Els canvis econòmics dels darrers anys han comportat una creixent incertesa  en tots i cadascun dels àmbits socials. El panorama mediàtic no en podia ser pas una excepció. La creixent demanda de tecnologia, com l’increment dels smartphones, un consumidor instruït que es mostra cada vegada més exigent, i la mala situació econòmica per la que passen la gran majoria dels anunciants fan que el repartiment del pastís publicitari sigui ara més complex que mai.

Les xarxes socials ens han retornat la capacitat de confiar, cooperar i compartir. I alguns autors coincideixen que no hauríem de limitar aquestes actituds únicament a l'àmbit social. En aquesta línia, empreses com IBM i Boeing ja han aplicat models col·laboratius per llançar nous productes amb bons resultats. Compartint idees, recursos i despeses podrem compartir també beneficis.
 

Fa una estona he encès l'ordinador per primera vegada avui. Després de fer un cop d'ull al correu electrònic, faig el recorregut habitual: començo per Twitter, i d'aquí salto a alguns enllaços, després fullejo alguns diaris i blocs, assenyalo per llegir després un parell d'anàlisis sobre la fi d'ETA i prenc nota a Delicious d'una excel·lent peça del servei de documentació d'un diari, que passo immediatament a recomanar a Twitter. Abans d'arribar al despatx, parada obligatòria al bar a prendre un cafè i mirar com presenta un diari imprès les notícies del dia (d'ahir). Ja en el meu lloc de treball, veig en el meu “Calendari del contribuent” que avui toca enviar article a COMeIN, i penso en com ha canviat la manera en què consumeixo i consumim notícies.

En relació directa al sector televisiu es calcula que els europeus destinen prop de quatre hores diàries a veure la televisió. Si a aquesta dada afegim el progressiu augment de possibilitats que estan oferint els serveis de comunicació sota demanda per a diversificar l'oferta audiovisual a la llar, se'ns presenta un nou escenari que ha estat considerat i comença també a ser recollit per legisladors com a nova via d'impuls del sector.

 
Diferents iniciatives s'han adoptat ja a nivell Europeu per a incentivar i regular el sector a través d'aquests nous mitjans i han començat a ser transposades als diferents estats membres.
 

Dir que els processos de globalització i digitalització estan provocant canvis radicals en les formes d'aprendre és, a dia d'avui, poc més que un lloc comú. Tampoc és cap novetat que, en el marc de les nostres societats en xarxa, l'abundància i el desordre de la informació conviuen amb la proliferació de dispositius, espais i estratègies personals per a la producció i la difusió del coneixement que circulen més enllà dels murs de les institucions educatives.

Un dels impactes més importants derivats de la irrupció d’Internet ha estat l’obertura de la comunicació pública al ciutadà. De manera específica, el desenvolupament de la Web 2.0, centrada en l’usuari, ha permès la multiplicació d’actors i subjectes actius en l’intercanvi d’informacions i opinions. Les xarxes i els mitjans socials cobren especial protagonisme per les possibilitats participatives que ofereixen i l’opció d’establir conversa. En aquest context, individus i mitjans es reparteixen l’atenció del ciutadà i competeixen per aconseguir uns alts índexs de popularitat (fàcilment mesurable en l’entorn digital en termes “d’amics” o “seguidors”) i d’influència.

La majoria dels estudis i investigacions constaten com l'ús de les tecnologies digitals per part dels i les adolescents es realitza d'acord amb les seves necessitats (principalment psicològiques i culturals) i interessos quotidians.

La participació en la societat contemporània significa alguna cosa més que la capacitat de tenir accés a informació en línia seriosa o a referències i aspectes culturals propis dels espais educatius formals i institucionalitzats. Per a joves i adolescents, l'habilitat per socialitzar-se amb els seus iguals i fer amistats és un component clau del seu creixement com a éssers humans competents. Des d'aquest punt de vista, els espais online ofereixen oportunitats per mostrar qüestions relacionades amb la moda i el gust, la xafarderia, el flirteig ...
 

Les organitzacions en la seva activitat diària generen o modifiquen documents que constitueixen evidències d'aquesta activitat, són els documents d'oficina. A més d'aquest valor probatori, els documents d'oficina tenen valor per la informació que contenen susceptible de generar coneixement. Ambdós valors emergeixen i poden ser explotats, sempre que l'organització disposi d'un bon sistema de gestió documental eficient que permeti garantir determinades característiques dels documents (autenticitat, fiabilitat, integritat i disponibilitat).
 

El videoclip musical ha estat un gènere que des de sempre m'ha interessat per diferents motius, no només per la posada en imatges de la música pop, sinó especialment per ser un dels pocs reductes per a l'experimentació audiovisual, a mig camí en molts casos entre la publicitat televisiva –l'espot– i la vídeo creació, en el sentit més artístic. En l'actualitat, malgrat l'auge experimentat pel videoclip musical en Internet –especialment referent a la producció audiovisual casolana, i muntatges semiprofessionals– cal reconèixer que el videoclip musical comercial, al més pur estil MTV, no està en els seus millors moments. En les llistes de reproducció de les cadenes musicals abunden fórmules preestablertes i esgotades com la representació d'actuacions, on es prioritzen les coreografies i les actituds xulesques dels cantants de hip-hop –en alguns casos acompanyats de dives com ara Jennifer López o Rihanna– en entorns ostentosos i carregats de daurats que destaquen sobre atmosferes fosques. De totes maneres, cal reconèixer que malgrat aquesta aparent homogeneïtat en els estils audiovisuals del videoclip, hi ha algunes excepcions que recorden els bons temps d’aquest gènere en els seus inicis en els anys 80, així com el seu renaixement en els primers anys 2000.

El gran guru del màrqueting, Philip Kotler, n'ha proclamat la mort. La del concepte. O més concretament la del concepte antic de la cosa. Diu que part de la base del màrqueting tal i com la coneixem està acabada i que cal que evolucioni en un món hiperaccelerat. Un advertiment que també val per al màrqueting polític i les seves tècniques. I la immensa majoria de polítics, és clar, encara no se n'han donat per assabentats. Kotler ja apunta a la fase 3.0, quan els grans partits ens demostren que a la xarxa encara no han interioritzat ni el sentit del 2.0. La cursa per les eleccions del 20N n’és una nova prova.