La llarga crisi que castiga Europa, i especialment Espanya, ha afavorit el sorgiment de nombrosos moviments socials. Malgrat els detractors, que s'han entestat a desprestigiar-los, aquests moviments han sabut utilitzar les xarxes socials com a punt de trobada en el qual intercanviar informació, aprendre i posicionar-se en els mitjans. D'aquesta manera, s'ha anat enfortint un teixit social que ha superat els límits de la protesta per a construir noves opcions polítiques i canviar les coses des de dins. 

Fes la prova, cerca alguna cosa a Google. Després tria un amic perquè faci la mateixa cerca que tu, però des del seu ordinador. Obté els mateixos resultats? La llista de pàgines web que s’obtenen correspon a les paraules clau que heu introduït en l’espai de cerca, però l'ordre en què el cercador presenta els resultats és diferent. Una cosa que passa per desapercebuda, pot amagar implicacions significatives. 

El 2011 Daniel Kahneman va publicar el seu llibre Pensar ràpid, pensar a poc a poc, on recull de manera amena i brillant els seus principals treballs de recerca, desenvolupats durant dècades en col·laboració amb altres investigadors, relacionats amb el judici humà i la presa de decisions. Aquest treballs li van permetre obtenir el Premi Nobel d'Economia el 2002.
 

Aquells que vivim la publicitat gairebé com una religió reconeixem l’ascendència del Marçal Moliné com uns dels guies indiscutibles de la professió. Ideòleg de l’agència MMLB, que fa quatre dècades va trencar amb dogmes anteriors sobre la creativitat i el servei a l’anunciant, acaba de publicar un llibre-fusió que esdevé un manual imprescindible per a entendre els mecanismes –i certes litúrgies– de la publicitat més efectiva.

Després de la proclamació per part de l’Assemblea General de les Nacions Unides fa més de vint anys del  Dia Internacional de la Llibertat de Premsa, el 3 de maig s’ha convertit en cita ineludible de reflexió sobre la situació dels mitjans de comunicació en el món. Enguany, la imminent execució de la sentència del Tribunal Suprem que ha silenciat diverses cadenes de Televisió Digital Terrestre (TDT), no ha vingut sinó a accentuar els ressons d’una decisió judicial sense precedents. Una situació que ha encès l’alarma en el sector audiovisual i entre la pròpia audiència pels possibles efectes sobre una oferta comunicativa plural. 

Una de les coses que canvia quan hi ha nens petits a casa és el nostre consum audiovisual. Aquest consum no només inclou la programació en televisió, el visionat de DVD o cinema, sinó també allò que veiem a Internet, i molt especialment a YouTube. Hi ha molts formats que s’han popularitzat a través d’aquest mitjà: remixos, spoofs, memes i d’altres que han sorgit o s’han reinventat, fruit de la participació dels públics o del que es coneix més popularment com a continguts generats per usuaris (UGC). Tot aquest univers ha suscitat interès en la meva recerca dels darrers anys. En aquest article, però, em voldria centrar en alguns dels vídeos destinats al públic infantil, que he anat descobrint darrerament i que, sense ànim de tenir el plantejament de recerca, em fan repensar alguns dels paràmetres i estàndards, tant narratius com estètics.  

Bibliotecaris, documentalistes, infonomistes, gestors de la informació, content curators,  community managers o... el que vagi sorgint, són termes per a identificar les funcions i les competències dels professionals que gestionen informació i coneixement. Per què l’evolució de les funcions i competències d’aquests professionals porta associada una sèrie de noves etiquetes i pseudo “noves” professions?
 

La ràpida evolució dels actuals entorns informatius digitals, ens porta a la demanda de nous serveis personalitzats en els propers anys. Es tractaria de serveis qualificats i de proximitat, d’alt valor afegit, per tal d’ajudar a construir per als usuaris un entorn informatiu més humanitzat, i que estigui efectivament a les seves mans. Això suposaria redreçar una situació actual on sovint tenim com a usuaris la sensació que anem a remolc del nostre entorn informatiu.