A Joaquín Maestre Morata, el merescut epítet de «pare de les relacions públiques» a Catalunya i a Espanya l’ha acompanyat durant més de sis dècades. La notícia de la seva mort, doncs, provoca certa sensació d’orfandat en els qui hem posat aquesta disciplina de la comunicació persuasiva en el centre de la nostra activitat professional, docent i investigadora. En definitiva, en els qui estimem les relacions públiques i, seguint l’empremta del mestre Maestre, treballem des d’aquest racó del món per impulsar-ne el coneixement i reconeixement.

Bona part de l’opinió pública global és contrària a les armes. Contrària a la seva venda legal o il·legal; contrària al seu ús militar pels estats que volen imposar les seves idees per mitjà de la força; contrària al seu (ab)ús per les forces policials; i, sobretot, contrària a la tinença privada d’armes. Quelcom que ens pot semblar molt llunyà a les nostres latituds, però que a indrets com els Estats Units d’Amèrica forma part de la identitat nacional i sembla un quist difícil d’extirpar.

Ara que ve el bon temps i algunes comencem el nostre particular període d’estivació, proposo realitzar un recorregut sobre alguns canvis que s’han produït en els discursos, representacions i imaginaris culturals del turisme en el canvi de segle en un context de crisi econòmica i climàtica, amb la indústria turística en el centre dels debats sobre el model espanyol construït en el desenvolupisme i consolidat durant la transició.

Per primera vegada en la història de la humanitat, podem veure com funciona el cervell humà, en observar-ne l’activitat en temps real. Tot això gràcies a tecnologies de neuroimatgeria no invasives, com els escàners fMRI, que ens permeten detectar les àrees actives del cervell de manera visual. Quan atribuïm funcions específiques a cadascuna d’aquestes regions i observem quines s’activen (per exemple, l’hipocamp, el còrtex prefrontal, l’amígdala…), establim una relació de causalitat de les unes amb les altres.

Eurovisió és un esdeveniment televisiu que, tant si agrada més com si agrada menys, resulta fascinant precisament perquè és contradictori i multifacètic: alhora profundament representatiu dels temps que vivim i, en molts aspectes, una relíquia del passat. En aquest article, faig un apunt sobre el Festival d’Eurovisió 2022 des d’un punt de vista una mica diferent de la inundació mediàtica que el sol envoltar, perquè l’esdeveniment ho permet com pocs. Ho faré des de la perspectiva de les dades i les apostes, que formen una part poc visible, però fonamental dels esdeveniments globals competitius.

Les cookies tenen data de caducitat. Google ha dit que prescindirà de les cookies de tercers a partir de mitjan 2023 (Goel, 2021). L’entramat que ha sostingut gran part del negoci de la publicitat a internet s’ensorra. Hi ha tingut a veure en part la crisi de reputació de les cookies, però també la pressió dels principals competidors de Google i les possibilitats de la intel·ligència artificial.

En un article anterior, indagava el sentit de l’educació a partir de les aportacions de dos referents de filosofia clàssica: Jean-Jaques Rousseau i Immanuel Kant. Proposo ara aprofundir en aquest debat recuperant uns altres dos autors fonamentals: Karl Marx i Paulo Freire. Les seves aportacions han tingut una gran rellevància en la construcció d’una visió crítica de l’educació. No només en la mesura que ens han ajudat a comprendre els mecanismes interns dels sistemes educatius per a la reproducció de desigualtats, sinó també perquè han assenyalat i defensat que l’educació és –o hauria de ser– un instrument poderós per a la transformació social.

El 2019, es va publicar el llibre Urbanismo feminista. Por una transformación radical de los espacios de vida, del Col·lectiu Punt 6. Es va editar a Virus Editorial. Sovint, és important detenir-se a entendre el perfil de les diferents editorials i, en aquest cas, hi ha una connexió directa de la temàtica del llibre amb la idea política de l’editorial en qüestió, que concep «el llibre com una eina d’una comunitat de lluita i en lluita, que no té sentit si no és per pensar la realitat de manera radicalment crítica».

Podria dir que l’ordre dels noms és atzarós però no ho és i, tot i que la Viquipèdia m’informa que hi ha una divergència en el títol entre l’Estat espanyol i Amèrica del Sud (en el primer cas, era El bueno, el feo y el malo, mentre que en el segon, El bueno, el malo y el feo), és evident que no soc equidistant entre els tres personatges i l’ordre té sentit i, de moment, encara, Trump és el dolent i Elon Musk, el lleig, no per temes estètics, sinó perquè li ha tocat. Veiem com es mou cadascun d’ells en el tauler de les xarxes socials, en la tensió –com veurem– entre llibertat d’expressió i desinformació.

Després del parèntesi de la pandèmia, recuperem la Jornada Almanzora Comparte. Sota el repte de «Com millorar l’activitat econòmica de la comarca», tornem a utilitzar la dinàmica de la hackathon per actuar com a catalitzadors de l’intercanvi d’experiències. L’esperit d’aquesta jornada és posar en comú aprenentatges compartits pels representants d’empreses, institucions i associacions de diversos àmbits i interessos.