El passat 15 de setembre es va presentar el llibre Indigenous Media Activism in Argentina. Publicat per Routledge en el marc de la sèrie «Media and Communication Activism. The Empowerment Practices of Social Movements», al costat de l’autora, Francesca Belotti, van participar tres comentaristes de prestigi internacional: Claudia Magallanes-Blanco (Universitat Iberoamericana de Puebla, Mèxic), Amalia Córdova (Smithsonian Institution, Estats Units) i Salvatore Scifo (Universitat de Bournemouth, Regne Unit).
En aquests últims mesos, l’atenció s’ha fixat en els moviments de compra i d’inversió en les plataformes social media. Això explica la cobertura donada a les temptatives i la compra de Twitter per Elon Musk. El sector de la comunicació, però, està en canvi constant i els dubtes sobre el model de negoci planen sobre els grups mediàtics, en els quals també es produeixen canvis habituals entre els inversors. Al costat d’interessos comercials, hi ha altres atractius i raons estratègiques darrere d’aquestes actuacions.
Tal com vam veure en el primer lliurament d’aquest article, el funeral de la reina Elisabet II del Regne Unit va reunir més de 500 mandataris d’arreu del món, 2.000 convidats a l’abadia de Westminster i una audiència de milions de persones que en van seguir la retransmissió en directe. L’acte, que va durar menys d’una hora, va ser un exemple de cerimonial, etiqueta i protocol. En aquest darrer lliurament, n’analitzem els símbols, la part musical, l’etiqueta i l’ornamentació floral.
El passat 14 d’octubre, va tenir lloc una acció duta a terme per dues activistes al museu National Gallery de Londres: el llançament d’una llauna de sopa de tomàquet sobre una de les versions del quadre Els girasols (1888) de Van Gogh, que –val a dir– està protegit per un vidre. L’acció ha tingut força repercussió a les xarxes i ha posat sobre la taula el debat sobre la crisi climàtica i les diverses formes d’activisme. En aquest article, exposo algunes de les idees contraposades que s’han donat en aquest cas.
El funeral de la reina Elisabet II d’Anglaterra va reunir més de 500 mandataris d’arreu del món, 2.000 convidats dins l’abadia de Westminster i una audiència de milions de persones que en van seguir la retransmissió en directe. L’acte, que va durar menys d’una hora, va ser un exemple de cerimonial, etiqueta i protocol. En aquest primer lliurament de l’article, n’analitzem el caràcter de funeral d’Estat, la planificació meticulosa, l’espai, els convidats i el programa.
Sota el títol de «‘COMeIN’: passin i sàpiguen», el primer article publicat en aquesta revista constituïa una inequívoca invitació a endinsar-se en el coneixement que es genera en els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC: endavant, passeu, no us quedeu fora, come in. Encara que no és el mateix acceptar una invitació que colar-se per la cara, a vegades totes dues coses poden resultar sorprenentment semblants.
És un fet que les dones sempre hem estat jutjades per la nostra talla física (que no intel·lectual). Curiosament, talla i talent comencen totes dues per la mateixa lletra, encara que representen dos estereotips oposats. La nova onada de creatives cerca justament el contrari, ser valorades pel seu extraordinari talent XXI. Una talla enorme per a unes professionals que diàriament demostren que estan altament qualificades per liderar un sector molt competitiu i dinàmic.
El setembre i el gener són aquells mesos en què tot comença de nou, tothom es proposa (aquest any sí!) crear nous hàbits i assolir aquells objectius que, quan passen quinze dies, ja ningú no recorda. Hi ha un mercat que coneix bé aquest fenomen, i és el del col·leccionisme. Àlbums de cromos, nines de porcellana, coets que es munten amb peces... Per què i què col·leccionem? Creativitat i col·leccionisme poden anar de bracet?
La mort voluntària del cineasta i intel·lectual franco-suís Jean-Luc Godard, per suïcidi assistit davant la impossibilitat de fer front als danys pal·liatius diagnosticats, esdevé l’últim acte de rebel·lia de la gran ment privilegiada –tant revolucionària formalment com malcarada i polèmica– de l’art del segle XX. El cinema queda orfe, de múscul i d’ànima.
La generalització de la tecnologia juntament amb l’empoderament del consumidor ha portat grans canvis a l’entorn de la comunicació i, amb això, una profunda transformació de la indústria publicitària, que requereix nous perfils professionals amb competències i habilitats que eren inèdites fa uns quants anys. Aquests factors influeixen indiscutiblement en el model publicitari tradicional i, en conseqüència, sobre les seves estructures organitzatives i els seus processos de treball.