Al setembre de 2009 em citava en una cèntrica cerveseria de Madrid amb Bruno,Carola i Nico, tres joves creadors que mesos enrere havien decidit emprendre una autèntica bogeria segons tots els estàndards: produir un llargmetratge de ciència-ficció amb vocació internacional i llicenciat a través de Creative Commons, de manera que els seus seguidors poguessin veure-la i fins i tot remesclar-la com volguessin. Aquest mes de maig, quatre anys després, El Cosmonauta s'estrena mundialment.

Les empreses volen relacionar-se amb els seus públics. Això no és nou: és l'essència de les relacions públiques. La novetat rau en l'entorn digital. Els mitjans socials es converteixen en els grans aliats dels professionals de la comunicació: els blocs permeten interactuar amb els clients i conèixer la seva opinió, les xarxes socials són les noves portadores d'exclusives. Sens dubte, Internet ens obre una finestra de possibilitats. En aquest article descobrim què hi ha de nou (i què es manté) en les relacions públiques 2.0.

Els bloggers estan de moda. Aquests nous professionals han desafiat els gegants grups mediàtics per a fer sentir la seva veu. Com si fossin petits artesans han anat teixint el seu discurs ‒farcit d’històries curioses, novetats, molt de criteri i disciplina‒ per a fer-lo arribar a un món globalitzat.

La informació i conceptes relacionats no es troben suficientment incorporats en la teoria ni, encara menys, en la pràctica econòmica. Això comporta dificultats per a copsar l’economia real, tal i com es desenvolupa actualment, en entorns altament intensius en informació digital.

Entre les pràctiques de publicitat alternativa, el controvertit màrqueting d’emboscada (en anglès, ambush marketing) s’ha associat fonamentalment a la intromissió de marques en grans esdeveniments esportius o culturals, al marge de l’oficialitat de patrocinis costosos. Tanmateix, també es comença a vincular amb accions publicitàries enteses com a autèntics atacs per sorpresa.
 

Fa alguns mesos que observo amb certa curiositat l'ús de Twitter que fan els programes de televisió, tot tractant d'entendre fins a quin punt la relació amb la xarxa social d'alguna manera pot influir en termes positius, negatius, o simplement neutres, no només en la construcció de les audiències, sinó en els seus continguts o dinàmiques. La manera com s'ha introduït aquesta eina en els programes de televisió és força variada: des de la publicació de comentaris en directe, tot substituint clarament els SMS, fins a l'elaboració d'elements narratius.

En plena Societat de la Informació resulta fins i tot sorprenent l’eficàcia comunicativa que pot arribar a tenir un senyal de fum: una fumata blanca que és capaç de canviar portades de diaris o obrir informatius a diferents parts del món. S’hi sumen dues paraules en llatí, Habemus papam, que es reactualitzen pel significat que alberguen. Mentrestant, els internautes, amb l’ús de diferents hashtags, converteixen la notícia en trending topic. Són paradoxes i contradiccions de la cobertura informativa del procés d’elecció del nou Papa, en què conviuen fórmules clàssiques, quasi ancestrals, i nous llenguatges.

L’entorn globalitzat en què viu la societat de la informació requereix de pautes homogènies per a gestionar la informació i la documentació de manera eficient. Un innombrable seguit de fets ens condueix a aquesta idea. Com a conseqüència, des de fa anys, un ampli grup de professionals de diferents àmbits i països estan pensant sobre l’homogeneïtzació de les pràctiques en gestió de la informació i, fruit dels seus treballs, tenim un seguit de normes, moltes d’elles desenvolupades en el marc organitzatiu de la International Organization for Standarization (ISO).

Els serveis d’intel·ligència han guardat durant anys dossiers amb informació, a vegades "sensible” a vegades “privilegiada”, sobre objectius de seguiment d’alt interès per a la governabilitat dels països que duen a terme aquesta pràctica com a mecanisme de seguretat. Si ens allunyem d’aquest escenari, proper al pensament de la Guerra Freda, la globalització de l’activitat econòmica i la mobilització social a través dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials han dut les empreses, institucions i agents sectorials a adoptar aquest tipus de pràctica amb l’objectiu d’estar informats constantment dels esdeveniments rellevants de l’entorn estratègic de qualsevol organització.
 

Els Game Studies i multitud de disciplines com la sociologia, la psicologia o diferents teories cognitives i educatives ja porten uns quants anys investigant els videojocs educatius i comercials, el game-based learning (aprenentatge basat en jocs) i els serious games (joc seriós) des de diversos i complementaris punts de vista. L'acumulació de resultats de l'última dècada ens han ajudat a prestigiar un objecte cultural abandonat i menyspreat però, per sobre de tot, ha generat un capital cultural (dades, teories, conceptes, respostes i noves preguntes) enormement valuós i útil que ens permet tenir certes certeses, desmuntar mites, conceptes erronis o visions ingènues.