Per diferents motius i per diferents vies, en les darreres setmanes no deixo de sentir parlar del mapping:  l’espectacularitat del mapping de la Sagrada Família durant les festes de la Mercè, la trobada d’un cartell que anuncia un proper esdeveniment de mapping audiovisual sobre la Casa Batlló a Barcelona… Tot això, coincidint amb la preparació d’una presentació per a un congrés on tractem del mapping des d’una perspectiva social i de creació col·lectiva. Però que és això del mapping?

Una aposta arriscada, fins i tot massa alta, és la que s’atreveixen a assumir alguns mitjans de comunicació. L’envit consisteix a capejar entre els límits de la llibertat d’expressió i els drets de la personalitat. En aquests casos, els subjectes que se senten agreujats poden acudir als tribunals perquè dirimeixin si els termes s’han traspassat. Figures de la reialesa, amb àmplia exposició pública, juguen moltes vegades el paper de demandants. Són partides en què mitjans i personatges tenen molt que guanyar o que perdre: un autèntic joc de reines.

A l’any 2001 es van publicar les dues parts de la norma ISO 15489 sobre gestió de documents. Des del 2011, disposem també de les dues primeres normes de la sèrie ISO 30300 sobre sistemes de gestió per a documents: la ISO 30300, sobre fonaments i vocabulari, i la ISO 30301, sobre requisits. El pas de la ISO 15489 a la ISO 303000 ha suposat un veritable canvi de paradigma.

-Puja? - Sí, al cinquè, gràcies. - Comença a fer fresca, oi? -Ja toca, som a l’octubre (SFX: dringadissa de claus en sortir de la bossa de mà). -Doncs, sí.- Doncs jo ja he arribat, au, fins una altra. -Adéu. Hi ha qui té fòbia als ascensors.  Però gairebé tots detestem les converses d’ascensor. Tret que siguin en ascensors com aquests…

En el context de la denominada campanya política permanent, les relacions públiques s'han convertit en una disciplina essencial al servei de governants i candidats àvids de connectar amb l'opinió pública per transmetre-li els seus dots polítics i de lideratge i guanyar-se, així, la seva confiança.  
 

Les caricatures sempre són una exageració de trets, discursos o característiques que en definitiva expressen una opinió, un punt de vista o una crítica. La identificació de la cultura popular mediàtica i dels seus públics amb una mera vulgarització suposa un etnocentrisme de classe.

Una càlida tarda d'estiu de 2005 un home de vint-i-vuit anys va entrar a un cibercafé de Taegu, a Corea del Sud. Es deia Lee Seung Seop. Allí es va connectar a un ordinador i es va posar a jugar a Starcraft, un joc de simulació de batalles en línia amb gràfics trepidants i un argument enginyós sobre humans exiliats que lluiten per la supervivència a  l’extrem de la galàxia. Lee se sumava a una sessió maratoniana: en les cinquanta hores següents només es va aixecar de la cadira per beure aigua, anar al bany o fer una breu migdiada en un llit improvisat. Quan els seus amics finalment el van localitzar al cafè, li van demanar que deixés de jugar. Lee els va respondre que no trigaria a acabar, i que aviat se n’aniria cap a casa. Als pocs minuts li va fallar el cor. Es va desplomar al terra i va morir.

Va haver un temps en què per aprendre assistíem a classes, aquells espais amb parets, taules i pisarres on un professor ens ensenyava la lliçó del dia mentre els alumnes escoltàvem i feiem a casa les activitats que ens encomanaven. Rares vegades preguntavem ni debatiem temes, perquè això quedava una mica estrany o semblava que un era massa llest o massa negat, tret que el professor es dirigís a nosaltres directament, i aleshores no teníem un altre remei.

En el marc del Postgrau en Distribució Audiovisual: VoD i Nous Models de Negoci que la UOC posa en marxa conjuntament amb filmin el curs 2012-13, la professora Judith Clares, directora acadèmica d'aquesta titulació, ha entrevistat els representants de les principals empreses del sector del Video on Demand (VoD) que operen a Espanya. Aquest és el primer lliurament de l'entrevista mantinguda amb Juan Alía Mateo, director de Filmotech.

Un bon amic, assessor de comunicació i formador de portaveus, sol dir als seus clients: “Aparèixer en els mitjans és molt fàcil. Però si voleu aconseguir-ho sense despullar-vos ni matar ningú, llavors cal pencar molt”. Aquest setembre, la rentrée informativa ens ha regalat un exemple de fama mediàtica instantània que li dóna la raó.