Recentment vaig tenir l'oportunitat d'assistir, juntament amb el meu col·lega Jordi Sánchez Navarro, al simposi Communities in the Digital Age, a la Christ Church University de Canterbury. D'entre les diferents ponències presentades, em va cridar especialment l'atenció un estudi sobre comunitats de joves que, a través de l'eina de microblogging Tumblr, expressen visualment la seva passió nostàlgica per una estètica romántica i malenconiosa pròpia del segle XIX i principis del XX.

La nova societat del coneixement és, en realitat, una societat de l'entreteniment. Aquest és el canvi copernicà produït com a conseqüència de l'extensió dels canals de comunicació a tots i cadascun de nosaltres. Davant de la hiperinflació d'informació, generada també per qualsevol de nosaltres a través de qualsevol dispositiu, només la informació més atractiva i captivadora aconsegueix cridar la nostra atenció. És un fenomen nou i de conseqüències encara inimaginables.

Per bé o per mal, en els últims temps sentim parlar constantment sobre creativitat i innovació, així com de conrear i retenir el talent. Sigui com a túnel de sortida de la crisi econòmica, sigui per a criticar la falta de creativitat en els nostres sistemes educatius, aquestes expressions apareixen en boca d'empresaris, periodistes i polítics en nombroses ocasions. Podríem dir, en paraules de José Antonio Marina, que vivim una "bombolla de la creativitat", com la immobiliària, encara que els efectes de la seva possible punxada mai serien tan devastadors com en el primer cas.

La revista Admap acaba de publicar un interessant estudi realitzat per McCann New York on es revisen els conceptes associats a la publicitat, que sembla que comença a veure’s antiquada. Tot apunta que els joves creatius actuals es senten més atrets per altres indústries, com les tecnològiques.

Tot i que amb molt endarreriment en relació a d’altres països, la llei de transparència espanyola de mica en mica va arribant. El Consell de Govern va aprovar el Projecte de Llei el juliol de 2012, i va sotmetre el text a opinió pública. Ara, envoltat de polèmica, ha entrat al Congrés i continuen les negociacions. Però, com s’implementarà la llei per a evitar que un allau d’informació provoqui desinformació?

Les competències individuals dels empleats o dels potencials empleats són (o poden esdevenir) un actiu de coneixement clau de les organitzacions. Les formes tradicionals de presentar-les, avaluar-les i documentar-les, el clàssic currículum, s’han quedat curtes avui dia. Fins i tot poden estar amagant, com quan un tresor queda ocult, una part important dels nostres coneixements i capacitats.

Sota aquest títol, “La creativitat en l’era social”, el  passat 28 de maig va tenir lloc a la seu de Foment del Treball de Barcelona una jornada per reflexionar sobre el procés creatiu després de la irrupció dels mitjans socials.  La idea preconcebuda que la tecnologia i l’entorn digital han capgirat la manera en què es pensen les campanyes publicitàries va esdevenir en si mateixa una idea capgirada: calen més ments, però valen els mateixos processos.

El vincle entre història i periodisme es fa present no poques vegades. Treballar sobre fets, passats o actuals respectivament, i aplicar tècniques semblants per indagar sobre els esdeveniments són alguns dels arguments emprats per aquells que intenten justificar l’existència de llaços entre ambdues disciplines. No obstant això, una mirada detallada ens permet comprovar que, més enllà dels continguts reflectits en les notícies, la premsa ofereix una imatge de la societat: acciona el disparador realitzant una instantània a la història.

El factor R o factor relacional, ja tractat en “Per què les TRIC i no les TIC”, s'ha d'integrar en les pràctiques educomunicatives que es produeixen a l'aula, sigui presencial o virtual. Aquestes interconnexions van més enllà de les relacions entre el docent i el discent, i dels mateixos alumnes amb els seus companys.
 

Per a la gran majoria de periodistes (excepte els que fan informació econòmica) enfrontar-se a una estadística és un malson. Però avui dia la gran quantitat de dades existents a la xarxa serveix per trobar històries i denunciar situacions. Buscar-les, processar-les i interpretar-les amb les tècniques adequades és el que es coneix per periodisme de dades.