Entre els premis, honors i distincions que pot lliurar l’estat espanyol, dins de la seva total potestat per atorgar recompenses, per actes, serveis o trajectòries considerades meritòries, trobem les condecoracions que poden concedir determinats ordes civils. Com estableix SerComunicación (2017): «L’Orde és la institució civil o militar creada per premiar persones per mitjà de condecoracions, i hi ha germandat entre els seus membres».
Un títol alternatiu hauria estat «Epíleg de Trump, quan la veritat és un plat que se serveix fred», però dos fets m’ho van fer replantejar. En primer lloc soc plenament conscient que la frase feta anglesa «Revenge is a dish best served cold» es refereix a la venjança, però pensava que el joc de paraules em permetria evidenciar que si hi havia algú que la tingués jurada contra en Trump aquesta era la veritat. Motius no li’n falten. Sí, parlem de la veritat com a idea abstracta, la que tan bé ha descrit Julian Baggini en el seu molt recomanable llibre Breve historia de la verdad.
La impugnació que va fer el 15M a la connivència de les elits polítiques, econòmiques i mediàtiques de la Transició ha suposat una revisió dels relats i icones dels 90, una dècada d’esplendor que es va desconstruint des de diversos àmbits i punts de vista per intentar explicar el nostre present i pensar alternatives futures.
L’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN) ha posat en marxa una campanya per millorar la qualitat de la dieta dels nens i nenes, a través de l’estratègia NAOS. Amb el lema de «Posa més herois al teu plat i omple la teva vida de superpoders» («Pon más héroes en tu plato y llena tu vida de superpoderes»), l’acció afirma tenir com a objectiu «fomentar una alimentació saludable i lluitar contra l’obesitat infantil promovent el consum de fruita, verdura i llegums, i l’esport».
Al llibre The world without us, Alan Weisman, periodista i escriptor, ens convida a un provocador exercici de construcció mental del futur: «Suposem que ha passat el pitjor. Que l’extinció humana és un fet consumat. Imaginem un món del qual tots nosaltres hàgim desaparegut sobtadament. Què passaria? El planeta faria un sospir d’alleujament? Ens trobaria a faltar? Com seria aquest món on ja no existiríem com a espècie?».
Segons el Manifest de 1999 de la International Federation of Library Associations and Institutions (IFLA/UNESCO), «La biblioteca escolar proporciona informació i idees que són fonamentals per situar-se amb èxit en la societat contemporània, basada en la informació i el coneixement. La biblioteca escolar dota els estudiants dels instruments que els permetran aprendre al llarg de tota la seva vida i desenvolupar la seva imaginació, de manera que puguin arribar a ser ciutadans responsables». La realitat no és tan idíl·lica.
La comunicació es defineix en la seva relació entre el pensar i l’ésser. En general, es poden diferenciar tres modes comunicatius que preveiem en l’acció política associats a tres maneres de posicionar la comunicació en aquesta relació i que responen al que es coneix com a pensament conservador, progressista o pragmàtic. Aquest article està dedicat a la descripció de l’origen d’aquesta relació entre comunicació i acció política.
Aquest 2020 es commemora el centenari del naixement de Gianni Rodari, escriptor, periodista, pedagog i encara un gran desconegut per a molts lectors. Com a comissari de l’Any Rodari per la Diputació de Barcelona, comparteixo les aportacions principals en l’àmbit de la creativitat i l’educació per les quals considero que la seva figura s’hauria de recordar cada any i reivindicar cada dia a les aules.
Aquest no està sent un any més per a ningú. Per a les biblioteques tampoc. El 24 d’octubre van celebrar el seu dia internacional com la pandèmia ens té acostumats: sense activitats presencials, amb aforament restringit, amb llibres en quarantena, amb gels hidroalcohòlics i mampares al taulell de préstec... Una celebració estranya, com tota la resta. Serveixi aquest senzill article com a petit homenatge a les biblioteques i a les bibliotecàries i bibliotecaris que han seguit aquí, com sempre, al servei de la ciutadania, adaptant-se i acompanyant-nos en aquests temps tan difícils.
El K-pop és un potent moviment cultural d’origen coreà basat en la música, però que no es pot entendre sense una estètica visual, un rerefons cultural (i d’indústria cultural) i un fandom global profundament implicat. El K-pop transcendeix la simple etiqueta de pop fabricat per a adolescents i ha adquirit sorprenents implicacions socials i fins i tot polítiques. La meva filla és fan total del gènere i, en part per interès i en part per exposició, em proposo donar-li una volta en aquest article. K-pop, in your area.