Quan arriba el moment de buscar un indret per marxar de vacances, la tendència és anar lluny, com més lluny millor. A vegades, però, ja sigui per qüestions econòmiques o per disposar de pocs dies, mirem més a prop, al costat de casa. No us recomanarem destinacions, ni guies de viatge, si no que us presentem el projecte Microcatalunya: un viatge pels pobles més petits. Una iniciativa independent que té voluntat de servei al territori.

Aquest és el cinquè article que dediquem a aquests nous rols professionals sorgits de l'activitat dels mitjans socials. Hem parlat de les característiques de cada un d'ells, de les seves competències, de les seves similituds i diferències. I fins i tot ens hem aventurat a fer pronòstics sobre el seu futur i les seves respectives capacitats de consolidació i permanència en el temps. Al principi, els dibuixàvem com a perfils oposats, gairebé rivals, i després hem vist que, en realitat, són complementaris.

L'octubre de 2011 vam publicar a COMeIN el primer d’un seguit d'articles i entrevistes sobre distribució audiovisual, vídeo sota demanda i polítiques audiovisuals. En aquest primer article ens preguntàvem si el Video on Demand (VoD) es podia arribar a considerar l'esperança de l'audiovisual europeu i donar resposta als desitjos de comptar amb una indústria audiovisual sòlida, capaç de competir en situació d'igualtat amb la indústria americana.

Amb aquesta crida, el passat mes de juliol, els estudiants del Grau en Comunicació de la UOC van rebre una enquesta que pretenia copsar la seva opinió sobre el feedback que donen els consultors i consultores després de cada prova d’avaluació contínua (PAC). Una de les preguntes demanava concretament quina nota posarien, en general, a aquesta tasca docent. Atès que el més important no és el mer indicador, sinó tot l’aprenentatge que se n’extreu del procés, desafiarem el criteri periodístic i la nota la donarem –seguint la lògica docent– al final d’aquest article.

Pot una professió considerar-se “sexy”? Això sembla. Alguns experts consideren l’analista de dades com una de les ocupacions més “sexys” del segle XXI. L’atractiu recau en la necessitat que les organitzacions tenen (o haurien de tenir) de comptar amb professionals que sàpiguen gestionar grans volums de dades. El big data ha arribat per quedar-se, i ens ha seduït. Ara bé, estem preparats per a afrontar aquesta relació? L’entenem? Podem fer que sigui una relació enriquidora? 

No es sorprendrà ningú si dic que, des de sempre, la publicitat ha utilitzat recursos d’altres àmbits, sobretot cinematogràfics, per explicar històries. Moltes són les campanyes que han volgut fer-ne una picada d’ullet o un homenatge, fàcilment identificable en l’execució de l’espot. Un gran exemple en seria la campanya de Volkswagen amb el nen vestit de Darth Vader.
 

Amb el desenvolupament digital i la multiplicació de canals des dels què intercanviar informacions i opinions, els ciutadans poden participar més activament en la comunicació pública. En aquest context, els anomenats social media han experimentat un ràpid creixement a l’augmentar no solament el nombre d’usuaris sinó també de les interaccions que a través d’ells es mantenen. Encara que idealment l’increment del flux comunicatiu facilitaria l’enriquiment del discurs i la pluralitat d’opinions, nous estudis analitzen si, en realitat, les veus minoritàries es veuen atrapades en una autèntica xarxa del silenci. 

Fa anys que parlem sobre la necessitat que el mercat laboral i els ocupadors coneguin què poden i saben fer els professionals de la informació. Sota aquesta denominació emprem diferents etiquetes professionals. Això pot tenir efectes perjudicials en el moment en què una empresa i fins i tot un organisme públic hagi de contractar un professional de la informació. El departament de recursos humans, quan redacti una oferta de treball, pot tenir problemes per identificar quin perfil professional i quina titulació hi ha al darrere.

El context de la comunicació digital, i especialment Internet, ens ha aportat, entre altres coses, un bon grapat de neologismes i termes –potser no tan nous– que anem assumint amb una certa avidesa a la nostra recerca. No ho negaré: als acadèmics ja ens agrada explorar i exprimir aquests buzzwords (termes o paraules de moda que pretenen impressionar) mentre, simultàniament, entren en circulació en el món professional a través dels consultors formats en les escoles de negocis que els porten a les empreses, per tal d’aplicar-les al seu modus operandi. Així doncs, moltes d’aquestes idees esdevenen omnipresents perquè reflecteixen qüestions tant d’ordre social com econòmic, de manera que la seva adopció per part de les institucions –en el mig termini– s'acaba convertint en un imperatiu a l’hora de generar polítiques en relació als temes en qüestió. Només el temps confirmarà si aquestes idees eren encertades o simplement hypes (exageracions i conceptes sobredimensionats). 

Quan un debat acadèmic es perllonga massa temps, de vegades durant segles, pot passar que la pregunta de la qual es parteix estigui mal plantejada, i per això cap resposta aconsegueix tancar l'assumpte. Potser sigui un exemple d'això la polèmica, sorgida a la meitat del segle XIX, sobre el significat -o contingut semàntic- de la música. ¿Diu alguna cosa la música, en si mateixa, al marge de les paraules o representacions que la puguin acompanyar?