El lobbisme és l'àmbit de les relacions públiques orientat a influir en les decisions dels poders públics. Si l'esgarrifós degoteig de suïcidis registrat entre els afectats pels desnonaments ha propiciat que el Govern central acceptés modificar la Llei Hipotecària, podríem considerar-lo una forma extrema i punyent de lobbisme: el lobbisme involuntari dels desesperats, el lobbisme de cost inassumible, el lobbisme macabre.

Els autors d'articles científics i les revistes científiques sempre han tingut una relació complexa. Se saben necessaris mútuament: sense autors no hi ha articles, però sense revistes tampoc no hi ha articles ni tot allò que, encertadament o no, se'n deriva com ara les citacions i les acreditacions. Alhora, però, sovint s'han mirat de reüll, com si es sentissin utilitzats: uns tenien els guanys morals i els altres els patrimonials, gens menyspreables, per cert.

Quantes vegades has pensat que un anunci era enganyós o denigrava a algun competidor? Per evitar aquestes pràctiques, lesives per al consumidor i per a la lliure competència, la indústria publicitària disposa d'un sistema d’autoregulació que, durant l’any 2012, va revisar 19.789 projectes d'anuncis amb l'objectiu de verificar la seva adequació a la legislació i als codis ètics de la professió.
 

A Espanya les PIMES tenen unes particularitats i un pes específic molt important pel que fa a l’ocupació i l’economia. Aquí intentarem situar les PIME espanyoles en el context estatal i europeu actuals, posarem de manifest la importància d’implementar la innovació com un procés estratègic dins de l’empresa així com els obstacles i avantatges que ens podem trobar pel camí.

Una desfilada consisteix en una cosa tan prosaica com “passar per davant d’algú ordenadament, en files”. No obstant això, també és un esdeveniment comunicatiu de primeríssim nivell, particularment per a moltes firmes del sector moda. Així ho evidencia la Passarel·la Gaudí Núvies, celebrada la setmana passada a Barcelona i consolidada com la desfilada de moda amb major projecció internacional d'Espanya.
 

“Tinc 44 anys. Sóc un gallec que treballa a Madrid. Encara que no sóc nacionalista, el meu nom és Xurxo, no Jorge. Vaig estudiar Periodisme en la Complutense, en aquell temps massificada i cosmopolita". Així es defineix Xurxo Torres, director general de la consultora de relacions públiques Torres y Carrera. Aquest és el primer lliurament de l'entrevista que li ha realitzat Elisenda Estanyol.

Darrerament –potser degut al context econòmic actual– hi ha un interès brollant per la funció d’intel·ligència competitiva (IC), territorial, tecnològica, estratègica, o com vulguem referir-la. Organitzacions de tots tipus (entitats privades i públiques, cambres de comerç, ajuntaments...) manifesten, lògicament, una inevitable preocupació per aconseguir ser més competitives en un entorn on els canvis constants i un grapat d’incerteses semblen ser la tònica dominant. Seria ingenu pensar que voler  ser competitiu és un propòsit nou. Però potser sí que ho és la forma com les organitzacions s’hi estan apropant.

En el marc del postgrau en Distribució Audiovisual: VoD i Nous Models de Negoci que la UOC ha posat en marxa conjuntament amb filmin aquest curs 2012-13, la professora Judith Clares, que n’és la directora acadèmica, ha entrevistat els representants de diferents empreses del sector del Video on Demand (VoD). Aquest és el primer lliurament de l'entrevista a Jean-Yves Bloch, director general i chief executive officer del portal francès UniversCiné.

L'estudi de les indústries de l'entreteniment i la seva producció no es pot deslligar d’un cert acostament a les circumstàncies socials, culturals i econòmiques que les envolten. Els recursos que fan circular les indústries per a l'entreteniment popular influeixen i es veuen reflectits en factors econòmics i sociopolítics, en tendències socials i en corrents subterranis de la cultura.

Temps convulsos i inconsistents els que estem vivint. Temps en els quals el mateix govern que retalla serveis socials a la velocitat de la llum, el Govern català, es preocupa d'estendre una xarxa d'ambaixadors pel món. Temps, també, en què els ambaixadors espanyols no només no es plantegen donar-li aparador a Catalunya en el seu portafoli, sinó que sota la coartada de la “marca Espanya” demanen als espanyols que no es manifestin pel carrer ‒que això dóna mala imatge del país‒ i que, encara menys, facin escrache. És clar que es necessiten ambaixadors, però no per manipular la realitat, sinó per projectar la millor imatge en les ments de les persones. A Espanya i també, i sobretot, a Catalunya.