La innovació pensada en termes de programari lliure fa possible crear de manera oberta i compartida noves opcions de treballar i relacionar-se amb l’entorn, d’organitzar i gestionar la informació disponible diàriament o construir un nou model flexible d’aprenentatge electrònic.

A mesura que Internet ha anat potenciant la seva dimensió social, s'ha incrementat exponencialment el nombre de plataformes que permeten a qualsevol persona amb accés a la Xarxa mostrar-se, donar-se a conèixer, expressar-se i, en definitiva, relacionar-se amb els altres en l'entorn virtual. Així, de la mateixa manera que les empreses van forjant dia a dia la seva identitat digital corporativa, els individus anem construint la nostra identitat digital personal.

En els darrers mesos, tres campanyes publicitàries han reobert la polèmica en el Regne Unit sobre l'abús de les tècniques de retoc d'imatges en anuncis de productes cosmètics. Vulneren també la legislació espanyola aquestes campanyes? Quin sentit té i, sobretot, quines conseqüències comporta l'ús (i abús!) del retoc digital en la publicitat? 
 

Recordo quan feia classe per a futurs químics en una universitat presencial; quant tocàvem el tema de la propietat intel·lectual i industrial, feia aixecar la mà a tots aquells alumnes que voldrien patentar algun dels seus invents, com ara un medicament nou o un procés químic innovador. La majoria aixecaven la mà. A continuació, mentre tenien la mà aixecada, els demanava que aquells que descarreguessin o haguessin descarregat mai un arxiu de la xarxa de forma il·legal, baixessin la mà. També, la majoria les baixaven. Era una paradoxa? Era una incoherència fruit de la joventut? No ho crec, més aviat són les dificultats de l'època que els ha tocat viure.

Al geògraf grec Estrabó se sol atribuir el mite referent a la frondositat de la península Ibèrica, segons el qual un esquirol podia travessar-la tot saltant d’arbre en arbre, sense haver de trepitjar en cap moment el terra. La saturació publicitària en el panorama televisiu sembla inqüestionable, però ¿és tanta com per poder practicar el zàping invers, és a dir, anar saltant de canal en canal veient només espots? Podem comprovar-ho.

Una de les últimes novetats en la utilització publicitària dels mitjans és la del product placement virtual. Aquesta idea ha nascut de l’agència MPG-Media Contacts, que ha introduït un panell digital anunciant la cadena d’òptiques Alain Afflelou a la sèrie Mentes criminales, emesa a Cuatro.

La cosa sol anar així: al voltant de determinats fenòmens televisius, sovint adreçats a un públic definit, preferentment però no de forma exclusiva infantil o juvenil, sorgeixen proclames sobre la lamentable qualitat dels productes televisius actuals, dels dubtosos valors que transmeten, de la seva escassa rellevància com a producte cultural.... I no és estrany que s’acompanyin de consideracions sobre millors temps on la creativitat, l’originalitat i els valors ètics marcaven la diferència, on les funcions de la televisió –formar, informar i entretenir– eren considerades com a eixos de referència irrenunciables. En temps d’abjecta teleporqueria  no hi ha dubte que la televisió d’ara no és com la d’abans. Al meu entendre, aquest és un bon lloc per començar a tractar alguns tòpics. En aquesta ocasió, relacionats d’una banda amb la qualitat televisiva i de l’altra, amb alguna cosa encara més etèrea, la nostàlgia.

La demanda de community managers per part de les empreses va en augment i més encara l'oferta formativa que pretén capacitar-nos per a tan importants menesters. No obstant això, segueix sense haver un consens clar sobre quines són les funcions a desenvolupar ni de quin departament han de dependre. El que sí que sembla evident són les necessitats que les xarxes socials estan generant a les organitzacions. El temps dirà si aquestes necessitats ha de cobrir-les una única persona o més aviat un equip coordinat.

Tradicionalment, en periodisme, el temps i l’espai han sigut importants condicionants en la labor informativa. Més enllà del cicle productiu del sector comunicatiu convencional, marcat per la periodicitat del mitjà, la distribució també quedava subjecta a limitacions geogràfiques. La pròpia emissió i publicació de continguts és mesurada en termes temporals o espacials. La irrupció de la Xarxa ha diluït aquestes barreres ampliant les possibilitats de la professió periodística i augmentant les opcions de publicació dels continguts. No obstant això, com es veurà, aquesta major obertura no ha estat exempta de riscos per a l’exercici de la labor informativa.

Passem revista a alguns termes que apareixen sovint quan parlem de la nostra societat en xarxa: innovacions tecnològiques, pràctiques comunicatives basades en la col·laboració, interactivitat, copyleft, remix, mashup... Henry Jenkins, professor i periodista nord-americà, i un dels pioners en l'estudi de la cultura de la xarxa, ens convida a reflexionar sobre els canvis en la producció i el consum cultural que ha comportat la irrupció d'Internet en la nostra vida quotidiana, a partir de la noció de cultura participativa.