Dir que els processos de globalització i digitalització estan provocant canvis radicals en les formes d'aprendre és, a dia d'avui, poc més que un lloc comú. Tampoc és cap novetat que, en el marc de les nostres societats en xarxa, l'abundància i el desordre de la informació conviuen amb la proliferació de dispositius, espais i estratègies personals per a la producció i la difusió del coneixement que circulen més enllà dels murs de les institucions educatives.

Un dels impactes més importants derivats de la irrupció d’Internet ha estat l’obertura de la comunicació pública al ciutadà. De manera específica, el desenvolupament de la Web 2.0, centrada en l’usuari, ha permès la multiplicació d’actors i subjectes actius en l’intercanvi d’informacions i opinions. Les xarxes i els mitjans socials cobren especial protagonisme per les possibilitats participatives que ofereixen i l’opció d’establir conversa. En aquest context, individus i mitjans es reparteixen l’atenció del ciutadà i competeixen per aconseguir uns alts índexs de popularitat (fàcilment mesurable en l’entorn digital en termes “d’amics” o “seguidors”) i d’influència.

La majoria dels estudis i investigacions constaten com l'ús de les tecnologies digitals per part dels i les adolescents es realitza d'acord amb les seves necessitats (principalment psicològiques i culturals) i interessos quotidians.

La participació en la societat contemporània significa alguna cosa més que la capacitat de tenir accés a informació en línia seriosa o a referències i aspectes culturals propis dels espais educatius formals i institucionalitzats. Per a joves i adolescents, l'habilitat per socialitzar-se amb els seus iguals i fer amistats és un component clau del seu creixement com a éssers humans competents. Des d'aquest punt de vista, els espais online ofereixen oportunitats per mostrar qüestions relacionades amb la moda i el gust, la xafarderia, el flirteig ...
 

Les organitzacions en la seva activitat diària generen o modifiquen documents que constitueixen evidències d'aquesta activitat, són els documents d'oficina. A més d'aquest valor probatori, els documents d'oficina tenen valor per la informació que contenen susceptible de generar coneixement. Ambdós valors emergeixen i poden ser explotats, sempre que l'organització disposi d'un bon sistema de gestió documental eficient que permeti garantir determinades característiques dels documents (autenticitat, fiabilitat, integritat i disponibilitat).
 

El videoclip musical ha estat un gènere que des de sempre m'ha interessat per diferents motius, no només per la posada en imatges de la música pop, sinó especialment per ser un dels pocs reductes per a l'experimentació audiovisual, a mig camí en molts casos entre la publicitat televisiva –l'espot– i la vídeo creació, en el sentit més artístic. En l'actualitat, malgrat l'auge experimentat pel videoclip musical en Internet –especialment referent a la producció audiovisual casolana, i muntatges semiprofessionals– cal reconèixer que el videoclip musical comercial, al més pur estil MTV, no està en els seus millors moments. En les llistes de reproducció de les cadenes musicals abunden fórmules preestablertes i esgotades com la representació d'actuacions, on es prioritzen les coreografies i les actituds xulesques dels cantants de hip-hop –en alguns casos acompanyats de dives com ara Jennifer López o Rihanna– en entorns ostentosos i carregats de daurats que destaquen sobre atmosferes fosques. De totes maneres, cal reconèixer que malgrat aquesta aparent homogeneïtat en els estils audiovisuals del videoclip, hi ha algunes excepcions que recorden els bons temps d’aquest gènere en els seus inicis en els anys 80, així com el seu renaixement en els primers anys 2000.

El gran guru del màrqueting, Philip Kotler, n'ha proclamat la mort. La del concepte. O més concretament la del concepte antic de la cosa. Diu que part de la base del màrqueting tal i com la coneixem està acabada i que cal que evolucioni en un món hiperaccelerat. Un advertiment que també val per al màrqueting polític i les seves tècniques. I la immensa majoria de polítics, és clar, encara no se n'han donat per assabentats. Kotler ja apunta a la fase 3.0, quan els grans partits ens demostren que a la xarxa encara no han interioritzat ni el sentit del 2.0. La cursa per les eleccions del 20N n’és una nova prova.

Publicar un article no és sempre fàcil, però tampoc ho és revisar-ne els continguts. Autors i revisors s’enfronten dia a dia amb reptes i dificultats relacionades amb la producció científica. Conèixer com revisar i ser revisat són les claus per aconseguir l’èxit en l’àmbit acadèmic, on les revistes són la font bàsica per donar a conèixer els resultats de les investigacions i un dels principals indicadors del creixement investigador.

De tots és conegut que d’ençà l’eclosió d’Internet s’ha popularitzat l’accés a la informació i que les eines per a la cerca i recuperació d’informació s’han sofisticat d’allò més.  En aquest escenari les organitzacions s’han adonat –o no– que els cal, més que mai, monitorar, vigilar i analitzar la informació de l’entorn per prendre millors decisions, ser més competitives i innovadores, o, senzillament, per sobreviure en un món canviant i en constant evolució.

La creativitat és un concepte molt arrelat en publicitat. Però, i els que ens dediquem a les relacions públiques, no hem de ser també creatius?

La realitat és que mentre a les agències de publicitat solen haver-hi equips creatius i directors creatius, a les agències de relacions públiques no és habitual l’existència de professionals especialitzats en aquesta àrea. Els pocs directors creatius que hi ha en el sector solen ocupar càrrecs supranacionals en grans consultores multinacionals de comunicació.

Un d’aquests professionals és Andrew Eklund, actualment president i fundador d’AQUS -consultoria australiana especialitzada en comunicació  corporativa i formació. Abans d’establir-se a Austràlia, Eklund va ser responsable de la Burson-Marsteller University i director creatiu a nivell mundial de Burson-Marsteller (B-M) entre 1999 i 2002. B-M és una de les agències de relacions públiques més importants del món, integrada en el grup Young & Rubicam i en el gegant de la comunicació WPP.

Les revoltes als països àrabs poden també explicar-se, quasi a temps real, des del punt de vista dels fluxos d'informació que hi han tingut lloc: a l'inici la gran quantitat d'informació emesa per Wikileaks i en el procés des del punt de vista de la censura que s'ha provat d'aplicar.