amb una manera de crear contingut amb un accent intergeneracional, espontani i quotidià… «Què escoltarem avui?».

El passat mes de maig va tenir lloc el cicle de conferències Pint of Science, que des de l’any 2013 fa arribar la recerca més puntera als bars de moltes localitats catalanes i d’arreu del món. Des del grup de recerca Mediaccions, vam organitzar la presentació «Els llibres et parlen? Escolta el Disseny», una xerrada amb finalitat divulgativa per tal de compartir coneixements sobre tres conceptes presents en la nostra recerca, que son l’agència material, els sentits i el disseny.

Aquest 2025 farà deu anys que vaig llegir la meva tesi doctoral sobre la ràdio musical pública a Espanya. Com passa el temps! Aprofito l’efemèride per sotmetre a un examen de servei públic les onze emissores que van ser objecte del meu estudi que continuen actives en l’actualitat. Espòiler: totes aproven.

En aquest article, es proposa una anàlisi ràpida de la comunicació que caracteritza polítics com ara Trump o Díaz Ayuso. Sabem que som davant d’un líder o un moviment corrosiu de la democràcia i de les institucions democràtiques quan, en la comunicació, apareixen quatre ingredients anàlegs als que provoquen la corrosió dels metalls més sòlids. Tothom sap que la corrosió exigeix humitat, sals, temperatura i oxigen. En la corrosió democràtica també es generen aquests quatre ingredients des de la comunicació.

Ja se sap que els models d’intel·ligència artificial (IA) generativa són capaços de crear imatges sorprenents a partir d’una sola frase. Aquesta tecnologia té un clar impacte en les indústries culturals, els mitjans de comunicació i la publicitat. De fet, les imatges i vídeos generats per IA abunden arreu, particularment en l’àmbit publicitari. Tot i que l’eficiència en la creació d’imatges sembla impressionant, és necessari avaluar el contingut que aquests models generen.

Josep Artigas i Ojeda (Barcelona, 7 de març de 1911 - 15 d’octubre de 1991) va ser un dels dissenyadors gràfics, cartellistes i publicitaris més destacats de l’Espanya de la segona meitat del segle XX. Amb la seva característica pipa, dret a l’estudi davant el cartell, col·locat en un cavallet talment com si fos un quadre, és un exemple d’una època en què l’ordinador era inexistent en el disseny gràfic i els pinzells i tècniques com ara el collage eren bàsics en tot el procés creatiu.

Quin és el gènere audiovisual que millor dona veu i il·lumina la memòria col·lectiva? Quina materialitat artística evoca millor la importància del temps viscut? Em disposava a pensar sobre aquestes qüestions centrals per al meu projecte de recerca sobre arqueologies visuals en aquest article escrit un xic a correcuita −com ho fem quasi tot en aquesta vida−, quan, de sobte, els ritmes es detenen. M’avisen que ha mort Antoni Mercader, investigador, creador i teixidor d’infinites aliances culturals durant més de cinquanta anys a Catalunya. La vida interromp el flux de la producció acadèmica i imposa el tempo del dol: frenar i caminar enrere.

Fa només uns dies que ha sortit a la llum Inteligencia Artificial: retos y oportunidades para la formación y el empleo en el ámbito de la Comunicación (2025), publicat per Comunicación Social Ediciones y Publicaciones. El llibre, editat per Jordi Sánchez-Navarro (director dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC) i Pedro A. Hellín Ortuño (professor titular de l’Àrea de Comunicació Audiovisual i Publicitat en la Universitat de Múrcia), analitza la irrupció de la intel·ligència artificial en l’àmbit de la comunicació, en un sentit ampli.

«Per educar un infant, cal una tribu sencera», resa un proverbi africà esgrimit sovint pel pedagog, filòsof i escriptor José Antonio Marina. La inquietant alhora que suggeridora minisèrie de Netflix Adolescence (2025) capgira aquest axioma magistralment per plantejar-nos una qüestió tan apressant com punyent: què cal per deseducar aquest infant fins a aconseguir que entri en la pubertat –alerta spoiler– convertit en un monstre? N’hi ha prou amb una tribu (en aquest cas, una tribu molt tòxica) o calen també altes dosis de negligència educacional?

Entre el sisme submarí informatiu d’aquests últims mesos, s’ha colat en el debat públic una sèrie que ha batut rècords i que no deixa indiferent ningú. Es tracta d’Adolescence (2025), sèrie emesa per Netflix que ha fet córrer rius de tinta amb opinions que aborden diferents fronts. En el relat, les xarxes socials exerceixen un paper clau i es posa de manifest no només la bretxa generacional, sinó també la incidència de certes actituds, posicionaments o ideologies, especialment, entre els joves.