La cultura ha patit de maneres molt diferents, doloroses, i no sempre visibles, l'aturada global d’aquest confinament. La música, per descomptat, també: llançaments discogràfics, sales de concerts i de ball, gires, estudis o festivals són el més cridaner; també sectors fàcilment oblidats com les orquestres, i multitud d'oficis més enllà dels músics, per exemple els equips tècnics, sempre a l’ombra. Alhora, la música s'ha convertit per a moltes persones en company indispensable en el confinament, perquè potser és la forma d'expressió que més impregna la nostra biografia. De mostres n’hi ha moltíssimes; aquí en compartiré algunes fruit de la meva experiència d’aquestes setmanes.

Les formes de depredació, persecució o perversió de l’activitat intel·lectual, científica o creativa en general continuen essent exercides des de posicions de domini o mitjanceres, però són cada vegada més sofisticades i van més enllà de la coacció o la simple acció de robar o d’apropiar-se d’idees o obres mitjançant la substitució, modificació o eliminació dels veritables autors.

Els gràfics del desenvolupament de la pandèmia han pres una rellevància essencial. Des de l'inicial “aplanem la corba” fins al moment actual de desescalada, rares vegades l'expressió visual de les dades s'havien convertit en clau per entendre com se supera una crisi. Només durant el passat mes de març, l'accés a la comunicació de proximitat ha incrementat un 158% segons Comscore, però la informació visual desagregada no està sent un dels focus per manca de recursos. Els mitjans de proximitat són elements clau per a la sostenibilitat de la nostra democràcia i el dret a la informació. Ara més que mai, necessitaran el suport de la ciutadania a la qual serveixen.

 El FC Barcelona és un dels clubs esportius més reconeguts internacionalment. I, ara, la seva (bona) reputació, el seu (gran) prestigi i la seva (excel·lent) imatge s’han esfondrat per una crisi institucional sense precedents. Analitzem com s’ha originat i ha evolucionat el Barçagate, les seves conseqüències i la manera en què s’hauria de dur a terme el procés de reconstrucció de la marca.

Fa 10 anys, quan vam començar a treballar en la conceptualització i el disseny de COMeIN, era impensable que la publicació del seu número 100 coincidís amb una pandèmia de coronavirus. La COVID-19 ha trastocat les nostres vides en gairebé tots els aspectes, però la missió que va portar al món la revista divulgativa dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC es manté incòlume: anorrear la distància que existeix entre el coneixement generat en l'entorn acadèmic del nostre àmbit i la seva transferència a la societat.

La greu pandèmia que estem vivint ens afecta de moltes maneres i una, sens dubte, n’és el canvi d’hàbits. Diferents estudis que han sortit a la llum aquestes darreres setmanes afirmen que estem entrant en una nova era protagonitzada per un consumidor més conscient i que es guiarà per uns nous valors, buscant una compra de proximitat i productes naturals. Sense cap mena de dubte, la publicitat i les marques s’hi hauran d’adaptar si no volen desaparèixer.

Entrem en fases de desescalada, el que implica que començaran a reactivar-se molts sectors i negocis, després de dos mesos d'aturada obligada de l'activitat habitual per la pandèmia de la COVID-19. Una aturada durant la qual, tanmateix, en moltes empreses s'ha treballat més que mai per buscar formes alternatives d'organització, producció, vendes… També les empreses publicitàries s'han vist afectades, però a diferència d'anteriors crisis, sembla que ara es reivindiquen més que mai com un jugador imprescindible per guanyar aquest maleït partit.

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha posat el nom oficial de COVID-19 a la malaltia causant de l'actual pandèmia d'abast mundial. El nom s'ha adoptat amb rapidesa, tot substituint altres denominacions inicials que s'usaven col·loquialment, com ara «grip de Wuhan». Precisament, l'OMS va recalcar al moment oportú que un dels motius d'adoptar el nom de COVID-19 era la conveniència d'evitar l'ús de noms geogràfics i, en general, de noms que donin motiu a estigmatitzar països, persones o col·lectius.

El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans defineix context com «Conjunt de factors de situació i d’ordre sociocultural i interpersonal d’acord amb els quals s’interpreten apropiadament els enunciats». El context en el qual ens trobem les persones influeix en com busquem i rebem la informació. Així ho demostren estudis d'experts en cerca i recuperació de la informació.

Esteve Riambau i Mireia Sanahuja Pascual, director i cap d’administració de la Filmoteca de Catalunya, respectivament, són entrevistats per les professores Judith Clares-Gavilán i Maria Soliña Barreiro en el marc del projecte de recerca «EU-VOS Patrimoni cultural immaterial. Per a un programa europeu de subtitulació en llengües no hegemòniques» (CSO2016-76014-R), del grup Estudos Audiovisuais de la Universidade de Santiago de Compostela.