Fa unes setmanes vaig veure la pel·lícula Citizenfour, anomenada així pel nom d’usuari que va emprar Edward Snowden en les seves comunicacions amb la directora Laura Poitras. Em seria impossible fer-ne una valoració crítica des del punt de vista cinematogràfic, tot i que en diria tres coses. En primer lloc, encara no sé si és una pel·lícula o un documental. En segon lloc, té tant ritme que es fa molt curta, i, en tercer lloc, el fet que els actors siguin els mateixos protagonistes de la història la fa real al 100%.

És un fet provat que les institucions acadèmiques, els instituts de recerca i les diferents agències de qualitat científica confien i es lliuren cada vegada més a les mètriques i als diferents índexs d'impacte per valorar els resultats científics dels seus investigadors i de la qualitat de les seves revistes.  

Dixie Eng, gerent de l'hotel, fa una ronda per les habitacions per comprovar que els seus hostes es troben bé. Dins dels dormitoris s'escolta música clàssica. Hi ha joguines, mantes i altres records de casa. Un cartell a cada porta deixa entreveure la personalitat del client: ansietat per separació, mestre de la fuita, golafre. “A veure com et trobes avui” -diu Dixie- mentre Oliver sacseja la cua i olora les seves sabates. Al pis de dalt, uns retrievers de Labrador miren la televisió, uns schnauzers esperen el seu torn a la perruqueria i uns gats amb les ungles pintades de rosa descansen a l'ampit de la finestra. És un dia com un altre qualsevol a l’Olde Towne Pet Resort (Virgínia, Estats Units), un luxós complex amb 240 habitacions, spa, piscina i zona de jocs, on centenars de gossos i gats passen el dia entre exercicis, passejades i tractaments de bellesa.

En els últims anys he tingut oportunitat d'aprendre sobre el fenomen del crowdfunding (el finançament col·lectiu de projectes a partir de campanyes promogudes per creadors) gràcies a algunes recerques que he desenvolupat amb el meu col·lega Antoni Roig i l'estudiant de doctorat Talia Leibovitz. Tots dos han après molt més que jo, com comprovarà qualsevol que en el futur llegeixi la tesi doctoral que està ultimant Leibovitz o allò que Roig ha escrit en anteriors números de COMeIN sobre crowdfunding i crowdsourcing, de manera que recomano acudir a aquests textos per aclarir els dubtes que puguin sorgir després de la lectura del que exposo a continuació.

Tot i que a Catalunya ho celebrem des de 1926, a nivell mundial el dia del llibre és un invent relativament recent. Va ser instaurat per la UNESCO el 1995, de manera que aquest 23 d'abril compleix 20 primaveres: la mateixa edat que la UOC. 

En un context de transformació política, social i econòmica, la garantia efectiva dels drets a la llibertat d'expressió i d’informació resulta encara més essencial. Conscient de la transcendència dels reptes que ens presenta el 2015, l'International Press Institute acaba de publicar un informe en el qual avalua l'estat de la llibertat de premsa a Espanya i identifica els seus desafiaments principals. 

Crowdsourcing és un terme que durant els darrers anys s’ha popularitzat per fer referència, de manera prou ambigua, a formes de col·laboració entre dos tipus d’agents: d’una banda, els que proposen una idea o plantegen un problema; de l’altra, públic -potencialment nombrós- atret i disposat a invertir temps, talent i diners en el repte. En l’àmbit cultural, el crowdsourcing ha inspirat projectes atractius i innovadors amb alguns casos d’èxit, però també frustracions i fracassos. Arrel de la meva col·laboració en una setmana temàtica sobre crowdsourcing, tractaré d’apuntar algunes reflexions sobre els reptes que suposa perdre’ns entre la multitud.

Setmanes enrere vaig assistir a una conferència del professor Maximino San Miguel, director de l'Institut de Física Interdisciplinària i Sistemes complexos (IFISC) de Palma de Mallorca, titulada "Sistemes complexos, fenòmens socials i Big Data". I encara que he de confessar que algunes de les idees que va exposar es van escapar del meu limitadíssim coneixement, una d'elles em va impactar especialment, tant que he considerat oportú dedicar-hi aquestes línies. "Darwin no entenia la cooperació", va afirmar el Dr. San Miguel al principi de la seva presentació. I és cert, en el context de la teoria de la selecció natural no hi té cabuda. Gairebé una dècada parlant de cooperació i de col·laboració i no m’havia adonat d’aquesta idea.  

En els darrers anys la difusió de l’actualitat terminològica ha sofert una significativa transformació. Va començar essent un butlletí distribuït en paper, més endavant passà a ser un contingut tramès periòdicament per correu electrònic –format que actualment encara es manté ben arrelat–, per a esdevenir un contingut multiformat fàcil de distribuir i compartir. Ara l’actualitat terminològica es difon diàriament per mitjà de webs institucionals, blogs personals, plataformes en línia o eines que permeten crear i compartir informació, i, en paral·lel, es dóna a conèixer a les xarxes socials.

El parèntesi de la Setmana Santa permet gaudir d’una processó de lectures pendents i retrobar autors que sovint professen la provocació com a litúrgia intel·lectual. És el cas del llibre que titula aquest article i que el filòsof Alejandro Piscitelli subtitula oportunament com la religió digital en l’era de les pantalles ubiqües. L’autor s’uneix als qui pensen que els cinc-cents anys transcorreguts des de la primera Bíblia de Gutenberg són un mer parèntesi entre el món oral de la llarga història prèvia a l’invent de la impremta i l’oralitat secundària que suposa Internet.